Ordenant la menT

Un pas més!

2012-02-09T14:41:00.001+01:00

Aquí la meva web professional per seguir caminant els meus somnis:

http://www.bernatmestre.com/

Gràcies a tots/es els/les qui heu compartit el camí.

ENDAVANT

Para mis maestros: los niños.

2012-02-08T01:22:00.001+01:00

Los ojos de los niños hablan lo que sienten cuando les diriges la palabra... he visto llorar (a moco tendido), sonreír, reír (a boca abierta), he visto temer, he visto miedo, vergüenza, orgullo... sólo en sus ojos. Por eso aprendí a elegir las palabras que les regalo. Ah, y a abrazarlos, a darles afecto. Porque las pequeñas cosas de su mundo son tan importantes como las grandes del mundo de los adultos. Aprendí a empatizar con ellos y ellas.

"Hay que tratarlos como adultos!", dicen algunos. "NO!", digo yo. "¿Por qué no nos tratamos todos como niños?", se me ocurre. No significaría infantilizarnos, sino tratarnos con amor. Y es que creo que los adultos tenemos que aprender más de los niños de lo que pensamos. Para tratarnos, al fin y al cabo, con respeto y con mucho afecto. También lo necesitamos!

Para mis maestros los niños: http://www.youtube.com/watch?v=So6vskl_K_c&feature=related

2012-01-16T21:28:00.000+01:00

Querida Hada Madrina,

anteayer empecé a encontrar tu regalo. Decidí encontrarlo en vez de buscarlo porque me he fijado que es lo que haces tú. Encuentras tu magia con las tijeras, el hilo, el alfiler... y la sonrisa. Supongo que, antes de aprender a usar palabras mágicas, habrá que cultivarse en realizar acciones creativas. Ahora que recuerdo, Mary Poppins también lo decía: “Tendrás que aprender a recoger la habitación muchas veces antes de que te funcione el supercalifragilisticoespialidoso con el sonido del chasquido”. Supongo que el primer paso de la magia será aprender a realizarla con las manos, verdad?!

Mirándote, porque te miro mucho, aprendo de tu ejemplo. Me he dado cuenta, por fin, que encontrar no es consecuencia de buscar. Encontrar es un acto espontaneo que sale de nosotros, de nuestra fuente creativa, de nuestra firme voluntad de hacer realidad aquello que, de buen principio, sólo pasa por nuestra mente. No busco luego encuentro. Busco, cuando estoy perdido! Encuentro, cuando sé lo que quiero alcanzar!! Así pues, veo que encontrar es responsabilizarme de crear aquello que yo deseo. Como cuando encuentro los vientos favorables cuando sé adónde voy! Por eso, ayer, compré unas tijeras, pegamento, papel y empecé a encontrar lo que será tu regalo. Tengo tantas ganas que se parezca a lo que imagino que puede ser! Pero bueno, eso dependerá de mi capacidad para encontrarlo... y de mi sonrisa... supongo, no?!

Y es que me encanta verte sonreír. A veces estás quieta, sentada en un banco, o en una silla entre bambalinas... y sonríes. No sé por qué. Pienso, ¿estará recordando algún chiste? Pero es que, incluso en ocasiones, sonríes recogiendo la ropa y ordenándola en el camerino, cosiendo a toda prisa o planchando una camisa. ¡¿Por qué?!

Y sabes? Ayer cuando llevaba unas horas trabajando en tu regalo, se me rompió. Primero me enfadé. Luego, me puse triste. Y cuando asomaba la primera lágrima... pensé: no olvides "la sonrisa". La sonrisa de Elena! ¿Para qué servirá? La apliqué sin saberlo y... Aja! Ese era el momento de usarla. Sonreí, aunque ya deslizaba el yanto en forma de agua salada. Elena, me di cuenta de que, arreglando lo que se había roto, el regalo aún quedaría mejor! Le daba un toque distinto. El regalo, ahora, ladeaba igual que el que en un principio imaginaba mi mente. ¿Tenía que romperse para avanzar? ¿Para acercarse más a lo que quiero regalarte?... O, quizá, para que yo comprendiera algo esencial: Tu sonrisa.

Sí! Tu sonrisa! Ahora veo algo más en ella. Advierto en tu sonrisa la destreza que te ayuda a concebir los errores como fuente del aprendizaje, en el camino de la creación. Es eso lo que tengo que aprender, Hada??

Perdona si te escribo cosas que ya sabes, mi Elena Madrina, pero es que las necesito compartir. Están dentro de mí y se reflejan en ti. Las veo en tu forma de ser. En tu ejemplo. Y eso me ayuda a confiar en mi forma de ver. Me ayuda a adquirir seguridad en mi forma de entender el mundo. Al fin y al cabo, me ayuda a construir mi humanidad. Así que, por favor, sigue volando Hada... yo seguiré aprendiendo, te lo juro.

Y es que, últimamente, sólo quiero retirarme a mi habitación para crear tu regalo mientras reflexiono. Voy creando con mis manos y, encontrando tu regalo, me encuentro a mi mismo. Pienso mucho. Pienso en estos días fríos de Diciembre. Diciembre. Siempre ha sido un mes duro para mí, Diciembre. Un mes “triste”. En las antiguas culturas se distinguía Diciembre como un período de renovación y re-nacimiento. Yo, siempre, siento como se mueve algo en mi interior. Quiero pensar que los aprendizajes de todo el año se colocan en su lugar... pero, a veces, duele. Supongo que, por eso, los sentimientos me van y me vienen y los pensamientos se suman al tiovivo navideño emocional. Y entonces, me pregunto: ¿Qué tengo que hacer? ¿Cómo tengo que comportarme en estos extraños momentos de Diciembre?

Hoy descubrí la solución escribiéndote. Pensé, ¿por qué escribo tantas veces Diciembre? ¿Qué esconderá Diciembre? Aja! Diciembre esconde el Sol! Entonces, la solución estaba en una palabra mágica que seguro que tu ya conoces: Solsticio. El solsticio de invierno corresponde al instante en que la posición del Sol en el cielo se encuentra a la mayor distancia angular negativa del ecuador celeste. Así pues, Diciembre esconde el Sol! ¿Por qué?

Y, como te he dicho, la respuesta estaba en el mensaje que esconden las palabras: solsticio se deriva del latín "sol" y "sístere" (‘permanecer quieto’). Permanecer quieto! Parar, sentir, respirar, escuchar aquello que recogí durante el año, sea lo que sea. Por eso Diciembre esconde el Sol, para que yo interiorice todo lo que aprendí. Voy a permanecer quieto, encontrando tu regalo, encontrándome a mí... y que pase lo que tenga que pasar.

Gracias por leerme Hada. Abrazos y Sonrisas para ti. Nos vemos donde se cruzan los caminos. Bibidi-Babidi-Bu

PROU

2011-12-04T15:20:00.006+01:00

Estic fart de les memòries actives. Dels traumes inconscients que m'impulsen a sentir i a projectar el passat en situacions que em farien canviar en el present. La personalitat actual vol sobreviure i lluita per no canviar i restar en una falça comoditat. Però jo, vull seguir escalant, hi ha quelcom que em crida des de dalt: "Bernat puja amunt". He de canviar... malgrat el que sento. He de pensar més enllà de les emocions nocives que m'arrosseguen a ser una víctima de mi mateix. Ara, m'he de protegir de mi. Ara dic prou. Jo, canvio.

¿...y al morir en vuestro lecho, dentro de muchos años, no estaréis dispuestos a cambiar todos los días desde hoy hasta entonces por una oportunidad, sólo una oportunidad, de volver aquí para afrontar vuestros miedos?

La Porta Oberta

2011-11-28T15:10:00.008+01:00

El motiu que em va empényer a treballar en el món del teatre va ser el meu avi Josep. Recordo que ell va dir que el que li hagués agradat a la vida hagués estat fer teatre!! Les situacions que va viure al llarg de la seva història personal no li van permetre fer realitat el seu somni. I quan es va morir, vaig reflexionar sobre tot el que havia après d'ell. La seva paciència, la seva escolta, el seu treball sense queixa per tirar endavant la família... i el seu anhel: fer teatre. Just quan ell va morir jo em sentia buit perquè notava que evitava fer allò que em feia més por però, a la vegada, m'atreia més, el teatre. L'avi em va deixar molts aprenentatges i em va fer veure que havia d'anar a buscar els meus somnis, com a mínim ho havia d'intentar. Així que vaig utilitzar els 2.000 euros que ens va deixar a cada nét d'herència per inscriure'm a l'Estudi de Teatre de la Nancy Tuñón. Ho vaig fer per ell i per mi. Justament el primer any de l'Estudi de Teatre valia 2.000 euros... estic segur que l'avi ho havia calculat! Des d'aquell dia el duc dins meu. I sé que m'ajuda. I sé que encara que de vegades em tremolin les cames, o em vagi el cor a 100 o tingui por o vergonya, ell surt a l'escenari amb mi. I els dos fem realitat el somni del teatre a la vegada. Sé que és així.

El passat dissabte 26 de novembre va venir la família Mestre a veure Grease. Per mi, va ser l'estrena oficial!! L'estrena dels aprenentatges d'un llarg camí. L'estrena d'una caminada que es remunta fa cinc anys. Han estat cinc anys de durs esforços. De passar del món de la muntanya de Vic al món de l'espectacle de Barcelona. De passar d'unes actituds vitals a unes altres. Uns anys d'EVOLUCIÓ... de molts plors, reptes i de tancar moltes portes per intentar obrir-ne una d'enorme que em cridava: la porta del teatre. Tinc gravades encara les paraules de l'avi Josep: "A mi m'hagués agradat ser actor". Em van tocar tant!! Van ser el meu tret de sortida. I a partir d'aquí els angelsenseales m'heu anat ajudant pel camí. Gràcies a tots per ajudar-me a créixer, per donar-me recolzament i energia. Gràcies per celebrar amb mi l'èxit del Teatre. Dissabte aquella gran porta que em cridava es va obrir de bat a bat. Es va obrir també amb els vostres aplaudiments i crits d'ànim!! Amb els vostres riures i les vostres emocions. I l'avi estava present. Somrient. Sento que és així. El porto en mi.

A vosaltres també us porto amb mi, família. Moltes vegades he fet servir consells, frases, actituds, aprenentetges que m'ha regalat viure al vostre costat. Això m'ajuda a ser millor persona, a ser feliç, a viure els meus somnis i a ajudar als altres. Em sento més fort i més responsable de la meva força gràcies a saber que vosaltres em compartiu la vostra. Si jo brillo, vosaltres brilleu amb mi. Si vosaltres brilleu, jo brillo amb vosaltres.

Gràcies Famíla.

Avi Josep, aquesta estrena ha estat per tu!

Energia des d'AraTornem!

2011-11-27T23:54:00.005+01:00

Una vez dentro de la ciudadela, pusimos las manos en "La Roca que Amarra al Sol" (traducido del Quechua), para enviarle toda la energía positiva a quien más la necesitaba en ese momento (Berniiii...a todo Rayooo!!)

...quan els necessites apareixen:

2011-11-22T13:07:00.005+01:00

GRÀCIES AMICS

GRÀCIES EQUIP!

2011-11-17T17:36:00.003+01:00

Saps quan no et surten les paraules? Quan el silenci s'ha afiençat dins teu? Però a la vegada et sents incòmode per no dir res? No tens paraules, però tens emocions movent-se per dins... i no saps com expressar-les. I aleshores, et sents culpable per no verbalitzar el que et passa. I llavors: et sents culpable. Culpable de què? No ho sé. I vius això. La culpabilitat de no saber com expressar les emocions que experimentes quan no tens res a dir.

A Marroc vaig conèixer un home que quasi no parlava. Era el cap d'una gran i agradable família. Ell quasi no parlava... però malgrat tot, semblava que tot girés al seu voltant. No dèia res. Se'l veia tranquil, segur, reposat, serè... es posava darrere, a dalt de tot de les escales i m'escoltava tocar la guitarra. Crec que li agradava... però no deia res. Bevia el seu te, fumava un cigar... i quan ho considerava oportú marxava. Vaig pensar: "Per què parlar quan no tens res important a dir?". Ell es mostrava en el silenci: agradable, tendre, acollidor, segur...

A mi, de vegades, encara em fa cosa gaudir del silenci i mostrar allò que duuc dins sense parlar. No ho sé. Potser per això ho escric.

Per què necessito justificar res amb paraules si no surten? Si no surten serà que no és una cosa que s'expressi verbalment.

Bé. Crec que em toca sentir... i callar.

Carta a Kate

2011-11-12T16:10:00.012+01:00

Aquest camí que deixo enrera és llarg però n’aprofitaré el bagatge. De res no em valen tants d'atzars, ni els vells camins, ni el blau del mar, si dintre meu no sento com batega, hi batega, el fràgil art de la tendresa...

Em sento sol. Molt sol al vaixell del meu retorn a casa. Em costa escriure, hi ha dies que no recordo ni les paraules més senzilles. Em sento tan sol malgrat ara retorni de nou, a casa: a Ballybeg, on vaig néixer. On vaig compartir la construcció de la primera humanitat amb vosaltres, germanes. Kate, Maggie, Agnes, Rose i... la petita... la petita... no recordo el teu nom. Ho sento. Ho sento moltíssim.

Des de Ryanga us enyorava tant. Tant. Quelcom a dintre em deia que no éreu felices. Que era egoista viure alegre mentre les meves ànimes més properes estaven tristes. Els Ryangans m’han ensenyat tant a desaprendre. Ja no sóc el mateix. Aquí sóc feliç germanes. Aquí comparteixo un món que no és meu, ni seu, ni de ningú... és solsament nostre. Perquè aquí no sóc jo, aquí sóc NOSALTRES.

...però sempre pensava en vosaltres. I de res no em valen tants d'atzars, ni els vells camins, ni el blau del mar, si dintre meu no us sento felices. Pensava en tu Maggie. T’hauria agradat aquesta gent, sempre amb els cors oberts, sincers, senzills... alegres, com tu germana. Gràcies pels teus ulls que no opinen, que no jutgen, que només intenten unir les persones. Gràcies Maggie, per la camaraderia, i per les cançons. Gràcies per les melodies que ens feien riure encara que ens caiguessin les llàgrimes... i gràcies també per les llàgrimes, aquelles que em vas regalar el dia de la marxa, quan el tren sortia de l’estació. Encara les guardo dins del cor.

Hola Agnes. Com estàs preciosa? Recordo el teu somriure, aquell càlid somriure que trencava el gel de la tristesa. La teva petita tristesa. “No estàs sola preciosa”, t’ho vaig dir tantes vegades... recordes? De vegades t’imaginava a Ryanga, simplement vivint en un etern somriure. Vivint la teva vida, la teva, la que tu vols construir, la que tu anheles crear-te per ser feliç. Lluny, molt lluny, de les tristes arrels que has creat en la vella llar familiar... per no fallar a Rose. La teva protegida Rose. Li vas prometre a la mare que la cuidaries, oi?! M’ho deia Maggie en l’última carta, ja fa temps.

Dins del món dels Ryangans haguessis pogut viure el teu bonica Rose... el teu món d’infant, el teu dolç món de tendresa. Segur que aquí podries ser actriu, dedicar-te al teatre... o al teu petit negoci de xocolata. Recordes les nostres passejades? Aquelles tardes d’aventura en què ens proposàvem tocar l’horitzó. Les meves pomes, l’ampolla de llet i les teves galetes de xocolata. I a caminar... “esquerra, dreta, esquerra, dreta”... “peus rectes

soldada Rosy”... “a les seves ordres capità Jack”...

Saps, petita, no recordo el teu nom, però et sé present. Kate comentava en les seves cartes que t’agrada ballar. Aquí haguessis ballat... durant setmanes, mesos, anys. Haguessis ballat d’alegria dia i nit, sola, acompanyada, amb homes, dones, criatures... i amb els leprosos. Haguessis ballat com el que ets, una princesa, amb el teu llaç de color delicadesa. Diuen que tens un fill? Felicitats petita. M’agradarà conèixer-lo. I també al teu marit.

Compartir les danses, les emocions, les vides d’aquesta gent és la cosa més meravellosa que heu vist mai. Sabeu? els he ensenyat a fer estels, com feia el pare amb nosaltres. Però aquí els estels volen amunt, molt amunt, tant que fins es confonen amb els de dalt del cel. Un cel clar, sincer, on el vent bufa esperança i tendresa cap als cors de la gent.

I, finalment, tu, Kate. Em dol pensar que mai voldràs descobrir la vida a

Ryanga. Però et respecto Katy. Res més. Espero veure’t ben aviat i, si no entendre’ns, compartir solituds, compartir l’opressió d’aquesta vostra societat, aquesta vostra religió que us relega a viure entristides. Sé que l’escola et crida i que la casa és la teva vida... passi el que passi, deixaré que em cuidis, mentre jo, encara que no te n’adonis, també et cuidaré a tu.

Cada dia em sento més fluix. El cap em balla i, de vegades, no em reconec. Però hi ha alguna cosa dins que em fa sentir en pau, alguna cosa que sap que el camí que trepitjo és el camí que ha triat el propòsit que fa créixer la vida, el propòsit que fa créixer les flors. Hi ha alguna cosa a dins que us he de compartir. Si algun dia enteneu això, si sou capaces de comprendre aquest missatge, capaces de mirar la vida des del vostre esperit, potser, qui sap, vindreu a Ryanga amb mi. Si no, seré jo qui em quedi amb vosaltres... no perquè això em faci feliç, sinó per compartir la solitud, la de cadascuna de vosaltres amb la meva. I per convertir-la, algun dia, en quelcom anomenat tendresa.

Aleshores, si no veniu, em quedaria, per molt que em dolgui, jo amb vosaltres. Trist, diria adéu a Ryanga, adéu a allò que estimo, adéu als esperits ancestrals que m’acompanyen. Adéu al meu món, per compartir la tristesa del vostre. Per a crear un NOSALTRES, encara que sigui trist, a Irlanda.

De res val la felicitat,

ni els vells camins, ni el blau del mar,

si dintre meu no sento com batega, hi batega,

el fràgil art de la tendresa...

Ah!, si no fos per la tendresa

que espera...

la tendresa

que exalta...

la tendresa

que estima i comparteix... la solitud.

Us estima

Pare Jack

http://www.youtube.com/watch?v=dPGhz0X5PVc

2011-11-07T21:28:00.003+01:00

Alguna cosa està canviant... i és quelcom que va per dintre. Ho sento així. I mentre els castells de cartes cauen, les teories prestades caduquen i els "consells" m'ajuden a conèixer més a l'altre que a mi mateix, hi ha quelcom que em xiuxiueja: ESTÀS AQUÍ. I sento aquella posició que la Nancy em dèia que ella sentia al pit i anomenava: MI CENTRO.

"Una de las consecuencias de las etapas de crisis y dificultad es el derrumbe de lo FALSO y el florecimiento de lo AUTÉNTICO. La etapa de las máscaras está pasando. Este CARNAVAL finaliza." (Rafael Vidal)

Deixalles mentals i ambient a tanatori.

2011-11-07T16:35:00.007+01:00

Després d'unes setmanes intenses i d'un èxit (objectiu pel que fa a taquilla) aclaparador, les crítiques van i vénen... i no sempre són exposades ni encaixades com el que són: punts de vista de l'observador (projeccions llançades des d'una òptica que diu més del qui observa que no pas d'aquell qui és observat). No tinc ganes d'escoltar res.

Silenci.

Tinc ganes d'estar amb mi.

M'escolto.

Trobar-me a mi en les indicacions del director és la feina que m'ocupa a nivell professional. Trobar-me a mi entre l'ambient voràgine d'un grup humà, és el que m'empeny a créixer.

Concloc.

Trobar-me a mi.

Saps? Ara que hi penso, serà l'única manera per trobar-te, també, a tu.

Figures, símbols projectats en persones.

2011-10-02T20:19:00.003+02:00

El que em molesta no són les persones, sinó la figura que representen certes persones. Símbols que posen de manifest mancances de la meva personalitat. Així doncs, per molt que ho pateixi, si resolc i aprenc del conflicte, evolucionaré... i aquella figura no tornarà a aparèixer sota l'aparença de qualsevol altra persona.

Objectius Finals?

2011-05-19T13:56:00.004+02:00

Ahir m'explicaven la història d'aquell Alpinista que va fer tots els 8.000 possibles. Es va marcar com a objectiu personal fer tots els cims de 8.000 metres de la terra. Va entrenar i entrenar centrant-se en la consecució del seu èxit vital. Va començar pel primer, després el segon, el tercer... i finalment, després de molts anys, l'últim. Un cop a dalt de la darrera cúspide, va dir-se: i ara què? Una sensació de buidor el va inundar, estava mort, s'havia suïcidat mentalment.

Suposo que l'èxit no és assolir l'objectiu final, sinó que és viure i gaudir de cada pas del camí. L'objectiu final és el final, res més. No sé per què ens entossudim a assolir-lo. Volem allò que projectem en la meta (tal i com ho projectem) sense saber que quan arribem s'haurà acabat el camí... i quan una cosa acaba, acaba. Pensem que la plenitud està darrere la línia d'arribada, sense prendre consciència que des d'allà només podrem mirar enrere i estirar-nos els cabells per no haver cercat la plenitud durant el camí. A l'arribada no hi ha cap ampolla on hi posi *PLENITUD* i te la puguis beure. L'arribada és la FI.

Viure el procés com un èxit, sigui quin sigui el pas que estiguis donant, sigui quina sigui l'emoció que t'estigui produint... ens aportarà la plenitud que donarà sentit a l'objectiu final, perquè el més important serà el viatge.

Crec que l'error on cal remuntar-se per esclarir la inadequada atribució d'allò que cal captar com a èxit, rau en la inseguretat de no poder controlar el procés. Perquè sentim la inseguretat d'aquest descontrol com quelcom dolent, quan realment només ens està donant la informació que estem fent una cosa nova. Aquest és l'aprenentatge número 1 per tal de poder viure l'èxit en cada pas del camí: cal acceptar que el procés és incontrolable... s'escapa de la nostra voluntat i per tant ens hem de sentir insegurs. Això és bo. Però com que no ho sentim com quelcom favorable, al no poder controlar el procés, hem intentat controlar la fi d'aquest: l'objectiu final. Hem visualitzat quelcom perfecte i ens hem agafat a aquest ítem controlable cegament. Volem arribar-hi de pressa i per la drecera més curta que sigui possible. Aleshores, centrant-nos solament en aquest objectiu perfecte... quan l'assolim, ens hem suïcidat.

Amb això no vull dir que treballar la força de voluntat mitjançant l'assoliment l'objectius sigui poc útil. Res d'això. Vull dir que cal centrar l'atenció en l'aprenentatge que duu el procés i que, aquest, no es pot controlar. L'objectiu final, aleshores, serà un far utòpic que s'anirà creant a mida que anem avançant... segurament serà diferent d'allò que potser d'entrada ens havíem imaginat, però segur que serà molt millor, ja que la plenitud assolida pel camí, ara, ens farà sentir vius.

...cosint...

2011-04-19T16:31:00.010+02:00

Miro enrere. Fa 4 anys que cuso la vida que vull viure. És fantàstica... és la meva, feta a mida. Normalment cuso objectius a un any vista. Sí... i els des-glos-so a mesos... si fa falta els recuso... però al final, el resultat, sempre és millor del que imaginava. Sempre.

Ahir vaig comprar fils de teixits nous. No els havia usat mai. Tactes nous, colors nous... Ah! també he comprat *agulles* noves. Són més fortes que les primeres que vaig utilitzar. He ReCosIt els objectius d'aquest any. Com ja us he dit, de vegades ho faig... per millorar-los. Són d'un brodat força evolucionat.

Passo el fil per l'agulla, agafo el didal i... COMENÇO!

.ja_veureu_que_guapo.

http://www.youtube.com/watch?v=s5aS9Ld74h8&feature=player_embedded

el que NECESSITO dir

2011-04-08T00:35:00.004+02:00

Últimament he experimentat en el meu cos pensaments que baixen de la ment. Aleshores m'he sorprès dient: ara ho comprenc, perquè ara ho comprèn el meu cos.

Cadascú té la seva veritat útil que l'ajuda a evolucionar en el seu moment vital. De res serveix dominar les veritats dels altres per inseguretats en la valia de les pròpies. Ningú té raó, sinó que cadascú crea actituds, conceptes i valors que li són útils en el seu moment present segons el que li toca viure.

Aleshores, sento més que mai que les altres persones són miralls. En elles projecto el que les seves personalitats em remouen a mi. I això no diu tant d'elles sinó de mi mateix. Els altres em fan aflorar les meves pors i em permeten conèixer-me... i millorar. "No veig el món com és, el veig com sóc jo ara". Aquestes últimes setmanes ho he viscut corporalment: projecto en noves situacions pors de situacions "similars" passades. Aleshores, insconscientment, les noves situacions em fan sentir les mateixes emocions que vaig sentir en les situacions passades... i m'acabo comportant igual... i, per tant, acabo repetint la mateixa història.

Això és el que sento quan miro els altres: projeccions de les meves pors passades. I això és el que "aconsello" quan em demanen "consell": projeccions de les MEVES pors passades. Per tant, més que mai escolteu-me, però no em feu cas.

He decidit que el primer pas serà no posar miralls vells davant de miralls nous... perquè la Srta.X no és la Srta.Y i el Sr.W no és el Sr.Z. Així viuré les noves situacions com el que són, noves.

Després, un altre pas, potser serà... trencar els miralls?

2011-04-01T20:04:00.011+02:00

Todo el mundo tiene un ángel.

Un guardián que nos cuida.

No sabemos que forma tomará. Un día es un viejo... al otro un niño...

Pero no dejes que las apariencies te engañen: pueden ser tan feroces como cualquier dragón.

No están aquí para luchar nuestras batallas, si no para susurrarnos desde nuestro corazón. Para recordarnos que somos nosotros, todos nosotros, los que tenemos el poder de crear mundos.

Podemos negar que nuestros ángeles existan, o convencernos a nosotros mismos de que no son reales. Pero de todas formas se aparecen... En lugares extraños, y en momentos extraños.

Nos pueden hablar a través de cualquier personaje que imaginemos.

Lucharán contra demonios, si tienen que hacerlo.

Desafiándolos.

Retándonos a que luchemos.

Pero al final, sólo queda una pregunta. El misterio sobre el verdadero protagonista de esta historia:

¿Quién corre las cortinas?

¿Quién escoge nuestros pasos en el baile?

¿Quién nos vuelve locos... o nos da una visión de látigos y coronas cuando sobrevivimos a lo imposible?

¿Quién es? ¿Quién hace todas esas cosas?

¿Quién honra a todos los que amamos en nuestra vida?

¿Quién envía monstruos a matarnos... y a la vez predica que nunca moriremos?

¿Quién nos enseña qué es real..., y a reírnos de las mentiras?

¿Quién decide porqué vivimos..., y por qué merece la pena morir?

¿Quién nos encadena..., y quién tiene la llave que nos libera?

Eres Tú.

Tienes todas las armas que necesitas.

Ahora...

Lucha!

Mirar endins.

2011-01-22T14:29:00.005+01:00

M'agrada l'essència del missatge: mirar-se un mateix, en comptes d'assenyalar els altres, quan se senten emocions negatives. És l'única manera d'evolucionar personalment i fer que desapareguin.

http://www.ted.com/talks/lang/spa/matthieu_ricard_on_the_habits_of_happiness.html

Pel tema meditacions... en breu publicaré un curs molt adequat adaptat a la nostra societat. Una meravella!

és això

2010-12-25T00:00:00.007+01:00

Una de les primeres fotos on se'm recorda surto amb un trau al cap. Després d'haver plorat. Vaig caure perseguint una pilota i encara em queda aquella senyal marcada. Amb 3 anava amb bici, sense rodetes i amb els genolls pelats. M'agradava tocar el piano, el timbal i també la guitarra. Vaig tocar tants cops aquella cançó, "La Bamba", amb el pare i la mare. Volia ser pagès i quan anava a Galícia em passava el dia al camp, amb les vaques i els tractors. M'encantava aixecar troncs i cridar "sóc fort" o cridar "AaAaaAaAaA" mentre corria amb el vent a la cara. Vaig tenir un accident anant en moto i em vaig lesionar un peu (a Mèxic em deien "el niño de los tres dedos" i no fa gaire algú encara em motejava "tortuga ninja", no m'apassiona però tampoc em desagrada). Així, amb 6, vaig topar contra les inseguretats per primera vegada. El "què diran" i el que deien va ser vençut amb algun plor, algun cop de puny i més d'una patada. Vaig jugar molts anys a futbol. Massa. Als 20 se'm va creuar pel davant una noia que ballava. Em va interessar el seu camí. Vaig deixar les botes de tacs per les claquetes i els gols per sabatilles de jazz i piruetes. En aquells temps també recordo "estudiar" a la UPC i a la UB i, sobretot, ballar a les discoteques. Molts amics... i molt bons la majoria. Un Local, les meves cançons (tristes) i més camaraderia. Després Vic. La Llicenciatura que em va fer tornar als esports: la Natació, la Gimnàstica, l'Snow, els Esports de Muntanya, les Excursions i l'Escalada. I per últim el Rugbi. Aquest em va mostrar un món nou... i un de molt vell que no m'agradava. Després Magisteri, educació i finalment Teatre. TEATRE. Per tornar a conèixer el meu nen, per mostrar-me sincer i conquerir-me d'una vegada.

MÓN ANIMAL, d'Ivan Vallejo Vall (Premi de Teatre breu Inicia't 2009)

2010-12-11T13:09:00.004+01:00

L’obra de teatre “Món Animal” es comença a gestar, dins la persona de l’Ivan, cap al juny del 2005 amb la seva primera experiència laboral, com a treballador d’una reconeguda consultoria Americana. D’entrada el sobte l’ambient competitiu i estressant, la pressió i la falta de cooperació en la feina. Més endavant, pren consciència, com ell mateix diu, de l’hombre del Capitalisme: Quatre gats vivim la cara amable, mentre quatre mil milions ens la mantenen des de la fosca. Quatre creatius en una oficina i quatre mil treballadors a la cadena de muntatge. Potser sí que és més productiu, però segur que també és més alienant... com a mínim pels de la cadena de muntatge.

Malgrat tot, més que una crítica que vulgui mostrar les mans brutes del capitalisme, “Món Animal”, és un intent de copsar una realitat amb llenguatge teatral. Una manera de mostrar una vivència de sis mesos, en una hora i mitja, a través d’accions, diàlegs i conflictes que puguin evocar la tensió de l’ambient que l’Ivan va respirar en aquella consultoria. Així doncs, l’objectiu del text va ser el de capturar la realitat viscuda des de l’experiència humana, per poder-la observar, després, des de la distància. No la critica ni vol proposar-ne cap de millor, només vol mostrar la que hi ha i compartir-la.

I aquest és el gran regal del teatre: el regal d’una experiència vital. Crec que compartir les sensacions, les experiències i els aprenentatges de sis mesos de vida, és un acte de generositat increïble. I per això, rebre-ho en una hora i mitja, és un gran regal.

Opino que compartir experiències ens fa millors. I suposo que per això em dedico al teatre: perquè m’ajuda a créixer. M'ajuda a sumar experiències que el meu dia a dia no em pot oferir. En aquest sentit, ahir a la tarda, l’escriptor del llibre “Emprendedores frente la Crisis Sistémica”, Fran Martínez de Zaragoza, m’escrivia el següent: El objetivo no es ser famoso, sino continuar, proseguir, avanzar como persona... I crec que és precisament aquesta l’essència que ha forjat aquesta obra.

I bé, per acabar, oferir-vos un petit fragment de l’escrit que l’Ivan va elaborar per engrescar a futurs directors a dirigir “Món Animal”.

Sobre el “Món animal”
(algunes impressions/provocacions sobre el text)

I si aquesta obra no fos simplement una paròdia de quatre treballadors esbojarrats (i un parell d’empleats anònims) que es troben davant d’un cap d’empresa amb idees animals?

La major part del text que diuen els treballadors i, especialment, el cap d’aquesta empresa és, de fet, un recull de cites textuals de paraules escoltades al llarg de vàries experiències laborals. Les escenes són, en gran part, un intent d’expressar amb llenguatge teatral fets i conflictes habituals en aquest tipus d’entorns. Els personatges són directament persones concretes i reals; complexes i no sempre coincidents amb els arquetips que de vegades d’elles se’n tenen.

Tots els personatges de l’obra (el Roger, la Laura, la Laia, l’Albert i el Jordi M.) tenen els seus conflictes, no estàtics, que avancen amb les tensions i l’evolució de la resta de personatges. Però, més enllà de la lectura estricta d’aquests conflictes en l’entorn d’una empresa determinada, podria fer-se’n una interpretació més àmplia. De la mateixa manera que en el teatre clàssic el món dels déus era l’escenari on s’ambientaven els conflictes antics, no podria ser el món empresarial l’entorn més adequat per posar en escena els conflictes dels homes i les dones d’avui?

El “Món animal” podria ser una obra realista i surrealista alhora. Com un equilibri entre la trama de “Glengarry Glen Ross” (de Mamet), les imatges de Koltès (a “Moll Oest”, per exemple) i l’absurd concret de Beckett (els dos vells que viuen en cubells d’escombraries, a “Final de partida”). Si fos això o alguna cosa més que simplement una paròdia, aquesta obra necessitaria sobretot uns actors i actrius i un director o directora que fossin capaços d’esprémer-la al màxim.

Avui que l'obra ja està publicada, només em resta desitjar MOLTA MERDA i ENDAVANT!

LA CACERA DE L'ÀNEC

2010-08-04T20:17:00.041+02:00

La cacera de l’ànec, un somni assenyalat per un far utòpic que, per sort o per desgràcia, alguns percebíem espurnejar. I, encoratjats per unes guspires, aquells bojos, valents, enamorats... caminàvem.

El camí va ser duríssim. Sobretot, perquè l’havíem de realitzar tots junts. Junts, com els cinc dits d’una mà. Ningú podia quedar endarrere, ni marxar endavant. I això d'anar junts, encara que sigui molt romàntic, costa. Costa que un grup d’actors i actrius es gestioni, sense que els inconscients juguin males passades, a l’hora de cooperar i crear els bocins d’un pastís que potser s’anomenarà èxit.

Compartir l’èxit o el fracàs, costa. Però a la vegada és el que ens uneix tant a aquells que ens dediquem al món del teatre. Cal compartir l’acte creatiu, en el moment teatral, per assolir el cim de l’èxit. És així. Tots som protagonistes, sempre. Fins i tot (o sobretot) quan donem focus a un company, quan estem entre cametes o quan estem assajant (i no ens toca sortir a escena). Sempre tots. Si no, el cim que preteníem assolir canvia. I ho fa en la mateixa direcció en què es desvien els nostres passos. De sobte, el cim ja no es diu èxit, de sobte es pot dir fracàs.

La cacera de l’ànec va ser un èxit. Perquè, malgrat anar lents, enfadats, plorats, polemitzats, esgotats, estancats, cabrejats, malhumorats, fastiguejats, atabalats... vam caminar junts. Sempre junts, pas rere pas, seguint el mateix camí. Seguint el mateix far, cap al Nord, més lluny de l’horitzó, cap a les nostres Illes.

Vam arribar-hi. Junts. Perquè és l’única manera d’arribar a les nostres Illes. Si no, ja no serien les nostres Illes. Serien unes altres. Boniques, potser, però no les nostres. Perquè a les nostres, boniques o no, a les nostres s’hi caça ànecs. I precisament per això, per arribar-hi cal anar-hi junts. Perquè en la caça, allò essencial és la manera com ens hi acostem. El procés és el que importa. Un procés més o menys bonic, però junts, passi el que passi. Lents però junts. Enfadats, plorats, polemitzats, esgotats però junts. Estancats, cabrejats, malhumorats, fastiguejats, atabalats però, malgrat tot, sempre junts.

I ara, ja instal•lat a les Illes, em miro l’escopeta i somric, per primera vegada. “Feia molt que no somreia”, penso. Els vents em xiulen les orelles. Xiuxiuegen “ha valgut la pena”. Miro la barca... enmig d’aquell silenci, enmig de la boirina... i res no importa. Ni els ànecs, ni la barca, ni la punteria... ni tan sols els cartutxos (que cal saber utilitzar... com les paraules). Ara només importem tu i jo, perquè de nosaltres depenia arribar-hi. O potser, ni tu ni jo importem. Potser, ves a saber, només importem NOSALTRES.

El súmmum de la felicitat recau en saber compartir-la, diuen. Jo encara diria més, “la felicitat, si es comparteix el camí, acaba sorgint entre NOSALTRES... encara que no se’ns aparegui fins la seva fi.”

GRÀCIES VITIA, GALKA, NIKOLAI, IRINA, VALERIA, VADIM ANDREIX, VERA, SAIAPIN I DIMA...

GRÀCIES CAMARADES

UNA DECISIÓN

2010-07-22T21:21:00.003+02:00

Las palabras de Sogyal Rimpoché en la entrevista de La Contra de la Vanguardia del 9/05/2005.

¿Por qué interesa tanto el budismo en Occidente?
Porque los occidentales no son tontos, claro.

¿Y qué vemos en el budismo?
Ustedes han visto ya cuánto sufrimiento mental padecen, y están descubriendo que el budismo puede ayudarles.

¿Sufrimiento mental?
Depresión, neurosis, infelicidad… ¿Por qué? ¿Por qué, si disponen de tanta riqueza, avances, tecnología, confort…?

Quizá porque todavía queremos más.
Vivirás en el mejor sobreático del mejor edificio sobre Central Park… y te tirarás por la ventana. ¿Por qué? Porque la felicidad sólo está en la mente. Todo está en los pensamientos. ¡Es la mente la que crea el mundo!

¿Mi felicidad depende de mi mente?
Sí: sufrimiento y felicidad son creaciones mentales. Por eso la enseñanza principal del budismo es ésta: “¡Domestica tu mente!”.

¿Y en qué consiste eso?
En conquistar la mente: el budismo enseña a entrenarla para aplacar emociones negativas, angustia, descontento, infelicidad…

¿Sufrimiento, en suma?
Sí. Entrenando la mente, es posible llegar al extremo de que cualquier suceso deje de parecerte adverso… para ser una bendición.

¿Hasta ese punto? ¿Cómo conseguir eso?
A mí me ayudó esta frase que leí hace 30 años: “El agua, si no la remueves, se vuelve clara”. Pues bien, la mente es como el agua.

No hay que removerla.
La enturbian los pensamientos. Una mente calma es un cielo azul: los pensamientos son las nubes que lo tapan. ¡No te identifiques con esas nubes, y busca ver el cielo!

Difícil: la vida es complicada y hay que darle tantas vueltas al coco…
¿Sí? “Todos los problemas del ser humano derivan de su incapacidad de sentarse solo en una habitación”, escribió Pascal…

Pero consuela tanto estar distraídos…
Nos distraemos de nosotros mismos con pensamientos: son astucias del ego que nos apartan de nuestra esencia, son falsas visiones a las que nos aferramos, nos apegamos.

¿Tanto nos autoengañamos?
Escuche este cuento que narró Buda… Un mercader tenía una bella esposa y un hijo pequeño. La esposa enfermó y falleció, y el mercader cifró toda su felicidad en ese niño. Mientras estaba en un viaje, unos bandidos asolaron la aldea y se llevaron al niño. A su regreso, el mercader vio un cuerpo de niño calcinado y lo tomó por el de su hijo.

Pobre hombre, cuánta desgracia…
Practicó una ceremonia de cremación del hijo, y conservó las cenizas en una bolsita de seda. Trabajaba, comía y dormía aferrado a la bolsa y a su desesperación, llorando…

Comprensible…
Un día su hijo escapó de los bandidos y llamó a la puerta del padre. Era medianoche y el padre sollozaba junto a las cenizas. “¡Soy yo, papá!”, gritó el hijo. El padre pensó que alguien le gastaba una broma cruel, y no abrió. El hijo llamó cien veces, inútilmente, hasta que se fue. ¡Nunca volvieron a verse!

Ya veo: nos apegamos a nuestra verdad…
… y no sabemos dar la bienvenida a la verdad en persona cuando llama a la puerta.

Pues ayúdeme a estar abierto y alegre.
Cada vez que vea o hable con otra persona, piense que esa persona es usted.

Buen ejercicio… Y difícil.
Entrene su mente en eso. Verá qué bien.

¿Y si yo me odio? Odiaré a todos, pues.
Haga este ejercicio: inspire, y a cada inspiración imagine que recoge usted todo el dolor, desgracia, angustia y sufrimiento de los otros; y espire, y a cada espiración difunda hacia los otros bondad, consuelo, amor.

¡Se supone que el que estaba mal era yo!
Precisamente: tus males derivan de preocuparte tanto de ti mismo, del yo, yo, yo…

Pero si estoy sufriendo yo…
Yo, yo… ¡Ábrete al sufrimiento de los otros!: eso es la compasión. Y empieza a meditar: quieto, concéntrate en tu respiración, obsérvala, eso sosegará tu mente. La práctica de la meditación conduce a la paz interna.

La panacea, lo que todos buscamos…
Lo que te digo no es cuestión de fe: te bastará con probarlo y saborearlo por ti mismo.

¿Qué tipo de paz interna es esa?
La falacia del ego se disuelve, las emociones negativas pasan… Eso es la sabiduría: como la compasión, está también dentro de ti.

¿Basta con ponerse a meditar?
Poquito a poco… Pero si lo intentas, te llenará de tanta alegría y fuerza que querrás seguir. Hoy los estudios médicos ya han probado los múltiples beneficios psicosomáticos de la meditación (sabiduría) y del amor (compasión): el ritmo cardíaco se equilibra, el sistema inmunológico se refuerza…

Entonces el Dalai Lama estará perfecto…
El Dalai Lama es un hombre bueno, y verle estimula a la humanidad a intentarlo.

La humanidad insiste en la barbarie, Occidente en especial: ¡no somos tan inteligentes!
Sí, sí lo sois, pero sucede que aún ponéis la inteligencia al servicio de la ignorancia.

¿Qué ignoro?
Que puedes tomar la decisión de ser feliz.

Pero hay dolor, sufrimientos, heridas…
Sí, pero no seas ignorante: ¡no te dejes engañar por todo eso, no te identifiques con eso! Ésa es una visión errónea, ignorante.

No es nada fácil.
Ya: si hace mucho que no te duchas, al hacerlo saldrá mucha mugre y te asustarás. Si perseveras, el agua saldrá limpia. Persevera.

Ustedes no le piden nada a Dios, veo…
A la sabiduría y a la compasión que palpitan dentro de ti podrías llamarlas Dios.

¿La humanidad será divina un día?
Un día, dentro de muchos eones…

Sitio oficial: Sognal Rimpoché
Libros de Sogyal Rimpoché: “El libro tibetano de la vida y la muerte” y “El futuro del budismo”

OPTIMISME I IL·LUSIÓ

2010-07-16T21:59:00.003+02:00

Aquí la conferència d'Emilio Duró sobre optimisme i il·lusió.

M'he fet unes risses, a part d'estar molt d'acord amb coses que diu. El que està clar és que li posa energia a l'assumpte de la motivació!! No deixeu de veure-ho.

http://vimeo.com/12555625

Anti Estrès

2010-07-16T20:56:00.006+02:00

Duuc més de mig any seguint una Dieta Anti Estrès. En aquest tipus de dietes s'eviten aliments amb tòxics que excitin el sistema nerviós: carn, embotits, peix blau, pa, bolleria, begudes alcohòliques, cafè, tè, begudes amb gas, glucosa o excitants, fruites àcides... A part he de vigilar força la mescla dels aliments. Tot plegat la fórmula màgica inicial per sanar el meu sistema digestiu (camp físic) i de retruc la seva causa: nerviosisme per por al fracàs (camp emocional).

Així doncs, els últims mesos he hagut de caminar la vida amb uns nivells d'energia molt inferiors als que estava acostumat. La veritat és que no era conscient que l'alimentació que qualsevol persona, no entesa en dietètica i nutrició, duu a terme, té grans components excitants que fan que puguis dur un nivell d'estrès superior al saludable amb "normalitat". Ha estat dur afrontar-se al teatre, al públic, a les crítiques, a les situacions del dia a dia amb poca energia. Des de la debilitat tot plegat afecta molt més. També ha estat estrany viure en un estat de stand by emocional. Ni grans alegries ni grans penes. Un estat neutre tirant a melancòlic, constant.

El més important ha estat intentar cercar la felicitat, més que en les reaccions químiques dins del meu físic, en els estats de comprensió i consciència de la meva ment. Entendre que tant pena com alegria són de pas... i que potser sóc un simple respirar rere un gran propòsit. Realment, l'única manera de superar la por al fracàs ha estat afrontar-la des de l'honesta serenitat. Aquest ha estat el meu camí aquests mesos per seguir evolucionant com a ésser humà.

Perquè realment crec que el propòsit que em mou és evolucionar en vibració. Així, he de començar pels camps de vibració més baixos per anar evolucionant els més alts: 1. FÍSIC 2. EMOCIONAL 3. MENTAL... I aquests tres primers són els que conformen la meva personalitat. El meu EGO, que lluny de suprimir-lo he d'intentar integrar-lo. Per això teatre, ja ho he dit moltes vegades, perquè la meva professió vagi en la línia d'evolució que duu la innercia de la meva vida.

M'agradarà compartir, per enèssima vegada, un article amb tots/es vosaltres:
http://fisicomente.blogspot.com/2009/01/morfologia-sutil-del-hombre-y-las-cosas.html

M'ha agradat compartir aquests mesos amb tots aquells amb qui m'he creuat pel camí. Potser heu vist un Bernat que no coneixíeu, més calmat, més solitari, més trist... però, al cap i a la fi, ni més ni menys Bernat que mai.

si el meu cos parlés

2010-07-15T22:54:00.002+02:00

Si el meu cos parlés li diria a la ment que callés. Que deixés de justificar-se pel físic i que l'acceptés, nu, sense maquillatges ni res més.
Si el meu cos parlés li diria a la ment que callés. Que deixés de voler ser alguna cosa que no és i se l'escoltés.
Si el meu cos parlés li diria a la ment que callés. Que deixés de preocupar-se per ella i en ell s'ocupés. Que dormís, que descansés, que el cuidés.
Si el meu cos parlés li diria a la ment que callés. Que utilitzés els ulls per veure, les orelles per escoltar, els braços per abraçar i la boca per besar... i que no prejutgés ni filtrés.
Si el meu cos parlés li diria a la ment que callés. Que és més sa ser útil que important, encara que no es guanyin tants calers.
Si el meu cos parlés li diria a la ment que callés. Que la seva funció és executar ordres deixant que ell la manés.
Si el meu cos parlés li diria a la ment que callés. Que utilitzés les cames per marxar quan algo em molestés.
Si el meu cos parlés li diria a la ment que callés. Que cooperant em farien millor persona y que encara que no arribés... em perdonés.

CARTES SOBRE LA TAULA II

2010-06-26T14:23:00.005+02:00

A causa d'unes reflexions sobre el post "CARTES SOBRE LA TAULA" que em va enviar una amiga, en faig una segona lectura:

En CARTES SOBRE LA TAULA havia d'escriure com m'havia sentit durant la mostra de teatre sense "maquillar" res. Hagués pogut escriure des del respecte i des d'una concepció més autocrítica, sense assenyalar a ningú... de fet vaig començar a fer-ho, però no. Vaig haver de borrar i tornar a començar. Ara no tocava allò. Ara tocava ser sincer no amb la meva ment, sinó amb les emocions que em corrien per dintre. Havia de SEGUIR IMPULSOS per netejar el contenidor emocional. Quan vull ser racional, moltes vegades, no puc fer-ho.

Agosarat penjar un post així? No crec. En aquest moment evolutiu que atravesso, ho trobo sincer. I més quan reconec que malgrat cagar-me en el públic sé que l'aprenentatge i les projeccions són meves. Era una forma de netejar i de, no només conèixer-me, sinó que em coneguin (precisament no tan "perfecte" com molts es pensen). Si hagués escrit més racionalment, aleshores els amics/gues no entendrien que la personeta que sóc necessita que la recolzin quan surt a escena a mostrar-los quelcom. En aquests moments, ser "políticament correcte" no ajuda a conèixer-me, ni que em coneguin. Ara toca deixar-me anar, agradi o no als altres.

Crec, com a actor, que al públic no se li poden exigir les pròpies espectatives. Veig que potser hauria d'haver especificat que quan em referia a públic, em referia a companys/es actors i actrius de l'Estudi que estaven mirant les mostres. A nivell personal crec que va faltar suport, no perquè l'obra estigués millor o pitjor, sinó perquè el futur de la nostra professió es comença a forjar a partir de les arrels que creem entre nosaltres les generacions que comencem... i, per desgràcia, me n'adono que més que un equip som individualitats. Però vull seguir constatant que el que escric és una percepció pròpia, extreta de les meves experiències en l'últim quadrimestre del 3r any d'estudi i potser no tant fruit del resultat de la mostra final. Les reflexions sobre el públic de la mostra final, així, van ser una excusa per deixar anar quelcom que duia dintre des de feia uns mesos. Quelcom que volia expressar a companys/es de professió.

Segueixo pensant que tot plegat és quelcom meu. Segueixo pensant que el món que veig és la representació del meu propi estat mental. En aquest cas, doncs, l'escrit no volia ser tant una mostra d'una veritat pura, sinó l'expressió del meu propi estat evolutiu. Forma part del meu creixement. Sóc conscient que el llenguatge crea realitat i cal usar-lo implacablement per a crear un món alegre i feliç. Sé que en l'últim post vaig usar-lo, en algun mot, com una via per expressar la merda que duia dins. És el que tocava.

També penso, però, que si amb el meu escrit sense maquillatges (amb les meves exigències personals projectades a públic), l'audiència teatral en general pot aprendre alguna cosa sobre l'acte generós de compartir, sobre la decisió personal de passar una bona estona, sobre el gest de donar i rebre... sigui la que sigui... també pot ser útil.

Això sí, aprenc fermament que he de deixar de viure dels altres i que he de centrar-me més en mi. Aquest és un gran aprenentatge que he viscut a l'Estudi de Teatre. Venint de l'ambient de les Facultats d'Educació he trobat a faltar la capacitat de cooperar, però he descobert altres aprenentatges com la capacitat de confiar en mi mateix, treballi amb (i per a) qui treballi. Crec que era el que venia a buscar a l'Estudi de Teatre, encara que jo m'esforcés en exigir una ensenyança més pedagògica. I ara me n'adono. Venia a reforçar-me com a individu i no com a col·lectiu. Venia a CONFIAR EN MI. Veig l'alprenentatge més nítidament que mai, sé que he de seguir un temps reforçant-lo, sense justificar-me.

Abans d'acomiadar-me, però, vull agrair els aprenentatges, les experiències i els moments compartits, bons i dolents, amb els meus companys actors i actrius de l'Estudi de Teatre Nancy Tuñón i Jordi Oliver.

ENDAVANT!

-en trance-

2010-06-26T13:47:00.004+02:00

http://www.vimeo.com/12825688

Documental realizado por: Dídac Cervera, Carlos Alonso, Armand Virallonga

Documental que trata de desestigmatizar "la hipnosis", un concepto desconocido por la gente y cargado de clichés. Un sistema con muchísimas posibilidades desaprovechado en la sociedad actual.

CARTES SOBRE LA TAULA

2010-06-22T05:35:00.015+02:00

Han estat tres mesos molt durs els últims. Assajos de teatre dia sí dia també. Els processos de creació de personatges i de gestació de les obres han estat un repte personal i grupal. Avui era l’últim dia. La mostra final.

Sabeu? Em cago amb tots/es aquells/es qui no han sabut veure-hi més enllà del seu nas. Amb tots/es aquells/es qui no han sabut fer de públic en aquesta ocasió. Potser només són percepcions meves, però crec que hi ha ocasions i ocasions. No negaré que el teatre és car i la llibertat d’opinió un dret indiscutible... però unes mostres de treball de fi de curs són gratuïtes i el treball dels actors/actrius es remunta mesos enrere. Així que fer de públic, en aquests casos, requereix una certa humanitat. Un TACTE per admirar el treball fet i recolzar-lo in situ (encara que no s’entengui res). Una empatia per posar-se en la pell d’aquells/es qui ho donen tot per abaixar barreres, aquells qui s'esforcen per evolucionar com a persones i animar-los.

Les mostres de fi de curs són difícils. No són espectacles pròpiament dits (ningú ha pagat cap cèntim perquè ho siguin). No són esdeveniments per entretenir les iaies. Són MOSTRES. Mostrar significa ensenyar, compartir quelcom que s’ha creat per aprendre i anar més enllà de les pròpies capacitats. El fet de mostrar-ho forma part de l’aprenentatge d’uns i d’altres.

Que dur que es fa mostrar la pròpia evolució quan et miren amb ull crític. Quan aquells/es qui són a les butaques no recolzen plenament l’acte creatiu/evolutiu. En aquests casos penso que hi ha molt fill de puta suelto. Jo quan algú em mostra un treball veig més enllà de la primera aparença... i aplaudeixo el propòsit que l’empeny. Ha de ser així! Crear un ambient de confiança per a treballar, depèn de tothom.

Em cago amb les paraules boniques de fi d’espectacle. M’hi pixo. Són hipocresies, ganes de quedar bé. El recolzament només és vàlid quan pot ajudar a aquell qui el necessita. Una rialla o uns aplaudiments a temps, poden ser una dosis d’aire fresc per aquell qui s’esforça en actuar una comèdia. No dic que es rigui sense ganes, dic que es rigui perquè val la pena fer-ho. Perquè saps que pot alimentar a un amic, perquè saps que no et costa res, ja que allò que et mostren és digne i perquè, què collons, RIURE ÉS SA.

Em cago en la perfecció, suposo que perquè no la tinc. Em cago en la passivitat del públic que només riu quan se li és provocat. Em cago en que m’afecti tot plegat i que ahir em van venir ganes de parar l’obra i dir-li al públic que, quan no ha pagat, pot ajudar als actors/actrius, que no passa res. Pot donar un cop de mà perquè tothom s’ho passi bé, ells inclosos. Que passar-s’ho bé, al cap i a la fi és responsabilitat d’un mateix, encara que es vagi a veure una comèdia. Bé, penso que no és massa exigir un cop de mà per, al cap i a la fi, passar tots/es una bona estona. Esforçar-se en donar una mica d'energia desinteressadament en moments en què l'espectacle baixa. Si has pagat el preu d'una entrada, l'energia l'has donat en format dineral. Si has entrat gratis l'energia l'has de donar quan els actors/actrius la necessiten. El TEATRE, en aquests casos és cosa de tots.

Sóc conscient, però, que tot plegat no deixa de ser una pataleta per no haver estat prou bo. Ràbia per no haver sabut anar al 100% amb la meva proposta, amb el meu company dins el petit món de l'escena. Tot i saber que el que em dol és dins meu i no dins dels altres, seguiré escrivint. Tot i saber que, potser, em miro en un mirall erroni, en una realitat alterada per una autoexigència insana... seguiré escrivint. He de treure tantes coses. Com diria en Vinagreta: "tinc tantes coses per perdonar-vos". Aconseguir-ho passa per perdonar-me a mi, suposo que, al cap i a la fi, vosaltres no hi teniu res a veure.

Bé, a la merda. Segueixo. Estic enfadat. M’enfado quan m’esforço perquè els altres es trobin còmodes al meu voltant i percebo que aquests altres no fan el mateix. Sé que no haig de demanar llum a canvi de llum... però de vegades em sento tonto i molt incomprès quan no rebo el que esperava. I aquest és un dels errors d'avui: les falses espectatives. Pensar que la MOSTRA de final de curs seria una FESTA COMPARTIDA.

Un cop finalitzat l’espectacle he rebut el missatge d'una amiga. Comentava el desànim, la tristor que es veia en la cara dels actors/actrius a l'hora de sortir a saludar. Comentava que havia gaudit l'espectacle. Que havíem fet balls acrobàtics dins l'escena, que havíem estat llum de colors. I que, malgrat això, havíem sortit tristos a saludar, sense ganes de nodrir-nos amb l'energia d'aquests. Comentava que: No dubtis de tu, ni et jutjis tu mateix perquè el mirall on et mires no és la realitat que es veu des de fora. Al cap i a la fi moltes coses de la vida són com el teatre, i sempre se'ns diu que en una escena una de les coses que s'han de fer per "treballar/viure" bé és no jutjar-se, fer, seguir impulsos. Potser mirant tan tan tan profundament et perds el primer impuls i aquell moment efímer on t'has tallat l'impuls t'has deixat perdre una estona de cel. GRÀCIES NURI! És la llum que necessitava, juntament amb el recolzament familiar i el coratge d'alguns amics/gues.

He plorat tornant del teatre i després, de nou, llegint el teu escrit, NURI. Tens tota la raó del món: he rebut els aplaudiments TRIST (no dubtis mai de la teva intuïció). Avui rebia els aplaudiments des de la tristesa. Molta. De fet no volia sortir a saludar... m'hagués quedat als camerinos plorant. Han estat tres mesos molt durs. Molts assajos, molts aprenentatges... però no he sabut positivitzar el resultat final i l’he valorat pels riures durant l’escena. M'esperava més. M'esperava riures amicals durant l'actuació i, en canvi, m'he sentit jutjat. Bé, jo i actors molt bons que han actuat avui amb mi. Potser la comèdia que representàvem no s'ha entès. Potser realitzar personatges externs (amb sentit de veritat) a l'Estudi de Teatre on ens formem, surt de la mentalitat tancada de molts estudiants... El que em refereixo és que em fot no haver rebut l'energia del públic que esperava abans que arribés el final. Mea culpa.

Jo pensava que “actuant a casa” i quan ningú ha pagat ni un duro la gent valoraria el treball... no al finalitzar, sinó durant la mostra. Bé, potser ho dic perquè jo crec que ho faig. Considero que no em costa ser generós amb el riure si és per alimentar els companys i que, aquests, es creixin en l'acte teatral. És com una bola de neu, en la qual tothom hi surt guanyant. Tan qui actua com qui mira. De fet, no deixo de creure que el públic hi té molt a veure en tot plegat. Però potser sóc jo qui estic errat. No ho sé. Potser sóc jo qui donc sense que m’ho demanin. Però considero més útils crits d’ànim que silencis sepulcrals, encara que no s'entengui res. És com el futbol, i no voldria comparar-lo amb un acte teatral-cultural. Però em refereixo al públic. Després d'un partit et pots cagar en la famíla dels jugadors (si ho creus necessari), però durant l'encontre el més útil és animar. SEMPRE. Animar vol dir aplaudir, fer un crit de recolzament, justament quan no es marquen els gols, justament en els moments que els jugadors flaquegen.

Avui, els actors/actrius hem sortit tristos. Perquè quan realitzes una comèdia et nodreixes dels riures dels espectadors. Potser no hauríem d'haver estat tant il•lusos. Potser hauríem de comprendre que cadascú riu com riu. Potser valdria la pena analitzar que l'obra i el text són d'alta comèdia i costen de digerir amb facilitat... POTSER, POTSER... El tema és que ha estat difícil actuar entre silencis que tallaven com a punyalades... M’he sentit fatal. Petit. Estrany. I, de nou, penso que sóc jo qui hauria d'estar per sobre d'aquest tipus de situacions si vull ser un bon professional. Sé que avui he après més que mai... i que agrairé el que ha succeït, tard o d'hora. Però tinc ganes de seguir escrivint.

I amb tot el que he comentat, amb el prejudici de creure que el nostre regal només podia ser valorat amb GRANS RIALLES, amb l'exigència que he projectat al públic per a ser capaços d'empatitzar amb l'esforç i de recolzar-lo in situ, amb les mancances actorals per no créixer-me sol i retroalimentant-me únicament del meu company escènic... amb tot això, es pot entendre la rebuda dels aplaudiments finals... d'aquí les poques ganes de sortir a saludar. De fet he estat a punt de no sortir. Però sé que tot plegat és quelcom meu. Quelcom que jo he de resoldre en mi. Normalment sóc més “correcte” i somric... però avui no em venia de gust fer-ho. No em venia de gust rebre els aplaudiments d’aquells/es qui he cregut que no volia rebre. No els volia. No al final. He donat tant durant l’actuació!!! Tant!! He suat la gota... i em fot haver estat tan pendent del públic i tan poc d’anar a la meva, amb el meu company, gaudint dels moments finals de tres anys d'un agradable i dur viatge. Sé que és un aprenentatge saber gaudir el cim encara que no hi cerquis les vistes que esperaves... sé que és un aprenentatge no exigir res a un públic que, segurament, ha donat més del que jo he estat disposat a rebre. Però, tot plegat, m'ha fet mal. Perquè avui no era un acte professional, sinó un acte d’oferiment i volia que fos mutu.

Al sortir, he sentit dir que estàvem molt externs i poc creïbles (sé que diu molt poc de la comprensió del codi de la comèdia per part de qui m’ho ha dit)... però el que em fot és l’aquí i l’ara de l’acte teatral que hem viscut com a final d’una formació de tres anys. Avui el TEATRE era gratis. Els actors/actrius hem donat molt... el públic m’ha semblat que ha estat tan "correcte" com el que han projectat cap als actors. "Heu estat correctes". La meva resposta és: "vosaltres també". Ara sí, en la pròxima ocasió seré genial, sense esparar res a canvi, sense escoltar més que el que passi a escena... i segurament el públic també ho serà de genial. Sé que, tot plegat, és una apreciació subjectiva... però m’ha dolgut tant que no ho he pogut dissimular-ho al final.

Bé, GRAN APRENENTATGE DE CARA A FER-ME PROFESSIONAL. Però dolor en la innocència d'un nen de 30 anys que lluita cada dia per evolucionar com a ésser humà. Una persona que veu el món com una gran família. Algú que ajuda perquè l'ajudin. Algú que sent les emocions a flor de pell, que té el cor obert a l'escenari i que s'esforça per compartir els somnis que vol caminar.

T'ESTIMO NURI. A TU I A TOTS... SÍ TAMBÉ AL PÚBLIC. PER FER-ME CRÉIXER AVUI SENT COM HAVIEN DE SER... SEGURAMENT GENIALS ENCARA QUE NO HAGI ESTAT PROU CONSCIENT PER VEURE-HO.

GRÀCIES PER L'ESCRIT. MIL GRÀCIES ALS QUI AVUI M'HEU DONAT LLUM. SÉ QUE TOT VA DE DINS CAP A FORA. SÉ QUE AQUEST ESCRIT ÉS UNA PROJECCIÓ... PERÒ NECESSITAVA DIR-HO. CRIDAR-HO ALS 4 VENTS PERQUÈ TOT PLEGAT TORNI A L'UNIVERS I SURTI DE DINTRE. NURI, FAMÍLIA, AMICS, COMPANYS/ES ACTORS I ACTRIUS SOU LA LLUM QUE NECESSITAVA AVUI!!! M'HEU AJUDAT MOLTÍSSIM!!!

"LA NADA"

2010-06-09T14:45:00.006+02:00

Me n'adono que no hi veig bé, que els judicis que tinc sobre les coses i les persones ocupen el lloc de la visió. La NADA de la història interminable, recordeu?!

La NADA, s'ho empassava tot. La nada són les xafarderies, les rancúnies, les rajades, els judicis, els pensaments compulsius de la meva ment "parlanchina", la negativitat que s'expandeix a la velocitat de la llum i m'atrapa si no estic al lloro. Els somnis, la innocència, la creativitat, la tendresa, la FANTASIA... tot és engolit per la NADA.

Potser, el primer pas sigui reconèixer que res del que veig té significat. Ja que si els prejudicis han ocupat el lloc de l'autèntica visió, allò que veig ha de ser falç. He donat tots els significats possibles a allò que veig... i me n'adono que qualsevol judici que faci m'allunya de la realitat. Per això, ara, em dic que RES no té significat. Espero que així, a poc a poc, desaparegui LA NADA i deixi lloc a la visió autèntica. De vegades, fins i tot, em forço a pensar que no entenc el que veig. I és que no ho vull entendre. No vull entendre les pors, les enveges, els odis... perquè no poden tenir cap significat que m'apropi a la veritat (com a mínim la que jo vull).

La veritat que jo vull veure és la que m'acosti a la visió autèntica. La visió que veu llum i veu les potencialitats de cadascú (per molt tapades i brutes que estiguin). Tinc prejudicis enganxats als ulls, a les orelles, als pensaments... ha de caure aquest tel, perquè pugui veure-hi, sentir i pensar netament. Només així podré dir als altres que els escolto, que els penso... QUE ELS VEIG.

Això és el que vull, sincerament. És l'únic camí per a que la meva PAU resorgeixi i se sumi al món. No cal que la busqui, només cal que netegi la NADA. Potser això m'ajudarà a integrar la personalitat, a forjar-la des de la humanitat, no per ser més fort que els altres, sinó per viure feliç facin el que facin els altres. I és que, jo només he de sumar la meva pau al món... i crec que aquesta va lligada a la visió, l'escolta i el pensament AUTÈNTIC.

Aleshores, el camí cap a la Torre de Marfil és un camí de creixement personal. Jo ara el recorro conscientment. I molts dies, recordo l'indi Atreyu superant les proves i mirant-se, en l'última, davant del mirall. Jo ara també m'observo. És la prova més dura: aguantar-me la mirada, l'escolta, els pensaments... i rebre el que ara sóc. M'entristeix descobrir-me tan feble.

Van passant els dies i els vidres del mirall es trenquen dins meu. En mil trossets. I tinc ganes de cridar AUXILI. Tinc ganes d'agafar-me a alguna mà o d'escoltar que "tot va bé". Però no. Això no em serveix. Ara no. Per això segueixo callat, quiet, tansols respirant. Tot sol... perdut. Només així podré trobar-me, en una guspira, potser en una petita llum entremig de la NADA. Potser així sabré qui sóc... o, com a mínim, m'acostaré una mica més a qui vull ser.
.

CUIDA

2010-06-07T16:21:00.003+02:00

Cuida tus Pensamientos...

Porque se volverán Palabras.

Cuida tus Palabras...

Porque se volverán Actos.

Cuida tus Actos...

Porque se harán Costumbre.

Cuida tus Costumbres..

Porque forjarán tu Carácter.

Cuida tu Carácter

porque formará tu destino

y tu Destino será tu vida.

Mahatma Gandhi

AJUDA ECONÒMICA A GRÈCIA

2010-06-03T00:16:00.001+02:00

Daniel Cohn-Bendit, PERSONES com aquesta, necessitem PERSONES com aquesta:

http://www.youtube.com/watch?v=nqno8H-mjeY

NO SÉ QUÈ HI FAIG AQUÍ

2010-05-29T21:42:00.006+02:00

No sé què hi faig aquí.

Aquesta és una frase que se m’apareix sovint últimament. De sobte penso "no sé què hi faig aquí" i em sento incòmode sense cap motiu aparent. Feia temps que això no em passava.

L’altre dia va ser una mica diferent. Estava esmorzant a la terrasseta de casa quan em va sorprendre, de nou, la frase “no sé què hi faig aquí”. Aleshores vaig agafar la guitarra i me’n vaig anar a tocar al metro. Una noia em va comprar un CD i em va dir que li agradava la meva veu. Un noi em va insultar i em va dir que tocava fatal (després que jo em negués a deixar-li tocar la meva guitarra). El que em vaig quedar, al cap i a la fi, va ser que durant la meva incursió al metro no em va aparèixer més el pensament “no sé què hi faig aquí”.

Ahir, estava entre cametes a l’estudi de teatre i em preguntava, novament, “no sé què hi faig aquí”. Sentia que he après el que havia d’aprendre i que la manera d’entendre el Teatre que es treballa a l’estudi a mi, ara, m’ofegava (em tallava les ales). No són ells els qui haurien de canviar, sóc jo qui hauria de marxar. El "no sé què hi faig aquí" em mostrava, una altra vegada, que calia prendre una decissió. Alguna cosa no funciona quan se m'apareix la frase i aleshores he d'actuar.

Me n'adono que la frase apareix quan m'acomodo, quan no segueixo els meus impulsos. Quan em recolzo en coneixements prestats, un cop ja he fet l'aprenentatge, i no em faig cas a mi mateix. Ara momés em queda un mes de formació a l'Estudi. Un mes per a presentar l’espectacle final de curs. I sé que només he de fer una cosa, tancar la porta amb gratitud i amor. Però tancar-la a la meva manera, confiant en mi i gaudint de l'espectacle sent fidel a la meva manera d'actuar. Si actuar és un misteri, aquest només el puc resoldre jo. Crec que aquest és el gran repte. Utilitzar els ensenyaments d'altres per a ser autònom i sumar-hi la nostra essència. Hi ha mestres que esperen que l'alumne repeteixi fidel els aprenentatges, però l'alumne, finalment, ha de sumar-hi la seva creativitat. Sé que no els fallaré si no em fallo a mi mateix.

I després marxaré... em crida França, París. L’École Internationale de Théâtre Jacques Lecoq sorgeix de sobte com un objectiu a l’horitzó. Un nou objectiu per seguir sent feliç, per vivenciar que el teatre, com la vida, és un joc agradable i fàcil quan poso l’esforç en aprendre i passar-m’ho bé. Ara és el que m'atrau. I fent-ho, decidint els nous objectius, sento que faig el que he de fer, sigui on sigui.

Al cap i a la fi, el NO SÉ QUÈ HI FAIG AQUÍ, potser només m'empanyia a DECIDIR.

ACCIÓ-REACCIÓ EXPRESSIVES

2010-04-18T13:05:00.003+02:00

És curiosa.

Em refereixo a la resposta de la gent quan exposes algun projecte artístic.

Una vegada una molt bona amiga em va dir: "Si parlen malament de tu és que estàs fent coses noves". Així, crec que el gran repte, després d'intentar expressar allò que t'inquieta, és saber gestionar positivament la reacció que ha produït la teva acció expressiva.

Crec que la llibertat d'expressió és un dret, sigui quina sigui. Ara sí, a l'hora d'afrontar crítiques, m'ha anat molt bé recordar unes sàvies paraules d'Oscar Wilde: "La forma más elevada de la crítica, y también la más rastrera, es una modalidad de autobiografía".

A mi, m'és molt útil, ja que per una banda impedeix que se'm pugin els fums al cap... i per l'altra no permet que em desanimi. Així, l'art no esdevé un fi en sí mateix, sinó un mitjà perquè l'emisor s'expressi i el receptor es reflecteixi.

Aleshores, diguin el que diguin, seguiré endavant amb aquells projectes que consideri útils:
.
http://www.nikodemo.tv/concurso.php?pagina=1&pag=8&id=11680
.
http://www.youtube.com/watch?v=cT-rhgWN35g

CONSEJOS DE GURDJIEFF A SU HIJA

2010-04-14T15:55:00.000+02:00

1. Fija tu atención en ti mismo, sé consciente en cada instante de lo que piensas, sientes, deseas y haces.

2. Termina siempre lo que comenzaste.

3. Haz lo que estás haciendo lo mejor posible.

4. No te encadenes a nada que a la larga te destruya.

5. Desarrolla tu generosidad sin testigos.

6. Trata a cada persona como si fuera un pariente cercano.

7. Ordena lo que has desordenado.

8. Aprende a recibir, agradece cada don.

9. Cesa de autodefinirte.

10. No mientas ni robes, si lo haces te mientes y te robas a ti mismo.

11. Ayuda a tu prójimo sin hacerlo dependiente.

12. No desees ser imitado.

13. Haz planes de trabajo y cúmplelos.

14. No ocupes demasiado espacio.

15. No hagas ruidos ni gestos innecesarios.

16. Si no la tienes, imita la fe.

17. No te dejes impresionar por personalidades fuertes.

18. No te apropies de nada ni de nadie.

19. Reparte equitativamente.

20. No seduzcas.

21. Come y duerme lo estrictamente necesario.

22. No hables de tus problemas personales.

23. No emitas juicios ni críticas cuando desconozcas la mayor parte de los hechos.

24. No establezcas amistades inútiles.

25. No sigas modas.

26. No te vendas.

27. Respeta los contratos que has firmado.

28. Sé puntual.

29. No envidies los bienes o los éxitos del prójimo.

30. Habla sólo lo necesario.

31. No pienses en los beneficios que te va a procurar tu obra.

32. Nunca amenaces.

33. Realiza tus promesas.

34. En una discusión ponte en el lugar del otro.

35. Admite que alguien te supere.

36. No elimines, sino transforma.

37. Vence tus miedos, cada uno de ellos es un deseo que se camufla.

38. Ayuda al otro a ayudarse a sí mismo.

39. Vence tus antipatías y acércate a las personas que deseas rechazar.

40. No actúes por reacción a lo que digan bueno o malo de ti.

41. Transforma tu orgullo en dignidad.

42. Transforma tu cólera en creatividad.

43. Transforma tu avaricia en respeto por la belleza.

44. Transforma tu envidia en admiración por los valores del otro.

45. Transforma tu odio en caridad.

46. No te alabes ni te insultes.

47. Trata lo que no te pertenece como si te perteneciera.

48. No te quejes.

49. Desarrolla tu imaginación.

50. No des órdenes sólo por el placer de ser obedecido.

51. Paga los servicios que te dan.

52. No hagas propaganda de tus obras o ideas.

53. No trates de despertar en los otros emociones hacia ti como piedad, admiración, simpatía, complicidad.

54. No trates de distinguirte por tu apariencia.

55. Nunca contradigas, sólo calla.

56. No contraigas deudas, adquiere y paga en seguida.

57. Si ofendes a alguien, pídele perdón.

58. Si lo has ofendido públicamente, excúsate en público.

59. Si te das cuenta de que has dicho algo erróneo, no insistas por orgullo en ese error y desiste de inmediato de tus
propósitos.

60. No defiendas tus ideas antiguas sólo por el hecho de que fuiste tú quien las enunció.

61. No conserves objetos inútiles.

62. No te adornes con ideas ajenas.

63. No te fotografíes junto a personajes famosos.

64. No rindas cuentas a nadie, sé tu propio juez.

65. Nunca te definas por lo que posees.

66. Nunca hables de ti sin concederte la posibilidad de cambiar.

67. Acepta que nada es tuyo.

68. Cuando te pregunten tu opinión sobre algo o alguien, di sólo sus cualidades.

69. Cuando te enfermes, en lugar de odiar ese mal considéralo tu maestro.

70. No mires con disimulo, mira fijamente.

71. No olvides a tus muertos, pero dales un sitio limitado que les impida invadir toda tu vida.

72. En el lugar en que habites consagra siempre un sitio a lo sagrado.

73. Cuando realices un servicio no resaltes tus esfuerzos.

74. Si decides trabajar para los otros, hazlo con placer.

75. Si dudas entre hacer y no hacer, arriésgate y haz.

76. No trates de ser todo para tu pareja; admite que busque en otros lo que tú no puedes darle.

77. Cuando alguien tenga su público, no acudas para contradecirlo y robarle la audiencia.

78. Vive de un dinero ganado por ti mismo.

79. No te jactes de aventuras amorosas.

80. No te vanaglories de tus debilidades.

81. Nunca visites a alguien sólo por llenar tu tiempo.

82. Obtén para repartir.

83. Si estás meditando y llega un diablo, pon ese diablo a meditar...

DINNER FOR ONE

2010-04-05T00:58:00.002+02:00

Dinner for one (denominado también en alemán Der neunzigste Geburtstag - el cumpleaños nonagésimo) es una producción de televisión de la cadena NDR (Norddeutscher Rundfunk) del año 1963, escrita por el autor británico Lauri Wylie inicialmente para el teatro en los años 1920s. Se trata de un sketch de corta duración (11 minutos) en la que dos cómicos ingleses Freddie Frinton (criado) con su compañera May Warden (Miss Sophie) ponen en escena un servicio de cena con motivo de la celebración del 90 cumpleaños de la señora.

El corto es un clásico de la televisión en la noche de Nochevieja en Alemania, Dinamarca, Suecia, Finlandia y Austria, en algunos países se llega a repetir más de una docena de veces en diferentes canales de televisión. En Noruega forma parte de la tradición navideña, y se emite por la noche del día 23 de diciembre. En todos estos países se suele poner la versión íntegra en idioma inglés:

http://www.dailymotion.com/video/x5zld2_diner-pour-un-humour-anglais-tres-d_fun

QUEDA PROHIBIDO

2010-03-18T23:51:00.001+01:00

Queda prohibido llorar sin aprender,

levantarte un día sin saber que hacer,

tener miedo a tus recuerdos.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,

no luchar por lo que quieres,

abandonarlo todo por miedo,

no convertir en realidad tus sueños.

Queda prohibido no demostrar tu amor,

hacer que alguien pague tus deudas y el mal humor.

Queda prohibido dejar a tus amigos,

no intentar comprender lo que vivieron juntos,

llamarles sólo cuando los necesitas.

Queda prohibido no ser tú ante la gente,

fingir ante las personas que no te importan,

hacerte el gracioso con tal de que te recuerden,

olvidar a toda la gente que te quiere.

Queda prohibido no hacer las cosas por ti mismo,

tener miedo a la vida y a sus compromisos,

no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echar a alguien de menos sin

alegrarte, olvidar sus ojos, su risa,

todo porque sus caminos han dejado de abrazarse,

olvidar su pasado y pagarlo con su presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,

pensar que sus vidas valen más que la tuya,

no saber que cada uno tiene su camino y su dicha.

Queda prohibido no crear tu historia,

no tener un momento para la gente que te necesita,

no comprender que lo que la vida te da, también te lo quita.

Queda prohibido no buscar tu felicidad,

no vivir tu vida con una actitud positiva,

no pensar en que podemos ser mejores,

no sentir que sin ti este mundo no sería igual

Pablo Neruda.

POLLASTRE A LA CARTA

2010-03-10T13:34:00.002+01:00

Una història real:

http://www.cultureunplugged.com/play/1081/Chicken-a-la-Carte

LA GUITARRA

2010-02-26T01:44:00.001+01:00

La guitarra treu el millor i el pitjor de mi. Sí, em dóna més de mi mateix. Per mi, la guitarra està viva. O així m'ho van ensenyar els meus pares. He de tractar-la bé a la guitarra. Com la tracto a ella, és un reflex de com em tracto a mi.

Per això me les estimo tant i les cuido més les guitarres. La guitarra té totes les possibilitats: totes les cançons, totes les melodies hagudes i per haver estan al seu abast. Jo li extrec, a poc a poc, tots els sons que ella ja té. A mida que creixo amb ella, m’obsequia amb noves, per a mi, melodies. Ajudant-la a sonar, m’ajudo a mi mateix. És una relació de creixement la que tinc amb la guitarra. I per a mi, totes les relacions haurien de ser així. La guitarra m’ajuda a treballar la paciència, l'estima, la constància, el risc, la humilitat, l'agraïment, la responsabilitat, les emocions... M'ha ajudat tantes vegades a expressar-me, a donar les gràcies, a fer un obsequi musical, a donar una cançó quan no tinc una flor...

Fa poc havia de fer un concert amb la meva mare. El dia de l’assaig general em vaig enfadar amb ella. L’enuig sorgia perquè la mare no m'havia escrit els acords correctament a les partitures. Vaig començar a renegar. Culpava a la meva mare de no haver fet la feina que hauria d'haver fet jo. Vaig agafar la guitarra i la vaig deixar al sofà per anar-me'n, indignat, a fer-me la víctima en un altre lloc de la casa (sí, el típic joc psicològic de la Víctima-Culpable, ho reconec). Bé, la guitarra va relliscar del sofà i va caure a terra. Es va sentir un soroll molt fort i jo vaig pensar: merda, la meva guitarra!!! La guitarra estava a terra del menjador amb una petita esquerda. Em va fer mal. Com si l’esquerda me l’haguessin fet a mi. Ho vaig entendre: la guitarra m'estava donant més de mi mateix... i si encara seguia indignant-me, me'n donaria molt més.

Va caure per casualitat??? Pot ser. Però vaig preferir pensar que no m'estava responsabilitzant de la meva feina. I, a més a més, estava atacant a algú altre amb la meva negativitat. Em feia mal a mi... i la guitarra es feia mal a ella. També podria pensar que el meu estat de nervis va fer que oblidés la guitarra a qualsevol lloc i que aquesta es caigués. Sí, el meu estat de nervis fa mal a la guitarra i em fa mal a mi.

De vegades costa ser introspectiu, per això va bé tenir simbolismes amb objectes que precisin d'atenció i que depengui de nosaltres i de les nostres capacitats que sonin cada dia millor. Jo us animo a que ho feu. Ja veureu com a poc a poc estimareu aquests objectes... i, per tant, també a vosaltres.

I això cada vegada ho aplico més. Si vull ser una persona ordenada començo per ordenar la meva habitació. Si vull que m’abracin començo per abraçar. Si vull que no em critiquin, començo per no criticar. I me n’adono que totes les possibilitats no només estan en la guitarra, sinó que estan en mi. Ho tinc tot a l’abast. Tot. Només cal que em perfeccioni. Que em poleixi una mica cada dia. Només cal que treballi les capacitats que em permetran aconseguir allò que desitjo. La vida ens dóna allò que volem quan ens treballem les capacitats que ens permetran gaudir-ho. Una flor que creix en un test petit i descuidat, no creixerà massa... i si creix, patirà. Totes les possibilitats estan al nostre abast, només cal que ens procurem l’entorn idoni perquè apareguin. És un acte de responsabilitat, res més. La vida no està per a satisfer els desitjos del primer mandrós que es presenta.

Bé, això és el que penso. Sé que quan sigui pare els cantaré cançons d'anar a dormir als meus fills, com em van fer a mi. I potser també els regalaré una guitarra. No tant perquè la toquin bé, sinó que, com em van dir a mi: perquè se l’estimin.

.Gràcies pare i mare.

30 PER A RECORDAR

2010-02-07T21:41:00.011+01:00

L’altre dia vaig fer 30 anys. I no va passar res. Em refereixo a que no vaig notar res d’especial... cap CliCk, ja t’has fet gran! No. Res. Només que miro enrere i sóc el nen de sempre però amb més experiència. Sí, més experiència, però el nen de sempre. Qui hauria de ser si no? Jo mai podré deixar de ser la meva essència. Aquest és un tema que em fa gràcia. De vegades em diuen: no t’emocionis, sembles un nen. I és que no m’emociono, em surt de dins. No m’hi esforço gens en emocionar-me, senzillament passa. Pel que m’he d’esforçar és per no emocionar-me. Si fer-se gran és esforçar-se en no sentir ni expressar allò que sento per dins... quin avorriment! Això ha d’estar mal entès!! I, ben mirat, no estem parlant ni de nens ni d’adults. Al cap i a la fi estem parlant de la vida. La vida no és gran ni és petita. La vida és.

Jo penso que l’essència de la vida és la que és. Torno a remarcar que tampoc em vull referir que l’essència és un nen petit que es fa pipi al llit (per cert, me’n vaig fer fins ja de força crescudet) i té por quan no està la mama. L’essència, per a mi, és allò que se sent per dins. Tots ho sentim en algun moment. L’essència és el que ens empeny a voler viure gaudint d’allò que ens envolta. Tots volem!! Jo penso que quan ens tapem amb els llençols i apaguem el llum, tots ens sentim més o menys igual. Tots tenim la necessitat d’estar bé amb nosaltres, amb els altres, amb el nostre entorn. Tots. Tots volem gaudir, riure, ballar, cantar, jugar, xerrar, respirar!! Hi ha quelcom dins nostre que ens empeny cap a ser feliços. Un nen petit, si se’l deixa, és feliç. Aleshores, quan ens fem grans, si no som feliços és perquè nosaltres ens ho impedim. Impedim que la nostra essència s'expressi a través nostre.

Sí, ens ho neguem. Jo tinc un amic, un gran amic, que diu que quan sigui gran vol ser feliç. Jo em pregunto: i ara? Per què no és feliç ara si la felicitat no entén d’edats. Quan sigui gran haurà de fer el mateix que hauria de fer ara per ser feliç: permetre-s’ho. La felicitat està dins, sempre. I si no es veu, només cal netejar una mica. Encara que, potser el que passa és que mirar endins fa por. Fa por reconèixer que hem de canviar certes coses, arreglar-ne d’altres... per això potser és més còmode deixar-ho per quan siguem "grans".

Fa por responsabilitzar-se de l’actitud que ens acompanya en el nostre caminar. Fa por haver de ser humils i arriscar-se a fer accions que ens guia el cor però no pas la societat. Fa por veure que les coses que ens passen són perquè cal que aprenguem quelcom. I fins que no siguem capaços d'encarar-ho, solucionar-ho i aprendre-ho, ens tornaran a passar. Crec que el tema de la felicitat és una mica com el tema de la pau al món. Tots volem la pau al món... però l’única manera que hi sigui és que cadascú trobi la seva pròpia i la sumi al total. Però, és clar, no tothom vol buscar la seva pau, la seva pròpia, i mira la suma total esperant que augmenti sense sumar-hi la seva part. Per trobar la felicitat i la pau no cal fer grans actes en l'exterior, sinó petits canvis en l'interior. Cal mirar endins per després sumar-ho a fora.

Jo crec que ser feliç és inevitable. Tots ho som. És la nostra essència. Quan respires i prens consciència que l’oxigen porta vida dins del teu cos... i que tu n’expulses CO2... i que gràcies a la fotosíntesi (quina paraula més increïble) la vegetació transforma aquest CO2 en O2 de nou. És genial. La vida treballa a favor de la vida. No falla. Aleshores, jo penso que allò més lògic és fer coses a favor de la vida. Les que siguin. Petites o grans. Jo crec que cadascú sap allò que pot fer a favor de la vida i que el farà feliç. Riure és anar a favor de la vida. També plorar és anar a favor de la vida. Plorar neteja els contenidors emocionals que de vegades s’han anat omplint més del compte... i no passa res. Jo de vegades ploro i gaudeixo fent-ho. Em fa sentir bé. Abraçar a algú, si aquest vol, també és anar a favor de la vida. Acariciar, xerrar, agrair, demanar perdó, ajudar, aprendre... mil coses!! Mil petits canvis interns.

Fa unes setmanes em van diagnosticar problemes al Sistema Digestiu. Ja de petit vaig néixer amb el Sistema Digestiu poc desenvolupat i amb els anys s’ha anat debilitant. Ara m’he de cuidar molt. He de seguir una dieta molt sana, per evitar tòxics, i he de descansar i prendre’m les coses amb calma per poder sanar els òrgans afectats. Ara prenc consciència que les malalties apareixen per avisar-nos que no estem fent coses a favor de la nostra vida. I ja no parlo només de dur una vida sana i evitar certs vicis i substàncies perjudicials per l’organisme, o de resoldre sanament conflictes personals acumulats que de vegades ens alenteixen el pas. Parlo, també, de posar en pràctica els nostres somnis. Parlo de fer realitat allò que ens omple, allò que va a favor de la nostra vida.

Les malalties apareixen quan no tenim una finalitat en la vida (i no cal una gran finalitat, pot ser petita i anar canviant), quan pensem massa i sentim poc, quan seguim la mateixa rutina any rere any sense canviar la nostra actitud, quan no solucionem els problemes pendents, quan no tenim petits objectius ("fars utòpics") per a navegar cap a la nostra Ítaca (cadascú la seva). Apareixen per a donar-nos l’oportunitat de canviar la nostra forma de viure (una forma de viure que ens ha produït l’enfermetat), per avisar-nos que estem baixos a nivell energètic i que cal reposar (a nivell físic, mental i emocional), perquè siguem capaços de canviar l'ansietat externa per la confiança interna. Quin gran avís el de les malalties, ens ajuden a parar i a conèixer-nos. Ens ajuden a poder estar sols, en silenci. A agafar un full i a apuntar-hi els nostres desitjos, els nostres objectius, les nostres properes accions. Aleshores passen els dies i els efectes de la malaltia es curen... Aleshores, si posem en pràctica allò que hem escrit, passen els dies i les causes de la malaltia es sanen.
.
Això és el que jo he cercat amb els meus 30 anys. Que les malalties me les he creat jo per a auto-avisar-me que no m’he estat estimant tant com hauria. Que si vull resultats diferents, he de deixar de fer sempre el mateix. Que sóc feliç... perquè depèn de mi ser-ho. I que vulgui o no, al cap i a la fi, ser feliç és inevitable. Així com ho és anar a favor de la vida. Així com ho és estar en pau.
.
Quan vaig néixer ja ho sabia, aquests 30 anys m’han servit per recordar. I és que de vegades cal una enfermetat per a parar, escoltar-se i recordar que som vida anant a favor de la vida. Ara em toca actuar.

ENDAVANT... I A GAUDIR DE LA VIDA!

EL CIRCO DE LA MARIPOSA

2010-01-22T00:54:00.004+01:00

PARTE 1:
http://www.youtube.com/watch?v=9582NStUdqU&feature=related

PARTE 2:
http://www.youtube.com/watch?v=BUBPX28_mAE&feature=related

¿VAS A ACABAR SIENDO FUERTE?
http://www.youtube.com/watch?v=X_XW6Y-K3QE&feature=related

SIETE AÑOS EN POCONE

2010-01-16T00:03:00.007+01:00

"Siete años en Poconé" és un recull de cançons aprenentatge.
.

Set anys instruint-me en un banc...

on he pogut reflexionar sobre l'art d'estimar.

Ara ja estic preparat per aixecar-me, i començar a caminar.

Gràcies a tots els angelsenseales que us heu assegut,

en algun moment, al meu costat.

http://www.myspace.com/bernatmestre

CROMA

2010-01-11T11:53:00.005+01:00

Todo empezó por un número equivocado, el teléfono sonó tres veces en mitad de la noche y la voz al otro lado preguntó por alguien que no era él…

http://www.cromalaserie.com/

És un honor presentar-vos un projecte que estic tenint el gust de compartir amb un grup de persones fascinants: CROMA. Una sèrie per internet que avui arrenca amb el seu primer capítol. A partir d'ara en tindreu un el primer dilluns de cada mes.

ENDAVANT!

Youtube: Primer capítol (part 1 i 2)
http://www.youtube.com/watch?v=E9lB1BKA9XU&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=p-iDM3KKrHg&feature=related

QUE NO ENS PRENGUIN EL PÈL

2010-01-07T23:49:00.002+01:00

Perquè crec que aquestes iniciatives són necessàries. Unim-nos-hi:

http://somniardespert.blogspot.com/2010/01/que-no-ens-prenguin-el-pel.html

un NEN i una NENA

2009-12-31T00:56:00.021+01:00

Hi ha un nen que s’estima una nena. I una nena que s’estima un nen.
Ara no poden estar junts...

Aquests dies he estat treballant amb nens i nenes, de nou. Em fixo que hi ha nens que només veuen les coses dolentes i n’hi ha, per sort, que veuen les bones. Els de les bones desprenen estima i tendresa, els de les dolentes tristesa i agressivitat. Les energies són tan distintes que sembla mentida que en ambdós casos es tracti de nens. Però suposo que la resposta estarà en el tipus de pares que els ha educat.

Hi ha nens que estan entrenats per dir-te tot allò que no els agrada: “no m’agrada el teu barret”, “els bigotis no són de veritat”, “no m’agraden les atraccions que heu preparat”, “no m’han agradat els pallassos”, “no m’ho estic passant bé”... Són autèntiques màquines de detectar la negativitat. Porten tanta negativitat a dins que, òbviament, la projecten cap enfora. Pobrets... es passen el dia amargats i això no només ho pateixen per dins sinó que es detecta per fora. Jo els hi dic: “pensa només una cosa que t’hagi agradat i queda-te-la, és teva”. De vegades els ajudo: “segur que t’han agradat les crispetes!”. “Una mateixa foto la pots fer en color o en blanc i negre... tot depèn de la teva voluntat”, els dic somrient. Alguns m’entenen... d’altres m’estiren el vestuari, em treuen el barret o em roben el micròfon (i els seus pares no fan res... tampoc van fer res per educar-los, per això tampoc espero que m’ajudin).

Hi ha nens que estan educats per viure en positiu. Nens i nenes que no paren de mirar-me i somriure. Nens que vénen i em fan un petó. Que es volen fer fotografies amb mi o que em volen escoltar quan els parlo del món dels somnis. A aquests, els brillen els ulls quan els parlo de la imaginació, del món que hi ha dins del seu cap i de la responsabilitat que tenen a l’hora de crear-lo. “Passar-vos ho bé depèn de vosaltres, ho sabeu, oi?!”, i diuen que sí! Són els nens que es posen les mans a les butxaques quan els demano si han portat de casa les ganes de jugar, i me les ensenyen! Són els nens que entenen les tres normes del món dels somnis: 1. Passar-s’ho molt bé. 2. Passar-s’ho molt bé. 3. Passar-s’ho molt bé. I les acompleixen les tres! Per ordre, una rere l'altra! Són els nens que no només fan que gaudeixi treballant, sinó que fan que m’esperanci pensar en un nou i màgic demà.

I més que mai, per això, seguiré pacient repartint colors esperança per aquells qui no disposin de més pintura que la de blanc i negre. Espero que, a partir d’ara, els seus pares també hi col•laborin i que els facin veure les petites coses positives de tant en tant. Perquè deixin de projectar en el món el que no els agrada i comencin a distingir-hi el que els farà feliç. Ser feliç només és una decisió. Decidir amb quins ulls vols veure el món, o amb quins colors vols pintar-lo. Dicidir dir: això m'agrada! (es pot començar per les crispetes).
.

Hi ha un nen que s’estima una nena. I una nena que s’estima un nen.
Ara no poden estar junts...

Però es miren i diuen: això m'agrada!

Ara no poden estar junts...

Però saben que cal que ho vegin en positiu. Perquè la tristesa que senten surt de l’estima que els uneix (per més lluny que estiguin).

Ara no poden estar junts...
.
Ara no poden pintar ni compartir el seu destí. Ara els toca esperar i fer altres coses. “Aquest quadre encara no es pot pintar”, els diu la vida! Es necessiten les teles de la proximitat, els pinzells de l’entesa i els colors de la intenció. Ara toca fer altres coses mentre gaudeixen de l’estima que comparteixen. Toca gaudir les situacions que es presentin sentint l'autonomia que els ha donat conèixer-se. Ara, front qualsevol pensament molest, toca creure fermament en l’estima, res més. Només confiar en l’estima, res pot ser més sa i més útil. Quan arribi el dia podran començar a pintar el quadre del seu possible compartit trosset de destí... es pintaran junts o separats, no se sap, però segur que decidiran a la vegada pintar-lo de color esperança!

Hi ha un nen que s’estima una nena. I una nena que s’estima un nen.
Ara no poden estar junts...
.
Però això ara ja no importa... perquè s'han guanyat la part de l'altre amb l'estima, i l'han sumada dins seu per anar sempre més junts a tot arreu.
.
Ara podran estar junts... passi el que passi, mentre vagin creant, cadascun, el seu propi destí.

"Pensin el que vulguin i com vulguin...

però passin-s'ho molt bé!"

ENERGÍA POSITIVA, PORFAVOR!

2009-12-03T13:22:00.008+01:00

La semana pasada me despedí de los niños y las niñas de un colegio después de 2 meses de clase.

Me despidieron con un abrazo energético (todos a la vez) y cantando una canción que les había enseñado. Hoy leo sus cartas y sonrío mirando sus dibujos. Allí está mi forma de ser interpretada por ellos: sonrisas, abrazos, guitarras, bodypercussion... "tonterías" de Berni (el profesor payaso, escriben). Veo que, de todo lo que compartimos, se quedaron con mi alegría (o tonterías)... viendo sus caras, creo que se quedaron con mi felicidad.

Y yo me quedé con la suya. Sabéis? Aprendí mucho de ellos. Me enseñaron a cuidar mi niño. Me enseñaron la importancia en las pequeñas cosas de su mundo (cada uno el suyo)... pero sobre todo, la importancia del afecto que necesitan en el trato. Los ojos de los niños hablan lo que sienten cuando les diriges la palabra... he visto llorar (a moco tendido), sonreír, reír (a boca abierta), he visto temer, he visto miedo, vergüenza, orgullo... sólo en sus ojos. Por eso aprendí a elegir las palabras que les regalaba. Ah, y a abrazarlos, a darles afecto. Porque las pequeñas cosas de su mundo son tan importantes como las “grandes” del mundo de los adultos. Aprendí a empatizar con ellos y con ellas.

“Hay que tratarlos como adultos!”, dicen algunos. “Y una mierda!”, digo yo. Si tratar a los niños como adultos es olvidar sus preocupaciones, sus deseos, sus inquietudes… me niego a hacer de profesor-policía. “¿Por qué no nos tratamos todos como niños?”, se me ocurre. No significaría infantilizarnos, sino tratarnos con amor. Y es que creo que los adultos tenemos que aprender más de los niños de lo que pensamos. Para tratarnos, al fin y al cabo, con respeto… y con mucho afecto. También lo necesitamos!
.
(puede que no se nos note en los ojos...
pero también nos rompemos por dentro,
o eso siento yo)

Bernat Mestre

(o el niño que llevo dentro)

"Seamos realistas, soñemos lo imposible"

http://www.youtube.com/watch?v=7EYAUazLI9k&an

SI! PUEDES!

2009-12-02T14:06:00.002+01:00

Me quedé sin palabras, pero lleno de energía:

http://www.youtube.com/watch?v=RoLoFe3Eze8

ENDAVANT!

UN SEGUNDO

2009-11-22T17:29:00.004+01:00

Cantar de tot cor fa por, però és un pas per conèixer-me i perquè em coneguin. Així la música esdevé una eina que m'ajuda a saber qui sóc i cap a on vaig. Aquest, UN SEGUNDO, és un dels temes del meu primer CD: "7 años en Poconé".

Gràcies als angelsenseales que m'heu ajudat en el camí.

Perquè jo crec que en un segon podem canviar el món, depèn de cadascun de nosaltres!

XUP-XUP

2009-11-12T16:37:00.008+01:00

Com em costa que les paraules malsonants no m’afectin. Idiota, imbècil, capullo, retrassat... crec que tenen una vibració negativa aquestes paraules. Bé, de fet, el que per mi tenen, segur, són connotacions corrosives que fan que em bulli l’estómac. Em sento maltractat quan me n’envien una. Em sento petit, petit, petit.

Ahir em van fer una crítica d’un exercici de teatre. No em va molestar el que em deien (és lògic buscar els errors per intentar extreure’n l’aprenentatge per millorar). El que em va ofendre va ser el to. Em vaig sentir com un nen que ha fallat a algú. Inútil. Ruc... em vaig sentir com em fan sentir les paraules malsonants que abans ja he comentat que em costa que no m’afectin. O sigui, com una merda.

A mi, més que errors i aprenentatges, el que em queda a dins és l’acte comunicatiu que me’ls ha fet vivenciar. Perquè potser, l’error i l’aprenentatge només són instruments a disposició d’un propòsit major: aprendre a comunicar-nos (o a relacionar-nos). Perquè, segons el que experimento, no sempre és positiu assenyalar l’error d’un altre sense donar les eines per millorar. Perquè potser també cal potenciar les fortaleses, o desviar l’atenció cap a objectius complementaris per cercar un camí més adequat que voreja les mancances i acaba fent-les assolir sense haver-les assenyalat. Jo de vegades em paral·lelitzo quan em diuen: això no, això no, això no. És com quan diem a un nen petit: vigila que cauràs!!! I pam, cau. Per què no li donem la mà? O per què no li diem: agafa’t a la barana. O per què no el deixem caure i l’abracem per ajudar-lo a aixecar? A mi m’ajuda que m’assenyalin els errors (molt sovint ja sé quins són) només quan m’orienten de quines poden ser les solucions. Costa potenciar el sí de l'actor quan topa constantment amb el no del director.

Bé, però al cap i a la fi, què és teatre? No pot ser un fi en si mateix. Què és qualsevol professió sinó un mitjà per evolucionar, per esdevenir millors (persones) a partir de la interacció amb els nostres errors i els dels altres. A mi, el que finalment em queda dins, és l’acte comunicatiu que de qualsevol interacció es deriva. I és que la comunicació és la base de les relacions (totes), i és l’eina necessària que ens permet reflexionar per evolucionar.

Aleshores... per què no ens comuniquem com quan ens abracem? No ho entenc. Dir: ruc, t’has equivocat!! No serveix de res. Serveix MENYS i tot que de res.

Crec que per ensenyar, s’ha d’estar tant obert de cor com aquell qui està aprenent. Si no, pot ser que entre errors i aprenentatges l’atenció es desviï cap al xup-xup que les paraules malsonants creen a l’estómac... i l’acte comunicatiu, així, no sigui gens efectiu (ni afectiu).

Què em FALTA que em SOBRA?

2009-11-05T16:41:00.009+01:00

Què em falta que em sobra?

Cavil·lava aquesta pregunta ahir tornant de Teatre. Entre pas i pas, per l’Avinguda Diagonal cercava la resposta. Una i altra vegada. Alguna cosa no em quadrava però tot plegat tenia molt de sentit. Havia de treure’n l’entrellat.

Què em falta que em sobra?

La pregunta era aquesta. Ara tocava aquesta. Semblava no tenir sentit... ni fi! Però la pregunta seguia en ment. I aleshores, quan això em succeeix, és que a la pregunta li cal una resposta, encara que sigui un silenci.

Què em falta que em sobra?

No entenia la pregunta, però era una pregunta, això segur. Era de les preguntes sense resposta? No em venia cap silenci. Però em tornava la pregunta.

Què em falta que em sobra?

Em va venir una paraula (no sé si me la va portar el vent): l’amor.

Vaig analitzar. L’amor podia quadrar... de vegades sento que me’n falta, encara que no tinc cap dubte respecte que me’n sobri. Sí, la paraula amor quadrava com a resposta: Noto que em falta amor encara que sàpiga que me'n sobra.

Ara, quadrada la pregunta, arribava la reflexió. Vaig pensar que si, de vegades, sento que em falta amor, tinc una solució: Donar-me’n a mi mateix de la part on me'n sobra. Així podria equilibrar la balança. En trec del que em SOBRA per posar-me’l on me'n FALTA. Fàcil.

Però, vaig pensar, també, que l’amor que em sobra, quan el dono, l’experimento i, per tant, també el rebo jo. Així que, estimant a algú em permeto a mi mateix viure el meu propi amor? Una tercera persona m'obre la possibilitat d'experimentar allò que jo duc dins? Vaig discórrer (aleshores) que de sobte comprenia allò de “donar és rebre” o "compartir és viure". I és que quan dono, rebo la vivència d'aquesta acció. Surt quelcom del SOBRA per entrar al FALTA. Pura comptabilitat! Suposo que tracta en posar l’atenció en la vivència que em produeix l’acte de transferència de quelcom que dono i, no tant, en centrar l'atenció en el pensament de manca que pot aparèixer després de l'entrega d'aquest quelcom.

Però resolta la pregunta, usant el nou paradigma FALTA-SOBRA que n’extreia, la qüestió d’abans ja no tenia sentit si la resposta seguia sent l'amor. Perquè segons la teoria FALTA-SOBRA no me'n pot faltar mai, d'amor. I si això passés seria una percepció falsa. Així que, finalment, vaig pensar que no es tractava d’una pregunta AMB resposta la que se m'havia aparegut entre pas i pas per l'Avinguda Diagonal. Per no tractar-se, no es tractava ni tan sols d’una pregunta SENSE resposta la que em sorgia ahir tornant de Teatre.

Tot plegat, doncs, només tractava UNA RESPOSTA. Una resposta que feia temps em rondava i que precisava una pregunta, la que fos, per ser trobada.

Què em falta que em sobra?

La resposta ha estat allò que se’m volia aparèixer. Allò de comprendre el donar i rebre. Allò de vivenciar el meu propi amor quan l'entrego. Allò que m'ajuda a gaudir, encara més, de mi mateix i dels altres. Però... la pregunta, (encara no l’entenc).

Negra Sombra

2009-10-18T01:13:00.005+02:00

Avui he cantat en un petit concert. Sis veus s'entrellaçaven davant d'unes quatre-centes atentes orelles. Els cantautors que m'acompanyaven són els meus grans: Pilar Sopeña, Josep Mª Mestre, Miquel Cubero, Marta Sopeña i Xosé Lois Vilar. Ha estat un plaer.

Com em pot agradar tant cantar? Sento com si sortís quelcom de dins. De vegades fa por. Però si m'escolten des del cor, també puc cantar des d'aquest i deixar marxar allò que sent la necessitat de ser compartit. Diuen que la felicitat no és completa fins que no es comparteix. Avui n'he compartit un xic.

M'ha encantat cantar Negra Sombra. I m'encantarà compartir-la amb vosaltres quan l'escolteu (Luz Casal i Carlos Nuñez van fer una versió genial, espero que la trobeu). Perquè fins i tot la descripció de la depressió més gran, es pot convertir en una sensació de feliç melangia quan surt a través del cant:

Cando penso que te fuches,

negra sombra que me asombras,

ó pé dos meus cabezales

tornas facéndome mofa.

Cando maxino que es ida,

no mesmo sol te me amostras,

i eres a estrela que brila,

i eres o vento que zoa.

Si cantan, es ti que cantas,

si choran, es ti que choras,

i es o marmurio do río

i es a noite i es a aurora.

En todo estás e ti es todo,

pra min i en min mesma moras,

nin me abandonarás nunca,

sombra que sempre me asombras.

ROSALÍA DE CASTRO

(Follas Novas, 1880)

em sap greu haver jugat

2009-09-06T08:02:00.011+02:00

No puc dormir. Tinc ganes de plorar. Ja fa quatre hores que sóc al llit. No puc dormir. Tinc ganes de plorar però no puc. Així que decideixo que l’expressió es canalitzi a través de les tecles:

Últimament tinc la sensibilitat a flor de pell. No sé si serà per la lluna o si tindrà a veure amb el meu creixement personal, però tot m’afecta molt. I ara, no em sento bé. Estirat al llit amb la llum apagada em vénen a veure la incomprensió i la culpa. I ballen sobre la tauleta de nit, com en un podi, mentre jo demano ajuda a allò que mai se m’ha aparegut d’entre la foscor.

Són les 7 del matí i eren les 3 quan arribava a casa. Havia quedat amb els amics per “prendre algo”. El que prometia ser una nit suau d’intercanvi d’idees, ha esdevingut una lluita de veritats. I és que, segons el meu parer, el joc de les VERITATS ABSOLUTES ha substituït la conversa de la nit. Es juga així: el repte és carregar-se les opinions del contrincant, i el contrincant és tot aquell qui no siguis tu. El truc rau en trobar qualsevol incongruència (és vàlida la mala pronunciació d’una paraula) en el discurs dels altres per anul·lar la manera de percebre el món d’aquell qui té la paraula. Aleshores, l’èxit s’assoleix quan exposant la veritat absoluta pròpia (si pot ser fent ús d’una frase cèlebre descontextualitzada millor que millor) sense encapçalar-la (mai) d’un “jo penso...” o “el meu punt de vista és...”, els altres es queden callats.

En aquest joc, cal usar "la lengua de serpiente" en format monòleg i estar equipat d'un exèrcit de teories (si coneixes el nom de l'autor sumes punts i no en resta no haver-les experimentat, això mai!) per lluitar contra les del rival. Tota estratègia és vàlida: víctica-culpable, salvador-salvat, agressor-agredit... és el joc dels jocs. Com més merda et treguis de sobre millor. Comunicació zero, transmissió i escolta atenta només per a detectar errors. Vinga, anem a fer sentir malament als altres per sentir-nos millor!

Total, en comptes d’intentar crear coneixement nou entre tots, cadascú defensa fermament la seva veritat. Això m’entristeix, sobretot perquè jo també jugo al joc d’aveurequitéraó i percebo que l’empatia desapareix quan ningú té en compte que lo poc que sabem ho sabem entre tots. Perquè, crec, cadascú té un filtre amb el qual percep la realitat. Filtre creat, entre d’altres coses, per les pròpies experiències personals que, ja siguin expressades amb paraules més o menys refinades, són totes igualment vàlides. I, tot i que segurament acabem parlant del mateix (el propi camí de comprensió del món en la recerca de la felicitat), la manca d’escolta ens entossudeix a preferir els punts de divergència en comptes dels que ens conduirien a l’encontre en el diàleg.

Al final del joc, enrarit per l’ambient m’he disposat a acomiadar-me del grup. Aleshores he hagut de tornar a sentir la frase “Berni, antes molavas más”. Ostres. Una altra vegada. Ara el Berni ja no beu i surt molt poc de festa i, és clar “Berni, antes molavas más” o “los que beven te son unas nenazas” són frases aberrants que es regalen a aquell qui no segueix la inèrcia de la majoria. I tot i que sé que frases com aquestes diuen poc a favor de la intel·ligència emocional i molt de la inseguretat d’aquells qui les diuen (encara que vagi seguida d'un “era broma”), a mi, sentir-les em fa mal. Noto cremor a l’estómac, un no sé què al cor i un nus al coll. Per mi és rebut com una agressió verbal. I tot i que sé (de nou) que m’haig de defensar solet i dir frases com “a mi m’agrado més ara”, el silenci i algunes rialles d’aquells qui també han sentit la "frase-regalet", fan que m’incrementi una mica més el dolor. Em sento sol, incomprès i amb mil ganes de plorar. Aleshores arriba el pitjor, quan em justifico amb “és que l’alcohol no se’m posa bé” o “és que tinc ganes de descansar”. Aleshores és quan, a part d’incomprès, em sento petit, petit, petit.

Últimament tinc la sensibilitat a flor de pell. No sé si serà per la lluna o si tindrà a veure amb el meu creixement personal, però tot m’afecta molt. I tot i saber que en estats com aquest es tendeix a exagerar, percebre una possible manca d’humanitat em causa ganes de plorar. Se’n pot anomenar amistat al joc de fer sentir malament als altres?

Com que no me n’excloc... tinc ganes de plorar. Només espero que tot plegat serveixi perquè amb el temps, encara que potser no entendre, ens poguem respectar. Em sap greu haver jugat.

Quina meravella!

2009-08-18T22:50:00.009+02:00

Avui m'ha succeït una situació, si més no, graciosa.

Arribo a la feina. Baixo de la moto. Se’m desenganxa la part davantera de la sola de la sabata dreta. Fa soroll quan pica amb el terra. Dissimulo. Miro el mòbil. Les dues menys deu minuts (puntualitat britànica). Xerro una estona amb el Sr. Antonio (ha tornat de les vacances), abans de fer-li el relleu. Ens posem al dia sobre literatura, cinema i fenòmens paranormals en cinc minuts (també sobre la feina). Intens. Interessant. In...

Seguim. Després, mentre redactava l’escrit d’un mail per enviar a una amiga, ha entrat per la porta una noia. Anava carregadíssima, o més aviat carregadíssissima. Cartera al davant, motxilla al darrera, maleta en una mà i tres bosses en l’altra. Era una barreja entre l’equipatge per anar dos mesos de viatge amb inter-rail i les adquisicions després de varis anys esperant comprar roba a les rebaixes. Sí, una fusió perfecte entre una motxillera de vacances i una pija de rebaixes. Després d’assimilar la visió i extreure’n una conclusió més o menys lògica, m’he fixat en la seva cara. Era guapa: pell canyella, nas d’agulla, ulls orientals i pentinat finestreta (amb el serrell traçant una línia horitzontal perfecta). Exteriorment l’he informat del pis on havia d’anar a fer l’entrevista. Interiorment m'he preguntat si utilitzen escaire i cartabó per a realitzar aquest tipus de pentinat. Seguidament li he ofert ajuda amb l’equipatge. Ha refusat l’ajuda i ha somrigut com dient -gràcies- tot mossegant-se el llavi inferior (tot a la vegada).

Al cap de mitja hora la noia ha baixat. S’ha acomiadat de mi. Adios. M’he acomiadat d’ella. Adios. I ha sortit per la porta mentre em venia al cap la cançó de “Adios para siempre” que vaig sentir cantar al Capitán Garfio, al musical de Peter Pan. Jo que taral·lejo. Ella que camina. Jo que la miro. Ella que no. La cosa ha anat així: la noia surt al carrer i es treu la jaqueta negra, una d’aquestes prima, amb caputxa, sense butxaques i cremallera. Seguidament col·loca l’equipatge a terra. Cartera, motxilla, maleta i bosses (per aquest ordre no, però hagués estat còmic). S’asseu en un graó decoratiu que hi ha col·locat al costat de l’entrada del pàrquing. Resta quieta. Llegeix. Una revista rotllo Más allá que segur que no ho era. Espera. Espera un altre cop. I un altre. Jo penso potser espera. Espera de nou. Jo penso sí, espera. S’eixuga el front. Jo penso té calor. 35 graus a l’ombra. Se m’acut: ves a oferir-li d’entrar a l’edifici. Concloc: es pot esperar assentada als grans sofàs de la recepció, tots els cops que vulgui i siguin necessaris. Es pot esperar esperant. Es pot esperar llegint. Es pot esperar gaudint (d’una millor temperatura. La que desitgi que jo, servilment, programi, al seu gust, en l’aire condicionat de la finca).

M’envalentono. Penso que sí. Penso més. Penso que sí i que pot ser una bona acció. Quan vaig a fer-li la proposta surten uns nois de l’edifici. La situació augmenta en complexitat. Els nois s’encenen un pitillo. Un cadascun. Els nois es recolzen a la porta de sortida. Els nois fan un descans. Els nois comencen a fer miniglops al seu cafè. Cadascun al seu. Els nois miren la noia. La noia de l’equipatge. La que està assentada en el graó decoratiu al costat de l’entrada del pàrquing. La que llegeix. La mateixa que jo vull ajudar encara que no m'ho ha demanat. Ells no miren l’equipatge. Miren a la noia. Somriuen. La miro. A ella, no a l’equipatge. Percebo la situació des d’una nova perspectiva. Des d’un nou punt de vista. Des del punt de vista dels pitis i dels miniglops als cafès. La noia. És una noia. És guapa. És una noia un altre cop. És encara més guapa. La noia. Quina meravella!

Aleshores, influenciat, l’opció d’anar a oferir-li d’entrar a l’edifici (a esperar, llegir i gaudir de la fresca) comença a defallir. M’avergonyeix que els nois dels pitis i dels miniglops als cafès contemplin el meu oferiment a la noia. Sé, n’estic segur, que comentaran d’amagatotis que el conserge se la vol lligar. No són catalans. Potser ho diran en castellà: el conserje se la quiere ligar. O en Anglès: the porter wants to (champions)league her. El conserge/conserje/porter sóc jo. El conserge/conserje/porter no sap anglès. L’opció d’ajudar-la perd pes a la balança i comença a guanyar-ne la por a que es pensin que me la vull lligar/ligar/league. La por guanya definitivament quan penso que ella també es podria pensar que me la vull lligar/ligar/league. Terror. La balança està súper descompensada. La balança s’ha trencat. Decideixo abandonar. Miro la pantalla de l’ordinador i rellegeixo el mail que li estava escrivint a la meva amiga. Ostres! Terror de nou. Acabava d’escriure aquesta frase: prefereixo fer el ridícul abans que quedar-me sense intentar ajudar quan puc fer-ho. Merda, aquesta frase va ser ideada per dur-la a terme i no per, només, escriure-la. Què faig?, em pregunto. L’esborro? Dubto. La meva amiga no em veurà, penso. Dubto més. Dubto tant que ja no sé de què dubtava. Buit. Res. Mirada a l’infinit. Abstret. Badoc. Espero que no m’estigui mirant ningú, penso. He tornat a pensar. Recupero el dubte d'abans... No!, m’afirmo finalment triomfal, cal que venci el bé sobre el mal!

Em disposo a ajudar (no m’ho havia demanat) a la noia. La tàctica número 1 és la següent: (Teoria) surto a netejar els vidres amb un drap en una mà i el clean-glass en l’altra. Quan es giri, penso, li comento desinteressadament que es pot esperar dins la recepció. (Pràctica) La noia no mira i jo ja he acabat de netejar les ditades que hi havia als vidres de la porta. Els nois sí que han mirat mentre jo els donava les bonestardes. La tàctica número 2 és la següent: (Teoria) surto a netejar la barana amb un drap (molt brut) en una mà i el Limpinox en l’altra. Quan es giri, penso de nou, li comento desinteressadament que es pot esperar dins la recepció. (Pràctica) La noia no mira i jo ja he acabat de netejar la pols i la cendra que s’enganxa a la barana. Els nois sí que han mirat mentre jo els comentava quécalorhacehoy. La tàctica número 3 és la següent: (Teoria) surto a netejar l’entrada amb l’escombra en una mà i el recollidor en l’altra. Quan es giri, penso de nou nou, li comento desinteressadament que es pot esperar dins la recepció. (Pràctica) La noia no mira i jo ja he acabat de recollir les burilles de tots els pitis que la gent abandona (desinteressadament) a terra (sense saber mai qui és aquell qui els acaba recollint, perquè s’acaben recollint). Els nois sí que han mirat mentre jo els... somreia lànguidament (ja no tenia res més a comentar).

Ostres, la situació es torna més i més complexa. Començo a cavil·lar. M’imagino (no sé per què) el cavaller Sant Jordi vestit de conserge amb un recollidor per escut i una escombra per espasa. Es deixaria salvar la princesa?! M’imagino (no sé per què, de nou) l’escena mentalment. A veure: veig la princesa, és guapa, diu que no, ofesa, els nois riuen a boca oberta. Em sorprenc rient jo també. Forço la cara seriosa. No pot ser que jo mateix em boicotegi. M’omplo de valor i em repeteixo, en cada pas que dono en direcció cap a ella: prefereixo fer el ridícul abans que quedar-me sense intentar ajudar quan puc fer-ho. Estic a escassos metres, ella no mira, els nois sí. Segueixo valent. Endavant. Sense mirar endarrere. Pas ferm. Repeteixo, aquest cop amb fe: prefereixo fer el ridícul abans que quedar-me sense intentar ajudar quan puc fer-ho. Estic davant seu. No em mira. Els nois sí. No puc caminar més (si no vull xocar amb ella). Sento la pressió de la situació. Nervis. Em mantinc ferm ajudat per l’escombra. Faig un gest amb la mà del recollidor com dient -excusi que l’interrompi senyoreta- abans de començar a parlar. Ella em mira (els nois també):

- Te puedes esperar dentro de la recepción si quieres! (el tartamudeig transforma, finalment, l’aire desinteressat en aire d’inseguretat)

- Si entro y me siento en el sofá me quedo dormida! (accent Italià, preciós)

Ric fort espontàniament, mentrestant repasso mentalment el que acabo de sentir (Si entro y me siento en el sofá me quedo dormida). A veure... Sí, podia riure, era escaient a la situació. No he quedat fals. Triomf total (ho havia fet instintivament, sense saber què havia dit ella, tan sols per quedar bé, de vegades passa). De sobte rememoro com ha anat la jugada des del començament: tàctica 1, tàctica 2 i tàctica 3. Em sento penós acabant d’escombrar un terra on ja no hi ha burilles. Me’n vaig cap a dins. Cap a la recepció on ella no ha volgut entrar. Torna la cançó d’adiosparasiempre, la del Capitán Garfio al musical de Peter Pan (actuava la Gisela d’OT. Feia de Wendi. Oh, vaja). Com que tinc el xip de saludar posat, saludo una senyora que passa pel carrer i que finalment no entra al meu edifici. Ella flipa. Oh, vaja (de nou). Passo per davant dels nois. Abatut. Pesarós els dedico un somriure lànguid sense dissimular-lo. Arrossego l’escombra i els peus (recordem que se m’ha desenganxat la part davantera de la sola de la sabata dreta i fa soroll) per no dir l’ànima. M’assento a la cadira. De sobte entra un home molt gros i més suat a recepció. Se’l veu perjudicat. Crec que per l’alcohol. Parloteja que la seva filla treballa en una de les empreses de l’edifici. Em comenta que si es pot esperar assentat als sofàs. Diu que té calor. Jo dic que sí. Ell s’asseu al sofà gran. Passa un segon. S’estira amb els peus a terra. Passa un altre segon. S’estira amb els peus a dalt. Passa res. S'adorm. El miro. Miro a la noia. El torno a mirar a ell. No és ben bé el que estava buscant. Fracàs total.

El meu jo (el que s’havia rigut de mi mateix abans) torna a somriure. Em sorprenc rient-me de la situació. No puc parar de riure. Intento dissimular. Ric encara més. M’alço i vaig cap a la rebotica a desfogar-me. El soroll de la sola de la sabata rebotant al terra em va marcant el pas. És molt fort. Molt bèstia tot el que m’està passant. Ric més que mai. Se m’acosta la sòcia d’una de les empreses de l’edifici. Em demana las llaves del cuarto. Em desorienta i, òbviament, deixo de riure. A l’edifici no hi ha cap quarto d’estar a part de la meva rebotica. Qué cuarto?? Responc. El cuarto tercera, diu ella. Genial. Ho trobo súper còmic. No puc dissimular el riure. Surt tot a raig per sota del nas. La vida m’està donant un absurd rere l’altre i no ho puc controlar. Li dono les claus. Entro a la rebotica. Ric. Ric més. Ploro de riure. Surto. Els ulls plorosos em mostren l’entrada de l’edifici. Brilla. Tot està clar. Hi ha més espai en l’espai. Em ve una frase al cap: quan canvies la manera de mirar les coses, les coses que mires canvien. Somric. Sóc un moralista. Somric més. Torno al moment d’abans de començar a riure. Estava assentat. M’assec. Penso què ha passat. Ah, sí, la noia.

Ho he aconseguit. He posat en pràctica el prefereixo fer el ridícul abans que quedar-me sense intentar ajudar quan puc fer-ho. No és una frase més. Estic content. He fet el ridícul. Estic content. Si volia ajudar, ho he intentat quan podia fer-ho. Si volia lligar... ja tinc una experiència més (aquesta l’explico). Miro la pantalla de l’ordinador. No cal que esborri cap frase. Envio el mail a la meva amiga. Su mensaje se ha enviado correctamente. Quina meravella!

(t'ho volia dir)

2009-08-16T17:44:00.041+02:00

Saps?

Ahir tornant cap a casa, recordava. Recordava quan érem els millors. Quan la força inconscient de l’adolescència ens feia gaudir cada instant del present sense preocupar-nos pel demà. Res durava tant com els somriures sincers que ens regalàvem entre fum i licors varats, i variats. Molta festa, molts bons records: Skandol, Infantes, Alternativa, Sr. Lobo, l’Ovella, l’Aquelarre, Cunit... I, entre tots els records, apareixies (de nou) tu, Alba. La importància de la teva presència durant aquells anys en el nostre grup, en mi, tornava d'entre els records per fer-me present l’absència que vas deixar uns anys després al marxar. Ahir plorava. Potser al comprendre qui havies esdevingut realment tu, en mi. Crec que vas ser la meva primera amiga. La primera noia amb qui podia parlar sincerament, de tot cor, durant aquells pocs anys de finals d’Institut i inici de Carrera. Uns anys difícils, desorientants... que es feien més plaents amb el suport dels amics i, entre aquests, els teus ulls i el teu somriure, a l’alba.

Després vas marxar. I jo no ho comprenia. Em preguntava per què. Deies que vas marxar perquè havies de deixar que creixéssim. I les coses van anar com van anar. I, encara que sense tu (sense els teus ulls i el teu somriure), seguíem sent els millors. Però potser, amb els anys, la força que ens impulsava a gaudir ja no era la mateixa. Crec, personalment, que aleshores volia gaudir del present per amagar-me del futur. Fins i tot, de vegades, em forçava a gaudir insistentment per defugir el present i recordar el passat. Molta festa, llavors, amagava moltes pors. Moltes pors cap a créixer, cap a treballar i cap a l’amor que, sense saber per què, se’m convertia en desamor. Aleshores, com abans tu, va aparèixer ella. La Maria. La meva Wendy. La noia amb qui Peter Pan parlava de les pors, del desamor... i amb qui, encara ara, s'atreveix a mostrar fins i tot la part menys clara. La seva ombra, la que descobreixen només jugant a fet i amagar, rere la penombra.

Avui... seguim sent els millors. I vull gaudir cada instant, novament. Però avui vull fer-ho per responsabilitzar-me, així, del meu demà. Segueixo amb pors, però he crescut i els faig front amb l’ajut de l’experiència... i amb la presència dels amics que m'estimen, que caminen encara per molt propers paratges. Ara no hi ha molta festa. Ara hi ha converses, i Teatre. El teatre em remou, m’ajuda a mostrar-me tal com sóc. Sincer amb tothom. Com quan abans, només amb la Wendy, totalment franc em mostrava. I ahir plorava, perquè pensava que tu vas ser la primera. La primera Wendy. Sé que hagués pogut créixer també ajudat pels teus ulls, i el teu somriure. Però els camins es van separar en algun trencant i calia acceptar-ho... perquè, al cap i a la fi, cadascú havia de viure la seva història. Sempre penso que alleuja tenir present, en cada acomiadament, que passi el que passi ens portem dins del cor. I que, malgrat els arreveures, totes les històries acaben finalitzant en el punt del mateix Fi. Així no és un adéu, sinó un fins ara. Tard o d’hora ens trobarem, aquí o allà, tots, per mirar-nos i somriure a l’alba, també amb tu, Alba.

Tot i això, ahir plorava. Ho feia perquè per primera vegada en molts anys, la presència de la teva llarga absència se m’apareixia pels carrers de Gràcia en una nit de festa, com les d'abans. De nou sorties d'entre les ombres, per jugar amb les nostres, sense pors. Potser no només eres la meva, sinó la Wendy de tots. D’entre el fum i els licors treies el cap altra vegada. Ahir, però, ja no bevíem, ni fumàvem... aleshores, els d’ara, ja no som els d’abans? No ho sé. Però pel que vaig veure, seguim sent els millors. En això no ens passen pas els anys.

Només t’ho volia dir. Només em volia expressar. Perquè sàpigues la importància que vas tenir i tens com a cor que ha bategat al costat del meu, en el camí.

Gràcies per l’amistat, pels ulls i pel somriure.

Gràcies Alba.

(segur que de part de tots)

AcciÓ!

2009-08-15T17:02:00.008+02:00

“El Barri és nostre” és un migmetratge de 45 minuts realitzat amb els veïns del barri d’Osona de Vic, que tenia per objectiu reforçar la participació ciutadana, l’associacionisme i la cohesió social. Participar en aquest projecte pilot, com a actor, va ser tot un luxe. I és que prendre part en projectes humans sempre és enriquidor. És una cosa que potser sí que es pot explicar amb paraules, però no es pot pagar amb diners (suposo que per això no ho feien).

Recordo que van ser moltes hores de rodatge. Però cada escena tenia un afegit de realitat i de vida que, més que treure, donava energia. I és que un film on els actors són la gent del carrer, és a dir, que la veïna del 2n 2a és la veïna del 2n 2a, el forner és el forner i el porter de l'escala és el porter de l'escala... fa que, amb més o menys qualitat, l’escena sigui espontània i tingui molt sentit de veritat. Ni els millors actors podrien aconseguir tanta versemblança. Ostres, com vaig riure adaptant-me com bonament podia a les constants improvisacions sobre el guió! I quin plaer acostar-me a la cultura del Marroc i, sobretot, la de l’Índia.

Crec que aquesta pel·lícula marcarà un punt i a part en el cinema català (per l’extra d'humanitat que l'envolta). Estic encantat d'haver participat en un projecte realitzat PER A i DES DE la interacció positiva de tot el seu equip humà. I és que una pel·lícula social vol ser més un mitjà per a relacionar, que no pas un èxit de cartellera: http://www.youtube.com/watch?v=1086d0QCi-o

Gràcies a tots/es, gràcies Eva!

per a en GERARD

2009-08-15T00:16:00.042+02:00

La posició dels peus d'en Charlot buscava una major base de sustentació per a mantenir una posició estàtica. Quiet. Observava. O mandrejava. D'entrada, si te'l miraves i l'analitzaves, deies: "Aquest paio no es vol moure". "Potser no vol créixer?". "Necessita que algú li clavi una empenta". “Vinga!, mou-te, ves a buscar els teus somnis!”. I ell seguia amb els peus fixats sense intenció de moure’s. I encara que la vida el movia (constantment), ell no canviava de posició. No adoptava cap gest favorable a seguir cap inèrcia. Però la vida el seguia movent! Amunt i avall. I ell amb els peus oberts. I les situacions se succeïen... perills, amors... i ell amb els peus oberts que seguia, amb el fre posat, observant el moviment que l'envoltava. I això el sorprenia! Potser ell estava quiet i el món, al seu voltant, es movia!!

El Dr. Wayne W. Dyer diu que si vols aconseguir qualsevol cosa has d'alinear el teu pensament i la teva acció amb la font de l'existència (que és abundància). És el poder de la intenció, diu. Jo crec que la font de l'existència és vida. I aquest és el propòsit que està per sobre de qualsevol intenció. El propòsit de la vida! Quin altre propòsit poden tenir les flors, els ocells i les formigues... si no és la vida? Qualsevol cosa que facis a favor d'aquesta, de la vida en general (o en concret), estarà acompanyada d'un alè d'energia, de vents favorables i aromes de diversió. Passaran coses inimaginables. Miracles! Ho crec sincerament.

També crec que en Charlot ho sabia, això de la vida, i per aquest motiu estava quiet. Ni es movia! Per què moure's! Si tu ets el major somni que existeix no hi ha res que hagis de buscar. Ets el somni de la vida! La seva ment no l'havia conquerit fent-lo creure separat de la naturalesa, de la vida!! Què busca la gent? Què busca que no troba? Què troba que no busca? Quina tonteria això de creure’s separat, pensava!! Si ets vida has de fer accions a favor de la vida. I ja està! Estic d'acord amb ell. Qualsevol altra acció no només seria estúpida, sinó perjudicial. Quina tonteria, això de creure's separat de la vida!

Així, va arribar un dia que em vaig dir a mi mateix: si vols ser feliç, troba el propòsit que mou la teva voluntat a dur a terme les moltes determinades accions del dia a dia, i porta'l dins del teu cor mentre les facis. En Charlot duia el seu propòsit dins del cor, sempre. I, és clar, no podia ser altra cosa que la vida. Així doncs, al tenir com a propòsit la vida no calia ni que fes accions. Ell era vida servint la vida. La seva bondat era tan gran que no calia ni que pensés. Ni que és mogués. Es deixava guiar pel cor, per la vida. Aquesta el portava a ell on se'l necessités, amunt i avall. I això de veure un home amb els peus quiets amunt i avall, és clar, feia gràcia. La vida el duia aquí i allà, amunt i avall, per afavorir-se a ella mateixa en general (o en concret). I aleshores el seu entorn brillava, cada cop, amb més i més vida: somriures en general, somriures en concret... al cap i a la fi, tot és un acudit, deia mentre reia. I és clar, feia gràcia.

Si tu ets el major somni que existeix no hi ha res que hagis de buscar, jo crec que això és el que quiet, es repetia. Ni es movia. Això és el que té tenir com a pròposit la vida!

Gerard, el teu projecte serà un èxit exquisit. Però no pensis en resultats. Busca un propòsit que t'il·lusioni. La ment no coneix ni entén de resultats, però sí que entén d'il·lusió (comentava un tal Ramón Campayo). Pensar en obtindre resultats la limitarà amb l'aparició de nerviosisme, tensió i por a no obtenir-los. Aleshores, enfoca't en la il·lusió, l'entusiasme original, per a realitzar cada pas. Quina és la teva il·lusió?
.
Jo crec que la il·lusió lliga el cap amb el cor per a realitzar l'acció. Busca el teu propòsit, recorda'l en els moments difícils i et donarà força, ja que aquest et guiarà des del cor. Aleshores para (i si vols col·loca els peus com en Charlot). Observa. Escolta els vents favorables (una cançó, una persona, un pensament qualsevol...). La vida t'ho portarà.
.
No t'ofusquis, em deia en Simon Edwards quan em trobava davant d'una aparent dificultat. Anem a fer un te? La vida ens portarà la solució..., concloïa somrient. Ah!, i si vols més assistència, no ho dubtis, que el teu propòsit estigui relacionat amb la vida! Ja ho veuràs, els resultats vindran sols. I segur que estarem allà per aplaudir-los!
.
Oi que sí, Virginia?!

BONSDIES

2009-08-08T00:04:00.004+02:00

Aquest estiu estic treballant de conserge en un edifici d’oficines. He treballat en molts oficis (peó d’obra, mosso de magatzem, embolicador de regals, teleoperador, comercial, tècnic informàtic, monitor de lleure, educador mediambiental, vigilant, gestor d’entitats excursionistes, monitor d’esports d’aventura, tècnic d’activitats innovadores, clown, professor d’expressió corporal, educador social, actor...) però encara no havia fet de conserge.

M’encanta fer de conserge. Molta gent em diu: se’t deu fer pesat!! I la veritat és que, mirant endarrere, jo també havia tingut aquests prejudicis. Però ara que hi treballo veig que no. No se’m fa pesat. Gens. A més a més, estic molt agraït a aquesta feina. Em permet posar en pràctica la meva disposició mental enfront els esdeveniments. Que se’m facin pesades o no les dotze hores que treballo depèn de mi. És una decisió. I jo he decidit gaudir.

Gaudeixo a les 5.45 mentre l’Eugenio em passa el relleu. M’explica, nerviós de mena, totes les irregularitats que ha apuntat al full d’incidències de la nit. Jo respiro, per l’abdomen, per distanciar-me de la seva ansietat i responc relaxadament. Veloç, ell se’n va amb el seu estrès cap a casa. M’acomodo. M’asseguro que l’Eugenio no s’hagi deixat els nervis sobre la taula i gaudeixo, de nou, assentat en una cadira amb rodetes de color taronja. Impulsant-me amb els peus puc desplaçar-me d’un costat a l’altre del mostrador, també de color taronja. A l’esquerra hi ha la pantalla de les càmeres de vigilància (m’encanta admirar el va i ve de les faldilles d’aquella noia-pell-canyella quan marxa passadís enllà), al mig l’ordinador i els telèfons i a la dreta els llibres (La catedral del mar, La sombra del viento, Un mundo sin fin, La mano de Fátima, Aprende un idioma en 7 días i la meva última adquisició: Serpiente de luz).

Gaudeixo rebent a la Lupe. A les 6.20. L’ajudo amb els draps i les escombres. Em parla del Perú i em fascina preguntar-li pel Machu Pichu. Observo les imatges que evoquen les seves paraules sabent que les caminaré, algun dia. A les 7, arriba el carter. Somriu suat i, mentre es desplaça, dibuixa a la pissarra circumferències idèntiques amb les rodes del carretó. En comptes de dir Bon Dia deixa uns quants somriures gravats al terra (ja us ho explicaré més endavant). Ell és així i m’agrada veure’l així. Em dóna les cartes i em comenta el temps mentre s’eixuga el front. Tu si que estàs bé aquí, diu. Gràcies, responc. Ordeno la correspondència i reparteixo les cartes conscient de la petita, però important funció, que duc a terme com a peça de la cadena en el seu camí. Em sento formiga mentre els missatges arriben al seu destí, també gràcies a mi. La Patrícia em demana les claus badallant i em costa entendre-la. Em fa gràcia. Sé que també marxarà badallant, i arrossegant la bossa de les deixalles per tot el passadís. A la Lupe això li “encanta”, sobretot quan per alguna petita escletxa s’escapen gotes dels gotets usats del cafè. No sé com dir-li. Potser l’ajudaré a portar les deixalles a partir d'ara, encara que sé que si no les aixeca és per mandra, no pesen massa. En Pedrito, matiner, abans de les vuit passa a recollir els diaris. Marxa aspectant cap a l’ascensor tot mirant la contraportada, com si l’entrevista que hi publiquen fos crucial per al posterior desenvolupament de la seva jornada. Després em saluda en Joan i, còmplicement, em guinya l’ullet. Trapella. Sap que li he guardat una Vanguardia. Quedarà entre nosaltres!

Gaudeixo badant atentament. Davant meu, uns grans finestrals em mostren el carrer Badajoz on hi tinc aparcada la Vespa (un antic cavall de ferro que té més de trenta anys). Els Plàtans deixen caure les fulles davant la sortida del pàrquing i el vent les eleva tot formant petits remolins. L’edifici és nou, només té un any d’antiguitat, i està ubicat al sector 22@ del barri de Poble Nou. L’edifici és MOLT modern i ho han volgut plasmar construint el terra de la finca amb pissarra negra. Pissarra negra! Sí. Les petjades queden gravades a terra, sí o també sí, a no ser que acabis d’estrenar les sabates i no hagis sortit al carrer. Així doncs, com si estigués a l’escola, molt sovint em dedico a esborrar la pissarra passant la camussa (m’han dit que és així com es diu “mopa” en català) i em distrec seguint les petjades dels treballadors. És una feina agradable si la fas amb amor.

Per gaudir, jo ho veig així:

No només passo la camussa i esborro les petjades, sinó que m’agrada imaginar que netejo la negativitat que les persones descarreguen pels peus. És una manera de netejar els contenidors interns, penso. Així, jo faig d’escombriaire emocional de l’edifici. Després, segueixo netejant acuradament els vidres perquè la llum entri i faci brillar l’entrada de l’immoble. Amb una benvinguda com aquesta és més senzill entrar alegre a treballar, penso. I així és. La gent em recompensa. Com? Permetent-me gaudir amb el que més m’agrada: col·leccionar BonsDies! Mai havia fet aquesta cole. És un plaer, i un regal. Els treballadors de les oficines de l’edifici entren i surten constantment. Aleshores, quan passen per la resplendent entrada em diuen: Bon dia o Bona tarda! No sé quants me’n dediquen al dia, però si el llenguatge crea realitat és impossible que el dia vagi malament. Els conserges col·leccionen BonsDies! Uns dos-cents Bon Dia i unes dos-cents Bona Tarda sumen un total de quatre-cents bones vibracions que fan que la jornada sigui plaent i agradable.

Aleshores només em cal parar i seguir gaudint. Llegeixo, observo o escric el que crec que aprenc:

L’hora h del dia d segueix sense presses però sense pauses: ara, demà, ahir... sempre igual encara que sembli diferent. Veig que el temps és una paraula i les seves divisions una eina útil només per quan és necessària. Fora d’això sempre és ara. No hi ha pressa. No hi ha res que m’esperi. Tot està aquí. Tot està fet. Ara gaudeixo. Estic viu!

"Tonteriaeh" i els jocs del "salvador-salvat" i la "víctima-culpable"

2009-08-06T19:54:00.006+02:00

“T’estimo, eh?”. Aquesta frase em tenia desorientat, atrapat en una relació sense sentit. Bé, sense sentit no. Una relació, carregada per un propòsit, que em brindava un gran aprenentatge: aprendre a estimar. Això sí que en tenia de sentit. I la clau per obrir la porta venia en format de frase “T’estimo, eh?”.

Set anys de “T’estimo, eh?”! Per on començar? Doncs per mi. Crec que és la millor manera de començar quan vull canviar alguna cosa. Testimoeh em feia sentir... malament! Començaré parlant en general per, així, anar esclarint-me i concretant. Sentia com l’energia em feia PfFfFfFf (com quan es desinfla un globus o es punxa una pilota). Perquè ens entenguem: si hagués de posar el puny en posició horitzontal amb el dit gros estès al costat i triar assenyalar amunt o avall, com feia el Cèsar al Coliseu, el tiraria avall. Així em sentia. A més a més, diria que percevia com el silenci de després d’un Testimoeh em demanava quelcom a canvi. És clar, si ella Testimoeh jo havia de respondre d’alguna manera. Aleshores jo l’escoltava, l’ajudava, l’aconsellava, la cuidava, l’abraçava... l’estimava?

Amb el temps els seus Testimoeh no només seguien, sinó que es reproduïen. Així que respondre a aquella excessiva demanda cada vegada es feia més feixuc. Després d’escoltar una conversa la meva energia baixava a zero i ja no em venien ganes de parlar. Era com si un vampir-parlaire em xuclés l’energia i jo li entregués sense oposar resistència. I és clar, al final de tot venia el Testimoeh! Ja no notava que hagués de donar alguna cosa a canvi, donava tota la meva energia amb l’escolta i, després, ja no podia fer ni dir res més. Aleshores el Testimoeh de torn, em feia sentir buit.

Un bon dia, després d’un poc sorprenent i menys original Testimoeh, em vaig preguntar: em sento estimat per ella? La resposta va ser veloç (crec que feia anys que s’esperava): No, no em sentia estimat per ella! Però si ella mestimaeh a mi!! Com pot ser que jo no em senti estimat per ella? Vaig començar a investigar. Se’m va ocórrer buscar la situació oposada i analitzar-la. A veure, jo em sentia estimat per la meva família, però ells no utilitzaven el Testimoeh. Ells senzillament feien accions que em feien sentir bé. Aleshores Testimoeh no calia dir-ho, sinó fer-ho. Vist això, cada vegada em resultava més xocant un Testimoeh! Estava buit. Deia més d’ella que no pas de mi. Llavors vaig començar a observar i, sorpresa: ella estimavaeh a molts més nois. Quasi que estimavaeh al pizzer quan li portava la pizza a casa!! Ostres, aleshores jo no era l’únic, no era el príncep blau, no era el seu amor platònic...

Arribat a aquest punt em venien dos conclusions: una sobre mi i l’altra sobre ella. La que es referia a mi em va fer canviar. La que es referia a ella, relaxar.

La conclusió que m’afectava em feia veure que potser m’havia confós, que potser no es tracta de donar tot l’amor universal a una sola persona, que potser els meus contes i dibuixos animats que parlaven de prínceps i princeses, d’ànimes bessones i mitges taronges no eren, en aquest cas, certs ni adequats. La conclusió que m’involucrava personalment m’informava que potser el pòsit cultural de l’amor idíl·lic, que encara resta en la nostra societat, se m'havia arrelat fortament. Que potser ella no era ELLA. Que potser ELLA (llegeixis "lanoiadelamevavida", amb totes les connotacions que té el concepte) no podia ser fruit de la meva confosa i irresponsable idolatria, sinó l’evolució d’una relació d’amor i de respecte compartits. Que potser sense ella i els seus Testimoeh no s’acabaria l’amor que jo li projectava. Que potser l’amor que jo veia en ella era meu i no marxaria si deixava la relació. Que potser estant sol també podia sentir amor. Que potser abans d’estimar a algú havia d’aprendre a estar sol i estimar-me a mi mateix. La conclusió que em comprometia a mi, finalment, em manifestava que potser centrar tot l’amor en els altres era una manera d’evitar la responsabilitat que jo tenia en l’amor cap a mi. Que potser no em volia fer gran. Que potser si em feia responsable del meu amor, estimar seria compartir i compartir seria viure (frase que havia sentit tantes i dit moltes vegades més). I que potser, aleshores, em faria feliç compartir l’estima amb qui volgués intentar equilibrar el donar i el rebre amb mi (no només de paraula).

Per altra banda hi havia una conclusió que sorgia d’observar-la a ella. I, més que per jutjar per intentar comprendre-la, no me’n vaig poder estar de desxifrar-la (sempre en podria aprendre alguna cosa). Jo crec que ella usava el Testimoeh constantment perquè no podia demostrar-ho d’una altra manera. Deia el que no podia fer sense tenir en compte que estimar és verb i no substantiu. Segurament així, dient-ho, se sentia compensada. Se sentia compensada ella. Per tant, no m’ho deia a mi. S’ho deia a ella. El Testimoeh era una cosa seva, no meva. Jo no me n’havia de fer responsable. Ostres, de nou se’m confirmava que m’havia fet responsable d’una cosa seva i cedia la responsabilitat de la meva! Quina confusió. Jo m’havia estat responsabilitzant de les mancances que expressava ella amb aquella frase i, per altra banda, l’havia estat culpant per no donar-me el que m’havia de donar jo!! El clàssic joc del salvador-salvat i el de la víctima-culpable. Dos en un. Ella era el vampir-parlaire i jo el vampir-ploramiques. Una manera com una altra de robar-nos l’energia.

Dos aprenentatges sorgien de l’observació d’aquests jocs psicològics, i els dos eren per mi! En primer lloc ella no m’havia demanat que la salvés. I jo em comportava com un salvador sense tenir clar que, al cap i a la fi, només em puc salvar a mi. En segon lloc, encara que jo pensés el contrari, el significat de la frase “reps allò que dones” s’estava fent realitat tot i les meves queixes. No rebia res. Per què? Perquè donava (sense que se’m demanés) esperant rebre (conscient o inconscientment) el mateix a canvi. Però jo donava i... no rebia res. Per què? Segons aquesta màxima, si REBO RES és que DONO RES. Per què donava res? Perquè donava quelcom que no havia de donar. Si dono el que no em demanen o el que no he de donar, lògicament, estic donant egoistament (o perquè sóc jo qui necessita donar o perquè espero alguna cosa a canvi). Si dono egoistament vol dir que dono egoisme. Aleshores rebré l’egoisme de l’altre, o sigui, res.
.

QUINA TONTERIA, pensava. Set anys de tonteriaeh!!

Ara veig que tot plegat m’ha ajudat moltíssim. Ara m’estimo a mi. Em responsabilitzo de la meva felicitat i prenc la decisió de caminar-la sent optimista. Amb el temps me n’adono que l’aprenentatge que venia amb mi s’ha anat reproduint en diferents contextos. I em ve al cap aquell curs de Clown on jo gastava l’energia amb aquell espectador que no reia gens. Volia que rigués. Així oblidava aquells qui reien amb mi. Aquells qui compartien la seva alegria quan jo els donava la meva. M’havia obsessionat en fer riure un espectador que no podia, sabia o volia riure pensant-me que la meva vàlua depenia de fer-lo riure a ell. Carai!! Donava el que no havia de donar esperant rebre alguna cosa a canvi. O sigui: donava res, rebia res. Recordo que abans d’actuar sempre deia als amics: rieu, eh? Ostres, jo utilitzava el rieueh!! Era com un Testimoeh que deia més de les meves pors (de no ser prou alegre, bo, útil... ESTIMAT) que no pas de l’alegria dels altres. A més a més, volia que riguessin com jo creia que calia riure! O sigui: riure fort. Sense saber que hi ha moltes maneres de riure (pots riure per sota del nas, per exemple). Quanta confusió!

Finalment, ara vull arribar a veure més enllà. Arribar a l’arrel d’aquell arbre que jo mateix vaig plantar i que va fer que me n’anés, en més d’una ocasió, per les seves branques. On era el problema? Bé, em faltava la causa però tenia la conseqüència: agafar la responsabilitat dels altres i donar-los la meva (salvador-salvat i víctima-culpable). Per què? Per sentir-me segur? Per sentir-me capaç? Per sentir-me estimat? Per por a estar sol! Com un nen que evita deixar la mà de la mare i agradar al pare, jo repetia aquesta situació de la infantesa i la reproduïa de gran. L’instin de supervivència que empeny al nen a agafar-se als adults quan sent que li fa por estar sol seguia latent. Por de què? La por de morir. Però la por de morir i l’acte instintiu d’aferrar-se a un adult a la infantesa, ara ja no era real. I jo seguia mirant als altres però no em mirava a mi, que ja m’havia fet gran. Així que si cedia la meva responsabilitat i agafava la dels altres era per crear uns lligams, unes cadenes que no ens separarien mai!! Així no estaria sol? Ostres. L’etern Peter Pan mal entès. El Peter Pan que en comptes de tenir cor de nen és depenent com un nen. Ho veia clar. Ho veig clar. Salvador-salvat i víctima-culpable! Aquests patrons de comportament eren una reconversió dels que sorgien en la infantesa de l’instin de supervivència d’un nen. Així, s’havien convertit en les estratègies relacionals que usaven les habilitats socials d’un adult. QUINA TONTERIA, pensava. Ara ja no sóc un nen indefens! Sóc un adult fort i capaç. Diguem-ne integrat, autònom. Ja no em cal seguir jugant al joc del salvador-salvat o de la víctima-culpable!! Vull jugar al joc del donar-rebre, amb qui sigui escaient i quan sigui el moment.

Bé, ho he fet lo millor que he sabut. Verbalitzar-ho ha anat bé per extreure les possibles negativitats que restaven. De nou et perdono i em perdono. I et dono i em dono les gràcies.

ENDAVANT

tiajacinta

2009-08-02T16:34:00.005+02:00

En el meu últim dia de vacances, m’he acomiadat de la tia Jacinta. Per sempre. Bé, de fet m’he acomiadat del cos-ment a qui jo anomenava tiajacinta. Per sempre. I és que la mort ha trucat dues vegades a la porta de la família aquest passat mes de juliol.

Com diu la meva mare, les ties ens han ensenyat a viure la mort d’una altra manera. Amb optimisme. Amb més amor i menys tristesa. Agafant-los la mà. No pas per retenir-les. Per ajudar-les a fer les maletes. I cantant-los una cançó... perquè no marxin amb por. Sinó en pau. Cap a un nou viatge llarg i, qui sap, potser ple de coneixences.

Perquè aquell qui se’n va cal que marxi content, sense por. Vagi on vagi. I aquell qui es queda cal que romangui ple d’allò que ha après de l’altre. Perquè la mort sigui part de la vida, no pas la seva fi. Viure la mort perquè segueixi la vida. Així ningú no queda buit, sinó plens de quelcom que no marxarà mai, perquè ja forma part de nosaltres. Crec que és el que li dóna sentit. I així ho sento.

La Tia Jacinta em deixa dos regals: el silenci... i aquella seva manera de trencar el gel traient la llengua. Era la seva manera de fer-nos somriure. Gràcies. Sé que ho utilitzaré força en aquesta vida. I estic segur que dins les maletes, ella també hi duia el meu de regal. No sé quin deu haver triat. Perquè els regals, en aquests casos, els trien aquells qui els volen rebre, no aquells qui els fan. Jo només he pogut embolicar-lo amb un petollaç i un paper de color somriure. Només espero que et sigui útil, o que et faci companyia.

Adéu tia Jacinta. Records a la Rosa, la Montse i la Marta.

Gràcies de nou Jacinta. Gràcies tia.

PrrrroOooOaaaa

2009-07-29T14:16:00.044+02:00

Les paraules em vénen i les paraules se me’n van. Desfilen i, algunes, em sedueixen. Com són! L’única manera de capturar-les és teclejant-les... o enganxant-m’hi atorgant-los-hi atenció. Vénen i se’n van! Res més. No fan ("nI diUen") res més les paraules. Algunes les agafo al vol. Què són? N’agafo una: “CapSigrAny”. Si ho repeteixo molts cops, no té sentit. És curiós com sona la “S” entremig. Com si volgués forçar un silenci enmig de dos trons: "PrrrroOooOaaaa"-"Shhh"-"PrrrroOooOaaaa". Silenci!

Em pregunto:

Si no conegués cap idioma, no em vindrien ni em marxarien paraules. Aleshores, què em vindria i marxaria? Soroll? Potser em vindrien i marxarien onomatopèies?!

"AtxIm", "atxEm", "buuUuum", "catacraAacK", "KRac", "crEK", "crIc-crAc", "CroOoak", "FLisT-FLasT", "ninG-nanG" o "ninG-ninG" (sonen les campanes), "NYac", "nyaAamMm-nyaAamMm", "NYec", "NYic-NYic", "nyIgo-nyIgo", "pAffff", "pAm", "puUum", "PiF-PaF", "plOoOoOf", "Taf-taF", "tic-tac", "Xip-Xap", "zUm-zUm"...

Ostres, aleshores, sentiria sons com trons dins meu? Doncs, la veritat, no crec que m’enganxés als sons! T’imagines enganxar-te als sons dels trons?? "PrrrroOooOaaaa"-"PrrrroOooOaaaa". I així tot el dia, sentint sense sentit, amb el cap ple de bots i barrals! Ple de pluja de paraules: "TcTcTcTcTc".

Ben mirat, plou sobre mullat! Tot plegat és el mateix que enganxar-se al so mental de les paraules que malauradament, de vegades, sedueixen: “nO pUuUc-nO pUuUc”. Es pot sentir, però tampoc en té cap de sentit!!

M'hauré de comprar un paraigües.

(俳[hai]句[ku])

2009-07-29T13:13:00.006+02:00

Un petit món
verge d’inici, vetlla
la veritat.

Convit Estiuenc: http://1en2.blogspot.com/2009/07/convit-estiuenc.html

eternament JO

2009-07-22T12:36:00.019+02:00

Crec que la recerca de la felicitat és com el procés de formació de l'actor que ens comenta, a l'Estudi, la directora Nancy Tuñón: "la formació de l’actor és el procés d’eliminar obstacles, no la introducció de continguts teòrics". Així doncs, penso que en el meu interior hi ha tranquil·litat, silenci, digues-li pau, amor o felicitat. Sóc essència d'això. Per tant, la recerca de la felicitat només pot ser una neteja interior (emocional i psicològica) que em permet viure el present sense estar condicionat pel passat o preocupat pel futur. Aquesta neteja és necessària i alliberadora. Em permet anar fent caure els vels, les màscares... i fins i tot les armadures!! Alliberant-me, així, d'equipatge emocional estancat i de patrons de pensament limitants per retrobar-me a mi mateix.
.

Aquest alliberament cal vivenciar-lo, perquè, també igual que el teatre, s'aconsegueix a partir de la pràctica. Hi ha moltes maneres per a realitzar-lo. Només cal dedicar-me temps a mi mateix. Sí, i també diners. Jo sempre ho dic, és com posar els diners dins de la meva guardiola corporal!!! No perdo ni un euro, me'ls poso a dins, els inverteixo en salut. Quin gran guany!!!

És molt agradable anar experimentant que el sol sempre brilla encara que hi hagi núvols impertinents al davant (que només volen que aprengui alguna cosa). Per tant, penso que feliç ja ho sóc, tan sols cal netejar una mica. Aquest concepte em treu un gran pes de sobre, ja que em relaxa.

Si alguna cosa he après aquest any amb el teatre és que sóc més ràpid amb la concentració que amb l'acció. De vegades no cal que faci res, senzillament estar pendent d'on tinc posada l'atenció per ser conscient d'allò que atrec a la meva vida. M'encanta meditar, estar en silenci i observar els meus pensaments!! Són els meus pensaments valuosos per a mi? Al començament me'n vaig adonar que no. Eren pensaments no-útils que em fustigaven constantment, m'exigien!! I la vida no és lluita!! Tampoc és lluita créixer. Créixer va amb la vida. El creixement personal succeeix per defecte. Viure és créixer. La vida mateixa fa que aquest creixement succeeixi. I en aquest creixement espontani me n'adono que l'atenció és la clau. Com a mínim és on jo puc intervenir-hi! A què estic atent? Vull una cosa: estic atent a aquesta cosa o a la perifèria? Estic atent a aquesta cosa o al seu oposat? Si vull salut, per què em dic que no vull estar malalt? La meva atenció està alineada amb allò que desitjo? L'atenció no entén què vol dir no, senzillament capta allò que enfoco (ja sigui amb una afirmació o una negació al davant), és com una càmera de filmar.

Així que arribo a concloure que l’única cosa permanent sobre els meus patrons de comportament, és la meva creença que són permanents. Tot és de pas... com els núvols. Per tant, canviar és canviar l'atenció. Ara, jo dubto dels meus pensaments negatius, dubto molt... i els canvio a poc a poc. No em limito gens. PENSO EN POSITIU I, QUAN NO HO NECESSITO, SENZILLAMENT NO PENSO (i si no puc, observo i somric admirant el que no sóc). Busco l'abundància, això és el que sóc.

Sóc tot o sóc res? Sóc l'espai on succeeix tot el res? Sóc etern?

Bé, si més no, i si hi poso atenció, sóc jo, eternament JO... més enllà de qualsevol concepte.

un petó i un somriure

2009-07-08T01:07:00.004+02:00

Gràcies tia Marta.

Per estimar-nos i pels somriures. Un accident de tràfic et va canviar la vida. Fa 13 anys que, molt a poc a poc, t’acomiadaves. Avui has marxat. Finalment t’has decidit a agafar les maletes. La mare diu que has esperat la Mercedes. Et volies acomiadar d’ella. I després de fer l’últim gran somriure te n’has anat, mentre la mare et donava les gràcies i t’animava a seguir el teu camí. Segur que et vindran a buscar els teus pares, les teves germanes Rosa i Montse i el tiet Ricardo amb un gran ram de flors. Fa 13 anys que t’espera (espero que les flors no s’hagin pansit).

Ara segur que estàs present, entre nosaltres. Notem la presència de la teva absència i això ens fa sentir tristament feliços. Sé que estàs bé. Lliure. Fora d’una carcassa que s’havia espatllat.

Vola i segueix endavant.

Gràcies de nou per estimar-nos... i pels somriures.

Records a les tietes. Ens tornarem a veure.

Un petó i un somriure.

Berni

¿Se puede matar la muerte?

2009-06-20T13:33:00.007+02:00

Ayer fui al Teatro. Tonina Ferrer nos quiso ofrecer “Pequeñas entelequias”: un drama sin excusas!! Dentro de cuatro cárceles de cemento, cuatro personajes encerrados en su mundo interior intentan mantener la llama de sus sueños. Amor en el desamor, compañía en la soledad, salud en la enfermedad y éxito en el fracaso.

Un médico (Borja Nieto), instruye obsesivamente un ejército de medicamentos para combatir su condición de hipocondriaco, haciendo del remedio su peor enfermedad. Una escritora (Silvia López), reescribe la vida de su hija muerta para pugnar su soledad... y para limpiar esa mancha perpetua en el papel de su vida tecleando, una y otra vez, "qué hubiera sucedido si...". Un inmigrante (Jean Carlo de Pablos), construye aviones y barquitos de papel, entre sorbos de vino, para viajar hacia una tierra libre, sentado en el borde de una andana de metro que le llevará hacia su soñado más allá. Y una modista (Yolanda Barneda), viste su maniquí y le recita poemas, entregándole así ese amor que alguien no quiso, mientras llena la bañera de agua caliente ("de esa que ahoga la sed") por última vez.

“… y cuando puedas matar el miedo de tu mente, también matarás la muerte. Así, la muerte no será más que un simple parpadear..." quién sabe, quizá hacia "Una vida más".

jo SÓC

2009-06-08T22:08:00.010+02:00

Aquest cap de setmana he estat en silenci, admirant.

Admirant la grandesa de les muntanyes. El cant dels ocells, que em desperta dels meus pensaments i em situa a l’aquí i l’ara. El moviment de les branques dels pins, que ballen les melodies que també a mi em porta el vent. La cooperació de les formigues, que em recorda la importància d’aquest gran valor social que també m’agradaria difondre. I mentre admirava, reflexionava:

Si tinc ulls per mirar la muntanya, serà perquè també aquesta es pugui veure a través meu? Si tinc mans per tocar els arbres, serà perquè aquests també puguin notar el seu tacte? Si tinc nas per olorar una flor, serà perquè aquesta també pugui ensumar la seva olor? És com quan em descobreixo a mi a través del tacte de l'altra.

Pensava que admirava la grandesa de les muntanyes i, realment, també admirava la meva. Sí, la meva. I, sent així, qui era jo?

Si tinc un cos i una ment, serà perquè la naturalesa gaudeixi de si mateixa i s’expressi a través meu? Potser no sóc tant un fi en mi mateix, sinó un mitjà per a gaudir d’un “mi mateix” que no és només un cos i una ment. Potser, aleshores, només sóc un espai on succeeix un observar d’accions, emocions, pensaments diversos que, al cap i a la fi, no sóc jo. Perquè, he de mantenir-me reclús de les meves accions, esclau de les meves emocions i presoner dins dels meus pensaments... o puc incloure aquestes accions, aquestes emocions i aquests pensaments dins meu?! Me n’adonava que pensar així em trauria un gran pes de sobre. Perquè així, res seria tan important ni tant necessari. Senzillament jo, la naturalesa, s’experimentaria a si mateixa, es coneixeria i es gaudiria. Qualsevol emoció seria tan sols una percepció passatgera que s’expressaria en mi per conèixer-se. I jo, on seria?

Potser només seria allò que observa. Allò que observa cants, observa plors, observa danses i observa dolors... observa mentre el cos i la ment s’expressen i experimenten per gaudir d’un tot que s’observa.

I això per què em serviria? Potser per, senzillament, ser... ser i no pensar tant en què sóc!

És curiós veure que del silenci, també sorgeixen paraules. A mi em van sorgir aquestes.

Gràcies de nou Mooji

l'home "CABRÓN"... perdó, de les PILOTES

2009-06-04T23:16:00.018+02:00

Avui anava pedalejant tranquil pel Passeig de Sant Joan. Al carril bici hi havia dues persones passejant els gossos i he decidit anar pel mig del passeig, ja que no m'agrada utilitzar el clàxon: em fa sentir agressiu (o és una manera de defugir conflictes?). Eren les 14h del migdia i quasi no passejava ningú pel centre del passeig. Després d'avançar (respectant sobradament els marges de seguretat) un home que anava a peu, he sentit:

- Vete al carril bici, cabrón!

M'ha sorprès el to, l'èmfasi que ha usat en la paraula "cabrón". Un timbre greu, trencat però expressat a ple volum. Breu però intens, com un tret. PAM! (la veritat és que m'ha fet mal). Tot i les cabòries que em rondaven mentre pedalejava, ha estat impossible no notar (sentir) el tret (crit). He deixat de pedalejar i com que anava molt lent la bici s'ha aturat. He baixat de la bici i he fet mitja volta (allunyant-me en tot moment del que seria mostrar una actitud desafiant... ja sabeu, defugint conflictes!). Un home d'uns 50 anys s'acostava a mi amb un diari sota del braç (mentre una roda de palla passava entre nosaltres i se sentia en l'aire xiular una coneguda melodia de western i tota la pesca...). L'home del diari s'apropava indignat. Indignat no només perquè jo no estava al carril bici, sinó perquè a més a més li demanava explicacions per haver-me insultat (o usat com a alfombreta per a netejar-se la merda de les sabates). Ell que em diu:

- Qué! (timbre greu, trencat però expressat a ple volum, ja sabeu)

- Tiene razón (defugint conflicte), no voy por el carril bici, perdone... (digues-ho, digues-ho) pero... (tu pots, tu pots) pero, cabrón?!?! (interrogació i exclamació a l'estil còmic per evitar confrontació i per fer notar el meu profund estat de desorientació)

Ostres, no és la primera vegada que m'insulten, però m'ha sobtat la ràbia amb què ho feia aquell home. Realment semblava que em conegués de tota la vida... i que jo em digués Cabrón! Però com que no era el cas, la veritat és que m'ha fet sentir indefens. Desemparat com un porc senglar en temporada de caça. Desvalgut com una papallona dins del vagó gris dels transports metropolitans. Inerme com un peix fora de la peixera. Sí, així és com m'he sentit, com un indefensable obligat a defensar-se. Indefensablement defensable (?).

Sé que aquella merda del "cabrón" (timbre greu) no anava amb mi. Segurament el "cabrón" (trencat, però expressat a ple volum) era el cap de la seva empresa, el seu fill, el seu pare, la seva dona... o, segurament (de nou), ell. Sí, "ell" (m'ha encantat escriure-ho). Però la veritat és que a mi m'ha fet mal.

Probablement no m'ho hauria d'haver pres tant a pit. Però en aquell moment, un cop entomat el tir, he volgut que se'm respectés. Per això m'he envalentonat i li he dit que "las palabras que salen de nuestra boca dicen más de nosotros que de aquellos contra los que las dirigimos". Buff... sembla un salm de la Bíblia. Sí, ha sonat molt repelent, però és el que m'ha sortit entre els nervis del conflicte (ja era impossible evitar-lo). Ell s'ha indignat "tú no tienes que darme lecciones a mi, no me conoces de nada". I se n'ha anat tan tranquil. Ell tranquil, i jo amb la seva merda, la seva parauleta posada al meu estómac. Si hagués tingut un full hi hagués escrit "cabrón" (repassat dues vegades) i li hagués donat: "Me parece que se le ha caido esto campeón!". Allò no era meu!!

A veure: he entès que quan dues persones s'insulten a foc creuat, no fan més que representar un partit de tennis en el qual un intenta tornar la pilota al campió que l'ha llançat primer... perquè és seva! Jo tenia ganes de cridar: cabrón! No perquè tingués res contra d'ell (a mi l'home del diari del passeig de Sant Joan ni em va ni em ve) sinó només per tornar-li allò que era seu. Però no ho he fet.

I precisament avui, m'havien dit que de vegades, en una relació de parella, quan l'home està nerviós, la dona gestiona la situació fent-se càrrec de part de les preocupacions. Aquesta transmutació d'energia la duu a terme a la zona abdominal, fet que fa que se li infli la panxa. No ho sé, ni tampoc podria demostrar-ho científicament. Però, tornant a l'home del diari del passeig de Sant Joan, crec que és molt injust haver de "transmutar" la merda d'aquells qui l'acumulen.

Ves a saber. Potser jo no hauria d'haver entrat al terreny de joc vestit de tenista. Potser només era un aprenentatge per a practicar el saber marcar uns límits i no calia transmutar res. O potser, realment, només calia repetir el mot per tornar-li la pilota que se l'hi havia caigut. I és que potser hi ha "homes de les pilotes" que només volen jugar a tennis de tant en tant. Potser, passant-me de positiu, encara hauria d'haver-li donat les gràcies per fer-me reflexionar... encara que he sigut jo qui li ha dit per acomiadar-me: "Reflexione!"

Bé, realment, després de reflexionar puc concloure que les paraules que surten de la meva boca diuen més de mi que no pas d'aquells contra qui les dirigeixo.

Ah, i això és per a tu:

- Gràcies, "home de les pilotes"!

FOC ZERO

2009-05-31T22:34:00.009+02:00

Llançar llenya al foc és fàcil. Fins i tot és fàcil fer-ne, de foc. Només cal llançar una guspira. Una “chispa (in) adecuada” amb intensió de cremar. Aleshores lo més probable és que s’estengui i ho abrasi tot. No té massa mèrit, la veritat.

Allò difícil és no llançar més llenya sobre les brases o bufar per apagar les flames.

Sempre penso que si busco raons per enfadar-me les trobaré. És fàcil, com llançar llenya al foc. Puc prendre’m qualsevol cosa malament. Qualsevol cosa fora del seu context pot ser una guspira destructora: unes paraules, el soroll d’un clàxon, una mirada, un gest... fins i tot una rialla. A partir d’aquí només hi he d’afegir troncs perquè cremi tot el bosc. I segur que trobaré piròmans disposats a ajudar-me. És fàcil.

Allò difícil és extingir les flames, les pròpies i les dels altres. Intentar extreure allò positiu de tot plegat, per no crear incendis i apagar les flames. Sembla difícil per la força del costum d’assenyalar abans als altres que a un mateix. Sembla difícil perquè és més còmode no haver de canviar. El problema és que la involució també acaba socarrimant-nos. Així que, el primer pas per a ser Bomber és preguntar-se: en què fallo jo? què puc fer jo per apagar aquest foc que crema en mi i en els altres? què puc fer jo per no crear incendis?

Deixar d’escopir guspires és un segon pas... i amb el tercer i el quart suposo que et canvia la vida:

“Vaig provar de no riure’m de les actuacions humanes, de no jutjar-les, de no plorar-les... sinó de comprendre-les.”

SPINOZA

Camí de Llet

2009-05-19T19:32:00.005+02:00

La Via Làctia està formada per més de 400 mil milions d'estels iguals o semblants al nostre Sol, i els seus planetes, juntament amb milers de nebuloses. Totes les estrelles que veiem en el cel formen part de la nostra galàxia, i són les que formen les agrupacions anomenades constel·lacions.

L'aspecte lletós de la part central de la nostra galàxia observada a ull nu des de la Terra en va originar el nom de Via Làctia, és a dir camí de llet, com s'explica al mite d'Hera i Alcmene.

AQUEST VÍDEO MOSTRA EL COR DE LA NOSTRA GALÀXIA VIST DES DE LA TERRA (INCREÏBLEMENT GENIAL)

http://www.microsiervos.com/archivo/ciencia/time-lapse-nucleo-via-lactea.html

"Garrins UVIC"

2009-05-17T17:29:00.006+02:00

Tornant del sopar de fi de temporada de l'equip plorava. Un altre adéu. Recordava els 5 anys. Des del primer entrenament fins al partit en què vaig penjar les botes. Quants aprenentetges.

Ara, vull cercar els mots més bells per seguir encoratjant-vos a seguir caminant el camí de l'amistat, l'esforç, l'entrega, l'honestedat, la humilitat... el camí de la vida. I tot i que ho intento un silenci m'inunda alhora que els meus passos s'allunyen físicament de l'equip. Només puc dir que el meu camí personal se separa del vostre encara que sé, que el meu cor serà sempre amb vosaltres.

He deixat de jugar aquesta temporada... però més que una pèrdua vull que sigui un guany. Perquè jo segueixo sent un Garrí, perquè el meu cor segueix dins la pilota ovalada que vosaltres protegiu, i perquè la meva amistat sempre serà vostra.

M’enorgulleix veure com tots vosaltres us poseu l’equip a les espatlles per seguir evolucionant com a grup i com a persones. Espero que seguiu expandint aquest projecte amb humilitat i amb l’orgull de saber que les coses estan ben fetes.

Estimats/des companys/es de joc, estimats/des Garrins/es, estimats/des amics/gues,

com a company de joc, Vell Garrí, amic, vull agrair-vos personalment tot el que m’heu aportat aquestes últimes temporades. La vostra actitud cap a mi i cap als\les altres ens han enriquit a tots\es. Una actitud respectuosa, amable, atenta, servicial... en definitiva, una actitud d’amic/ga. Us vull donar les gràcies per l’energia que m’heu aportat amb la vostra atenció més sincera. Una energia que m’ha permès ser optimista (mirant cap endavant, sempre de forma positiva i treballant per un futur millor), ser valent (aventurant-me en diferents projectes que se m’han presentat), ser atent (intentant ser agradable amb tothom qui m’envolta), ser més fort (caminant amb constància, esforç i vitalitat sense parar), ser, en definitiva, feliç.

Ha estat un plaer per mi conèixer-vos i tenir-vos a prop. Ha estat un plaer “instruir-vos” en els aprenentatges que jo he assimilat en els meus anys de carrera i de vida. Ha estat un plaer rebre, també, les vostres ensenyances.

Aquest any acabarà un cicle. Els qui abans fórem Garrinets i Garrins, ara som Vells Garrins. Per això, hem de procurar que les noves generacions segueixin fomentant la nostra manera d’entendre el "rugby UVIC" i, en definitiva, la vida. Per aquest motiu, ara reflexiono sobre el que és per a mi aquest esport extraordinari i la seva importància dins la nostra comunitat. Considero que això és important de cara a seguir evolucionant, de cara a que la nostra essència no es perdi amb els anys. Espero que vosaltres també procurareu fer el mateix amb les generacions que us vindran darrera. Els/Les nous/ves jugadors/es us necessitaran com a referent, com a mestres, com a amics/gues.

El rugby es pot prendre de diferents maneres, a mi, personalment, m’ha enganxat la seva filosofia, els seus principis més tradicionals, els seus valors humans i educatius. Veig que més enllà d’un esport, el rugby és una manera de viure, una manera de prendre’t la vida. Educa en la cooperació, la solidaritat, fomenta la socialització i, d’aquesta manera, et fa sentir part d’alguna cosa, part d’un grup, la quinzena part d’un equip... part del món del rugby.

El rugby és com la vida mateixa, amb les seves adversitats, les pors, la lluita, la cooperació... i així, practicant-lo, podem extrapolar els seus aprenentatges, les experiències que ens dóna, que ens fa viure, a la realitat del dia a dia, a la societat que ens espera.

El rugby dóna seguretat a un mateix, ensenya a respectar a les altres persones i t’educa com a PERSONA per poder afrontar la vida amb optimisme, trencant estereotips fixats per la societat, fent que siguis valent, que segueixis els teus desitjos i no que desitgis el que la societat espera de tu.

El rugby és un mitjà i no un fi en si mateix. Un mitjà per relacionar, educar i divertir. Un esport val per l’educació que deixa en aquell qui el practica. El rugby ho fa perquè, primerament, les característiques pròpies del joc (principalment d’adversitat) ensenyen a aquell qui el practica orientadament a entrenar i vèncer l’adversitat. En segon lloc, s’ensenya a jugar en equip. Amb això s’aprèn a viure en funció dels altres, s’aprèn a donar, a sacrificar-se (arriscant el propi físic) per l’interès màxim que existeix en el terreny de joc que és l’equip. En tercer lloc el rugby educa perquè (com molts altres esports) no es pot jugar sense contrincants, amb els quals es durà a terme la tradicional reunió després del partit (Tercer Temps) que permetrà agrair-se mútuament l’oportunitat que s’han donat de gaudir del joc. El rugby educa perquè en un món materialista i individualista com el que vivim, ensenya al jugador que per més bo i brillant que sigui no podrà fer res sense l’ajuda del seu equip i que, finalment, el que es vol defensar és que val més l’home que el jugador.

El rugby mai ha volgut fomentar jugadors/es que xutin bé, que passin bé o que formin bé una melé, sinó que ha volgut fomentar sempre homes i dones de bé, que treballin, estudiïn... i que com a complement de la seva activitat principal, tractin de xutar bé, passar bé i formar bé una melé. És a dir, que el rugby serà essencial pel desenvolupament de la persona, no només dins del terreny de joc, sinó que també a fora. Aquesta serà doncs l’ensenyança d’una filosofia de viure, d’una actitud solidària, d’una manera de pensar més humana... que ajudarà l’esportista en la seva vida quotidiana. El rugby mai ha volgut ser la meta final del qui el juga, sinó el mitjà mitjançant el qual l’home i la dona, al mateix temps que milloren el seu físic i la seva ment, milloren espiritualment.

El rugby, per altra banda, és un mitjà per relacionar-se pel fet que entre contrincants es dóna un “pacte de cavallers” de jugar el més dur possible, donat que d’aquesta manera el joc serà millor. El jugador de rugby que troba en un adversari ocasional a un home dur i honest dins del terreny de joc, després del partit valora en aquell oponent a un amic per a tota la vida. D’aquesta manera es fomenten les relacions, amistats i unions més fortes, ja que el rugby fa desaparèixer les diferències entre persones, pobles i societats aparentment diferents.

El rugby és per relacionar i hem de tenir present això per veure l’oponent com un adversari i no com un enemic. Això no significa que no fomentem un tracte dur i lleial a l’adversari en el partit, però després hem de donar exemple d’haver pogut gaudir de la tarda jugant a rugby gràcies a aquest i per això ampliem la nostra relació més enllà del joc, en la vida de cadascun de nosaltres.

En una època marcadament materialista en la que vivim, no és fàcil ensenyar i difondre un esport com el rugby, dins del context del seu esperit i tradicions. L’ambient esportiu que ens rodeja premia només al guanyador i per tal d’aconseguir l’èxit tot és apte. A tot això se li suma la importància que donen els mitjans de comunicació al guanyador, a la vegada que disminueix sistemàticament el treball realitzat pel perdedor. No vol dir que haguem de practicar un esport per perdre, ja que si el joc en si consisteix en fer més marques que l’equip contrari, és molt normal tractar d’aconseguir-ho. Tractar de guanyar és doncs el que hem de transmetre, però no a qualsevol preu i en cas de no aconseguir-ho no significa que el treball realitzat no hagi estat vàlid. Aquest és el caràcter que cal transferir, condició indispensable per a conduir cap a una ensenyança de l’esport totalment educativa. El/La jugador/a ha de perdre com si li resultés agradable i guanyar com si estés acostumat/da a fer-ho.

El món del rugby és això per a mi, el rugby és més que un esport i “Els\Les Garrins\es” és més que un equip. Va ser un privilegi iniciar aquest projecte i segueix sent-ho avui formar-ne part. Això és el que jo he après, el que jo penso i el que a mi em motiva per seguir practicant aquest esport, ara fora del terreny de joc.

El “Rugby UVic” s’ha creat dins d’un àmbit educatiu. Per aquest motiu intenta conservar els principis del rugby més tradicionals (jugar sense remuneració, per amor al joc, respectar als adversaris, als àrbitres, als propis companys...) i els valors més humans (cooperació, solidaritat, respecte...). Considero que és important mantenir aquesta essència. Per tot això, el rugby és una escola de vida, per tot això serà tan important ensenyar-lo a partir dels seus principis i valors més humans.

El rugby el juguem persones responsables dels nostres actes. Som els qui millor ens ho passem i els qui traiem més bones notes (no ho oblidem).

Com em va dir en Gil en un dels primers entrenaments:

“El rugby és una manera d’anar i viure la vida, ja que es juga dins i fora del terreny de joc, les 24 hores del dia, durant tot l’any”

Com m’ha fet entendre en Marià amb el seu exemple diari:

“El placatge és una metàfora de la vida, la manera com l’afrontes és la manera que tens de viure-la”

Gràcies companys/es. Gràcies per escoltar-me, per recolzar-me i per ensenyar-me. Gràcies per la vostra amistat.

Només em queda desitjar-vos sort a la vida i recordar-vos que no esteu sols/es, teniu molts/es companys/es corrent el mateix camí, només heu de mirar endarrere. Endavant!

Sempre vostre
Berni

FER-me BÉ

2009-04-30T19:37:00.004+02:00

De vegades el Teatre i l’Humanisme es vinculen fins a tal punt que no saps si estàs creixent com a persona o formant-te en una professió. La Nancy Tuñón ens diu que "la formació de l’actor és el procés d’eliminar obstacles, no la introducció de continguts teòrics". I en aquest equivocar-nos constant, anem aprenent.

Gràcies als/les qui m’heu encaminat i als/les qui esteu compartint camí. Gràcies per compartir pors, dubtes, inseguretats, penes, vergonyes... però també força, energia, alegria, optimisme, fe, creença, seguretat!! Gàcies per LLANÇAR-VOS, per comprometre-us, per l'esforç que feu cada vegada que sortiu a escena i abaixeu barreres per mostrar l'ànima. Per "donar-vos en comunió a l'acte teatral amb humilitat" com diu en Jordi Oliver.

En aquesta vocació de créixer com a persona, vull que el teatre en sigui la professió i vosaltres els companys i companyes de viatge. No oblidem l’objectiu principal: gaudir. Perquè això ens farà feliços i és quelcom molt senzill de compartir.

Una ABRAcadabraÇADA. Felicitats per les Mostres i MOLTA MERDA per l'avenir.

"...i no, no m'oblido de tu. El més sincer dels meus somriures per tu, amic Tom. Per posar espelmes als túnels, coixins a les pedres i rialles als plors. Gràcies per ser i ser-hi. Gràcies per fer-me bé."

Huckleberry Finn

Cantant des de l'ànima

2009-04-27T21:32:00.008+02:00

Quan una cosa es fa des de l'ànima, ni els prejudicis més arrelats de la nostra societat la poden espatllar. A mi, això em dóna energia per viure. Perquè m'alimenta el cor:

Susan Boyle

http://www.youtube.com/watch?v=wnmbJzH93NU&feature=related

Paul Potts

http://www.youtube.com/watch?v=USRw5FQJuG0

made in china

2009-04-26T19:59:00.009+02:00

“El mundo olvida al Tíbet porque no vende nada”

Thubten Wangchen

Perquè vull seguir-ho recordant, tantes vegades com faci falta:

Tibet: Assassinat a la neu

Cada any hi ha joves tibetans que es juguen la vida travessant il·legalment l'Himàlaia per anar a veure el dalai-lama. Aquest reportatge explica el cas del tiroteig d'uns policies xinesos a uns pelegrins del Tibet que sortien d'amagat:

http://www.tv3.cat/videos/1184549

2+2 puede dar 5

2009-04-23T23:00:00.003+02:00

Reescribo la historia a mi manera. Cambio las definiciones a mi favor… reformulo hipótesis y cambio el resultado de algunas operaciones pensando en lo que quiero yo.

2+2 puede dar 5.

¿Que si es lícito? Sí, si pasas las 24 horas del día contigo mismo como lo hago yo!

¿Qué cómo lo hago? Uso la pluma de la salud y la tinta de la felicidad...

encima de un papel de carne y hueso.

NO sí

2009-04-23T16:10:00.002+02:00

¿Mi opinión?

Algo me dice que no, aunque no estoy seguro. Algo me dice que no y sin embargo te veo feliz. Algo me dice que no envuelto por mis circunstancias y mis prejuicios… pero a mí algo me dice que NO, y por eso no te puedo decir “sí”.

...i TU què t'imagines?

2009-04-18T16:07:00.006+02:00

Veig que, actualment, hi ha molts prejudicis sobre les religions i, concretament, sobre la paraula Déu. Hi ha gent que no l’usa perquè diu que no hi creu (i ja m'està bé), però hi ha gent que senzillament l’utilitza en frases com “em cago en Déu”, i es queden tan tranquils. És un tema de candent actualitat que, fins i tot, s’anuncia a la part de darrere d’alguns autobusos.

L’antireligiós Richard Dawkins va engegar la iniciativa dels anuncis als autobusos londinencs amb aquest missatge: “Probablement no hi ha Déu. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. Aquesta campanya només en una setmana va aconseguir recaptar 137.000 euros per al seu creador, qui no creient amb Déu, es feia milionari usant el seu nom. Considero que, campanyes com aquesta, al meu entendre, amaguen prejudicis i idees força equivocades sobre una paraula usada des de fa milers d’anys i que té traducció en totes les llengües de la terra. Paraula que, per poc que hi pensem els adults, no passa per alt als infants. Paraula que, vulguem o no, existeix i de la qual jo intentaré donar-me una definició útil.

El primer cop que vaig veure la campanya de Richard Dawkins en un autobús de Barcelona em vaig preguntar: quina és la seva definició de Déu? Necessito saber-la per contextualitzar la frase que em “regala”. Aleshores vaig formular les meves hipòtesis:
És “Déu: ésser suprem, creador de l’univers” (Diccionari General de la Llengua Catalana), un vellet saberut que ens jutja i manipula des de les estrelles? És això el que a en Richard Dawkins li explicaven durant la catequesis? És aquesta la concepció que surt d’entre les línies de les seves frases? Perquè a mi, en la definició del Diccionari General de la Llengua Catalana, m’hi quadra perfectament el Big Bang (per exemple), la gran explosió que com a model científic intenta donar explicació a l’origen de l’univers... i, aleshores, potser sí que va existir... i puc ser igualment feliç.

I és que quan un/a nen/a a l’escola em pregunta què és Déu, no puc ignorar-lo ni dir-li que no es preocupi. Els infants necessiten respostes, busquen solucions... i un “probablement no hi ha Déu. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida” és una resposta que denota una visió clarament estàtica de la vida i amb cert foment a la vagància. Qui és Richard Dawkins per dir-me que deixi de buscar la meva veritat? Potser no ha descobert amb tots els seus anys d’aprenentatges que el seu camí només li servirà a ell? No sap que en la recerca de la veritat cal ser escèptic d’allò que et diguin els/les altres?

Les nenes i els nens són molt vius, tenen ganes de saber, s’interessen per conèixer el món on viuen, per evolucionar. Aleshores veuen l’anunci dels autobusos, el llegeixen i no es queden igual. Reflexionen i pensen que hi ha quelcom que no existeix que els permetrà “disfrutar” la vida! També escolten a la gent gran cagar-s’hi (en aquesta cosa que no existeix) i conclouen que “Déu” potser és una marca de lavabos que el senyor “Roca” vol eliminar de la competència en el sector del bany... “Que complicats que són els adults”, deuen pensar.

El llenguatge ens educa i, com a mestre i educador, crec que he de ser minuciós en les definicions. Crear-me les meves i intentar que els altres es formulin les seves. Per això una paraula tan usada com Déu, que tot i la seva antiguitat és de candent actualitat, era ideal per ser l’objectiu d’estudi compartit amb els/les meus/ves alumnes de classe. “Déu” era la paraula ideal per fomentar el diàleg, l’actitud de respecte, tractar la diversitat, l’actualitat, potenciar la imaginació, les ganes de saber, reflexionar sobre la pròpia actitud enfront la vida i sobre l’educació... La paraula era l’excusa perfecte per a reflexionar, crear un espai de comunicació i de coneixement compartit amb l’alumnat.

Déu m’oferia totes aquestes possibilitats perquè aquesta paraula, al cap i a la fi, és un intent de resposta a una pregunta oberta, impossible de demostrar, que moltes persones i durant molt de temps van voler usar per adoctrinar. I la rancúnia cap a aquell Déu que van imposar religions repressives s’ha traduït en campanyes d’anuncis venjatius avui en dia. Campanyes que no fan més que donar força a una concepció de Déu manipulada, estàtica i innatista. Però cap d’aquestes posicions enfrontades, que al cap i a la fi (hi creguin o no) tenen una mateixa concepció del què és Déu, ens ajuda a superar els dualismes ancestrals. Per aquest motiu, des dels centres educatius no es pot recolzar cap de les dues postures en la definició d’una paraula tan usada i a la que es dóna tan de pes en la recerca existencial. No podem deixar els/les nens/es tan desorientats. Necessiten trobar les seves pròpies respostes en el descobriment del món i un “em cago en Déu”, no crec que els serveixi de gaire. A més a més, cagar-se en el que pensen els altres, sense intentar trobar una resposta pròpia, no ajuda a comprendre... i menys a intentar crear coneixement nou conjuntament.

Així doncs, des de l’assignatura “Alternativa” d’Educació Primària, vaig començar a intentar donar una pinzellada del que ha significat la paraula Déu en les diferents cultures i religions. Des del naixement de l’Animisme en les cultures prehistòriques, d’on neixen (com una resposta a la por enfront dels fenòmens naturals) esperits sense rostre ni forma que es manifestaven en les forces de la naturalesa i els cicles estacionals. Passant per la posterior personalització d’aquests éssers animats, en les civilitzacions greco-romanes (Venus, Neptú, Zeus...). Arribant a la concepció de les religions actuals com un sistema compartit de creences i pràctiques que volen donar resposta a l’origen i al destí dels homes a partir de molts Déus (religions Politeistes), un sol Déu (religions Monoteistes) o cap Déu (religions no teistes). Per finalitzar en la pròpia conclusió de l’alumnat, que a partir dels seus coneixements previs, les aportacions del mestre i les seves reflexions, arribarà a crear-se una resposta pròpia, un aprenentatge significatiu per a ells/es. La seva veritat.

El punt de partida que proposo, és prendre consciència que a la recerca de l’origen i la transcendència de la vida mortal se li ha donat el mateix nom, però diferents definicions. Quina és la definició correcte? La del Diccionari General de la Llengua Catalana? La de la Reial Acadèmia (“Ésser Suprem que en les religions monoteistes és considerat creador de l’Univers”)? Aleshores, què és ésser suprem? És un avi etèric? És energia?

Per a l’estudi de la paraula Déu cal ser sincers en la recerca i no deixar-nos endur per l’especulació de les majories. Hi ha qui diu que la paraula ve de l’arrel indo-europea (“dyeu”) que significa “cel” o “lluminós”. Hi ha moltes teories. A mi la meva mare em deia que Déu era el Big Bang (podia estar d’acord o no, però a partir d’aquí jo seguia buscant). D’altres diuen que Déu és verb i no substantiu per fomentar l’amor als altres... El Dalai Lama comentava que “mai hauríem d’oblidar que totes les ciències, les ideologies i els sistemes polítics, per diferents que siguin, han d’existir per a fer més feliç l’ésser humà. Mai hauríem de perdre de vista aquest objectiu”. Penso que l’essència de totes les teories, filosofies i religions s’encamina cap al mateix camí, la mateixa fragància: intentar esdevenir, cada dia, millors persones. Per a mi, aquest és el punt d’unió entre totes les religions... i potser ja no només estem parlant de religions, sinó d’humanisme. Considero que campanyes antireligioses no fan cap bé. No només perquè són l'extrem oposat al fonamentalisme i cap dels extrems aporta cap solució (ni ajuden a donar cap pas evolutiu), sinó també perquè obliden il·lícitament l’Acció Social que durant molts anys han dut a terme persones de dins l’església.

Per no descuidar aquesta paraula davant les preguntes dels nens i nenes vaig fer una Unitat Didàctica sobre les religions per a 5è de primària. Per unir materialistes i creients, ciència i fe. Per acabar amb el concepte de religió (que actualment encara perdura) com a mitjà per a obtenir poder. Per acabar amb els enfrontaments, retrobar l’essència que totes les religions tenen en comú i fomentar el diàleg entre aquestes. Per cercar una nova ideologia que ens responsabilitzi de les nostres accions (la nostra pau) i ens orienti cap a un objectiu comú: la pau en nosaltres i al món. Per canviar el futur des del present, els infants i per, al cap i a la fi, esdevenir cada dia millors persones. Cadascú seguint el seu camí.

Crec que quan buda parlava que va vèncer a Mara (el dimoni, la presència obscura), es referia a que venç totes les coses que volen que no evolucioni com a ésser humà (excuses, pensaments repetitius i negatius, vagància, males companyies...) per fer-nos adonar que el dimoni i els àngels no són més que els nostres propis pensaments i les nostres pròpies accions. El fet d’”il·luminar-se” i “despertar”, jo l’equiparo a adonar-se del que diu Antoine de Saint-Exupéry en el llibre d’“El Petit Príncep”: “allò essencial és invisible als ulls”. Cadascú pot treure les seves conclusions positives de les metàfores que contenen les escriptures religioses, o això és el que jo m'imagino!

M'agradaria acabar, de nou, amb unes paraules de Tensin Gyatso, el Dalai Lama: “No importa si uno cree en Dios o en la idea de la reencarnación, siempre se puede hacer el bien, incluso cuando nos den miedo los peligros que nos depare el futuro”.

2009-04-16T14:29:00.003+02:00

El telèfon és un instrument al meu servei.

No un instrument que em posa a mi al servei dels altres.

(deixaré de sentir-me malament per no agafar-lo)

GRÀCIES

2009-03-30T18:02:00.013+02:00

Un dia més...

ha tornat a succeir. Pensava que podria ajudar-la. Però no ha estat així. I ara tinc la trista sensació d’haver fallat a algú... però l’alegre seguretat de no haver-me fallat a mi mateix.

Realment pensava que podria. Però la bola s’anava fent gran... i més gran. I allò ja no estava a l’alçada de les meves possibilitats, ni intencions. Allò que no era meu s'estava introduint dins del meu cos, l’estómac. Mirava endarrere i pensava: “per què has començat?”.

Finalment, va arribar el moment en què vaig haver de demanar-te que demanessis ajuda. Demanava ajuda jo, per ajudar-te a tu. És contradictori, no?! I una tercera persona (GRÀCIES), ha donat la solució. Irrevocable. Tu volies seguir lluitant... jo vull passar-m’ho bé (al cap i a la fi estem fent teatre). Em fa mal ser el dolent dels teus ulls. Però em servirà per aprendre que no és sa pretendre que tothom m'estimi.

Començo, hempatitzo, intento... intento... em fa mal la panxa... parlo... i m’allunyo. Potser hauria de parlar abans? Tinc molt interioritzat el fet de voler ajudar. De petit ho havia sentit molt això d'ajudar als altres. Però ara no és el moment. Encara no estic preparat. I, al cap i a la fi, no deixa de ser una acció hipòcrita perquè, suposo, inconscientment vull agradar als altres. Ara com ara, em prohibeixo ajudar si no m'ho demanen (i ni que sigui així...)!! Jo a lo meu, que ja és molt.

I és que em dol allunyar-me de gent que em trobo pel camí. No sé si està ben fet. Potser m’apropo massa? No ho sé. Potser no m'hauria d'acostar? No ho sé...

El que està clar és que darrere d'això hi ha una línia de treball cap a la pròpia assertivitat i, a la llarga, el camí serà el que realment compti. Cada cop més aprenentatges em duen cap a reforçar la confiança en mi. Encara que impliqui un adéu. Allunyar-se és difàcil i poc agradable, però quan noto que ho haig de fer em sento bé acomiadant-me... i no em fa mal l’estómac!!

Ah!, el meu estómac! El meu punt dèbil o el meu tresor? Crec que avui, ja deixat enrere el dolor, també li donaré les GRÀCIES.

Ara em quedo amb un munt de pensaments no-útils que m'assalten: "Podries haver seguit", "Has fallat a algú", "Què hauria passat si...",... Intentaré llançar-los a la paperera o, sinó, posaré el cap al labavo i tiraré la cadena!!!

Només permetré un pensament en aquest moment: "Sóc perfecte amb la meva imperfecció"

(espero que em serveixi)

MAPES

2009-03-17T13:54:00.004+01:00

Costums de pensament em van anar creant un mapa replet de programes automàtics (comportaments, actituds, creences...). Aquelles rutes em portaven, totes, a reviure les mateixes situacions per arribar al següent destí: l'estancament. Quan vaig començar a interrompre el meu pensament habitual, les velles connexions es van alterar i van donar noves respostes. Aleshores, vaig haver de dibuixar un altre mapa:

http://mi-samsara.blogspot.com/2009/02/paris-otra-parte-del-mapa.html

"París, otro cambio al mapa", no deixeu de llegir el post d'en Víctor.

espais de comunicACCIÓ

2009-03-06T22:29:00.004+01:00

Recordo una mestra que ens impartia l’assignatura de Català a l’Institut. Entrava a l’aula enmig de la cridòria. Es posava davant de la pissarra i amb cara de pocs amics, podríem dir de gos enfadat, imposava ordre picant de mans i utilitzant un to despectiu que, per seguir amb la metàfora abans escrita, semblaven talment lladrucs. Renyava personalment a tothom qui no estigués a punt d’escolta per a la seva classe magistral. A punt per escoltar com plasmava el coneixement dels seus llibres i començar a prendre apunts. Només quan tothom havia callat encetava la lliçó del dia. Explicava fonètica, sintaxi o les normes dels accents i ho feia amb convicció, amb seguretat. S’havia preparat el tema al detall: la teoria, els exemples, el que deia el llibre de text, etc. Tothom escoltava i prenia apunts. Alguns, però, tenien la mirada perduda. Ella cridava el seu nom. D’altres, com jo, ens acostàvem al full com si no hi veiéssim bé i tancàvem els ulls per descansar alhora que no deixàvem de moure el bolígraf. Ella donava un cop a la taula amb l’esborrador. També resseguia amb ulls escrutadors la parella que parlava d’amagat i quan podia els llançava una pregunta, que per molta atenció que haguessis mostrat era difícil de respondre. Passaven els quarts i s’acabava la classe. No hi havia preguntes. Ella marxava contenta, pensant que s’havia entès el que s’havia explicat.

Molts/es mestres creuen que la millor classe és aquella que ha estat silenciosa, la que s’ha controlat del tot, la que no ha tingut desordres ni sorpreses. En sortir de l’aula diuen: Avui la classe ha anat molt bé. Hi ha hagut silenci, he sabut respondre totes les preguntes, tot ha anat tal com estava previst. I es queden ben satisfets.

Aquestes sensacions, però, amaguen idees força equivocades sobre l’educació. Idees que al meu entendre tenia aquella professora que ens va mostrar tants coneixements però que ens en va fer aprendre tant pocs. Pressuposava que aprendre era una activitat callada, tranquil·la, seriosa, individual. I d’això se’n deduïa que cada alumne havia de seure a la seva taula, que havia de feinejar en silenci, sense moure’s, ben quiet. També semblava amagar d’altres prejudicis més profunds: que aprendre és dur, avorrit o fins i tot dolorós, que és lògic que els alumnes s’hi hagin d’esforçar o, també, que riure i xerrar gaire és perdre el temps.

Al contrari voldria pensar que aprendre és alguna cosa més divertida. Com ens mostrava aquell mestre de música durant tots els anys d’EGB. En Pep creia que apreníem sobretot quan estàvem actius: quan parlàvem, discutíem i discrepàvem amb altres companys/es; quan ens apassionàvem, rèiem o ens quedàvem bocabadats amb una cançó; quan manipulàvem objectes, tocàvem instruments o sortíem al pati a ballar un Rock and Roll; quan ens estiràvem a terra i ens relaxàvem amb Mozart o quan presentàvem a la resta del grup la nostra cançó preferida.

Aquella era una classe feta entre tots. Una classe on hi havia soroll, silenci, on tothom parlava en algun moment o altre, on els grups treballaven animadament, on es tractaven temes d’actualitat si era necessari, on es partia dels desigs i dels coneixements dels/les alumnes, on hi havia imprevistos i on potser el mestre no tenia respostes per tot però era proper a nosaltres. Al finalitzar les classes hi havia preguntes perquè no volíem que s’acabés, ja que passant-nos-ho bé, apreníem.

De "L'elogi del Soroll" de Daniel Cassany

i la meva pròpia experiència.

"feeling"

2009-02-28T00:53:00.011+01:00

El feeling és un estil musical que es va iniciar a Cuba en la dècada dels 40 i suposava una nova manera d’afrontar la cançó, on el sentiment definia la interpretació. El feeling s’acompanyava d’una guitarra, a l’estil dels vells trobadors, per establir la comunicació o “feeling” amb el públic.

Ahir, Pablo Milanés es comunicava amb un Palau de la Música ple de gent i de silenci. El Pablo va entrar, es va assentar, va obrir el seu cor i va començar a cantar. Va ser màgic. Les siluetes dels espectadors restaven immòbils, atentes. Jo els mirava. Prenia consciència que la nostra escolta formava part de les cançons del cantautor. A part de les cançons, vaig sentir moltes coses. Mil detallets es dibuixaven davant meu mentre la veu de Pablo ho abraçava tot: l’home que es repenjava sobre del puny, la noia dels ulls negats de llàgrimes, la senyora que es tapava la boca amb les mans per evitar cridar “bravo” a mitja cançó, l’avi que tancava els ulls per concentrar-se, ella... tots quiets, entre ombres, no només formàvem part d’un quadre perfecte sinó que ajudàvem a crear l’ambient idoni perquè en Pablo cantés. I ho fes amb feeling, des del cor. En aquells moments vaig sentir allò que diu una amiga: “Si la gent es fixés més en el que té al voltant trobaria la bellesa per tot arreu i no tindrien motius per estar tristos”. No estava trist, encara. Em sentia viu i acompanyat... i em va encantar cantar “Yolanda”!!

Ja cap al final, “Para vivir” em va donar forces per mirar-la i agafar-li les mans. Quatre mans s’agafaven fort mentre sentien que “por mi parte esperaba que un día el tiempo se hiciera cargo del fin. Si así no hubiera sido, yo habría seguido jugando a hacerte feliz”… i tot el que no ens dèiem amb les mans agafades, ho sentíem en aquella lletra. La lletra de “Para vivir”. La cançó del final d’una bonica història d’amor. Agafats de les mans, sense dir res, ella i jo ens comunicàvem. I, enmig, es notava el batec d’un cor. No sé si era el meu. Potser era el d’ella. O qui sap si eren tots dos bategant alhora. Dos cors que parlaven sense fer servir paraules, amb feeling, amb la tremolor de les nostres mans.

El concert va acabar i la vaig acompanyar a casa. Ella estava preciosa, abrigada amb aquell jersei de punt marró. Sota del portal vam reprendre la conversació de les mans, aquest cop posant-hi les nostres pròpies paraules. Una conversa que feia temps que teníem... però que no enteníem. Dos camins diferents, sota del portal, s’unien amb ponts construïts de sinceritat i de respecte. Ponts construïts amb feeling, de tot cor, però aquest cop sense guitarra. Mostrar els sentiments i acceptar que no ens sabíem estimar, va ser l’acte més gran d’estima. Aleshores, una abraçada. Un petó. Un somriure trencat per alguna llàgrima. Un adéu sense massa paraules.

Tornant cap a casa pedalejava al mateix ritme dels meus pensaments. Empès per la desorientació pensava que havia completat una etapa. Acabava de tancar una porta per obrir-ne d’altres. De nou desconcert, però aquest cop il·luminat de claredat. La lletra de la nostra cançó s’havia acabat. La trobaré a faltar. Potser algun dia cantaré el clic-clic de les seves estisores i ballaré els cabells que queien, entre converses, al terra del seu bany. Potser posaré acords a les abraçades més grans de la història i, sobretot, a aquella seva curta però contundent rialla. Potser escriuré la nostra lletra, ara que sé que acaba amb un amorós punt final.

La tristesa que sentia en l’adéu em deia el mateix que després del comiat em va dir ella: sí que ens hem sabut estimar.

Adéu... i moltes gràcies.

invisible als ulls

2009-02-14T23:14:00.004+01:00

Un déu molt conegut, fins i tot actualment, és Eros (Cupido per als romans), que ja de molt petit es dedicava a fer sorgir l'amor entre els humans. Per als Grecs Eros era fill de la deessa Afrodita (Venus), que el duia a coll. Es representava amb una bena als ulls, que simbolitzava que l'amor és cec, i amb ales, que representaven que l'amor va i ve molt ràpidament. Eros anava armat amb arc i fletxes, que disparava al cor dels humans per fer-los patir mal d'amor.

Conten que un dia Eros es va enamorar de Psique, la filla d'un rei, i
la va dur a un palau encantat, on la visitava cada nit. El déu va
prometre a la noia que li concediria la felicitat eterna amb la
condició que ella no intentés veure-li la cara. Les germanes de Psique
li van dir que, si li posava aquesta condició, era perquè devia ser
monstruós.

Una nit, vençuda per la curiositat, Psique va encendre un llum d'oli
per contemplar la cara del seu xicot mentre dormia. En acostar-s'hi,
una gota d'oli calent va caure sobre Eros, que es va despertar i va
fugir corrents, mentre el palau es fonia en l'aire.

MACIAS Montse, PEDROSA Macià, TORRES Núria.

Creences i tradicions. Ed. Teide

aMImismo

2009-02-14T22:39:00.003+01:00

Te siento tan cercanamente lejos…

Y es que no sé donde resides exactamente. Me desorientas. Apareces sin decir hola y te vas antes de poder pronunciar adiós. No puedo saludarte ni sé como nombrarte. A veces te diría Alma y otras Corazón. Pero no. Ése no es tu nombre. Lo sé.

Te me perdiste ayer y hoy, escribiéndote, te encontraré para que me ayudes a encontrarme mañana. Ni un segundo más de extravío. Ni un segundo más perdido. Fue el tiempo quien te relegó al olvido y será un segundo el que te encontrará ahora.

Ahora ríes, lloras, sueñas, te escondes y apareces al ritmo que te tecleo. Y ahora yo, te escucho. Te escucho, ¿sabes? Porque también fue el tiempo quien me enseñó a escucharte, a atender tus pequeñas demandas. Porque si no lo hago, me duele la barriga. Lo sabes.

¿Sabes por qué te perdí? Porque me avergoncé de ti ante mi incapacidad de comprenderte. Incomprendido. Se enfadaban cuando oían hablar de ti! ¿Recuerdas? “No llores”, “No tengas miedo”, “No digas tonterías”, “No hagas el ridículo”, “No seas inocente”, “No te emociones”… en definitiva, no seas tú mismo. Me enseñaron a no ser yo mismo y te perdí cuando empecé a ser yo. Simplemente yo. Yo, mí, para mí… pero sin ti. Esta buena mala vida con pero sin ti. Y ahora y aquí te encuentro, de nuevo. Aquí, estás aquí, en el acento de la “í”. Ahora, aquí, lo sé… y tú lo sabes.

Sabes que lloré la primera vez que te vi. Estabas en un rincón, mirándome de reojo, con disimulada emoción y entrecortada respiración, esforzándote por no llorar. Entretanto esperabas y, en ese impase, mantenías ese estado de alegría y tristeza, entre la duda y la certeza. Hacía tiempo que me esperabas. Sólo pude pedirte perdón. Perdón por haberte dejado de lado en más de una ocasión.

Una vez y otra más enganchado. Una vez más conquistado en esa rueda del sobrevivir para siempre, en lugar de buscarte a ti en el convivir conmigo mismo para siempre. E aquí nuestra lucha. La incomodidad que sentía y siento al alejarme de lo que deseo, de lo que realmente quiero. De ti.

Te siento tan cercanamente lejos…

Ciertamente me engañé a mí mismo. Como engaña el capitán pirata a su propia tripulación. Como muchos currículos entregados por doquier para encontrar el trabajo dorado, quizás esa bella durmiente o el príncipe azul infantilmente deseado. Definitivamente engañado, para no encontrar lo ya encontrado, lo eternamente rechazado.

Navegando mar adentro, en la cáscara de una nuez, rumbo abierto hacia el horizonte caí en la cuenta. Los otros piratas… Sí, los otros piratas te muestran sin querer. Te escapas de ellos en pequeños detalles de su quehacer. Así me di cuenta. En los pequeños detalles la belleza. Esa es la certeza: tu sincera belleza.

Complicada belleza. Tendimos a enmarañar incluso la lindeza de aquello que es diáfano y lineal. Como tú: esquina doblada de la hoja del libro que encierra una cita subrayada, danza de aquel que no cree ser observado, improvisada canción de un trovador enamorado. Así eres tú, espejismo de belleza, destello de libertad. Como los sueños románticos que residían hasta en el corazón del pirata más despiadado. Tú, la belleza en las pequeñas cosas, las pequeñas verdades que cada uno muestra solamente en su intimidad. Contigo.

Te busco a ti y te encuentro felizmente en este momento, en esta mirada, en esta caricia, en esta palabra, en este silencio, en esta carta de amor a mí mismo. En esta acción sincera que no puedo forzar, por fin, sintiéndote cercanamente lejos en mí.

BLOC

2009-02-11T22:49:00.005+01:00

Un mar Blau intens, Atlàntic, inspira la calma que la nena nova necessita en aquest desconegut Lloc que és la classe. Onades d’estranys individus es balancegen sobre d’ella, ofegant-la en el que ella viu com una estressant Companyia. Així doncs, treu el BLOC de notes. No ho fa per copiar els exercicis que el mestre escriu a la pissarra, sinó per pintar la calma que necessita d’un color Blau intens, Atlàntic, asseguda a darrera fila, en l’últim Lloc... on només les Onades de noves paraules li fan Companyia.

Per a la 迈拉 i el seu BlauLlocOnadesCompanyia

que de moment l’acompanya.

Allà hi guarda aquests primers mots

d’una llengua estranya.

Unes paraules que tard o d’hora l’ajudaran

a comunicar-se en Català.

De moment haurà de seguir usant el BLOC,

els signes... i el somriure!

En Bocamoll

2009-02-11T21:27:00.023+01:00

Sabeu qui era en Bocamoll?

En Bocamoll era un nen diferent, com tots, i estudiava en una escola semblant a les altres. En Bocamoll tenia una família peculiar, com ho són totes les altres: vivia amb el seu pare, l’Home dels Caps, i amb l’Oncle Barba, que era el germà del seu avi.

El pare d’en Bocamoll deia que tenia un cap per a cada ocasió. Els guardava tots a l’armari de la roba, encara que ningú no els hagués vist mai, i cada matí en feia servir un o un altre segons les circumstàncies: quan era l’hora de pensar, es posava el cap de pensar; quan era l’hora de somiar, es posava el cap de somiar; quan era l’hora de la tristor, es posava el cap d’estar trist... tenia caps per a tot: per a les gresques, les excursions o les reunions serioses. “Cada cap disposa d’un tipus de pensaments”, mencionava el pare.

La veritat és que en Bocamoll no havia vist mai junts tots aquells caps, però sí que se n’adonava que el seu pare no era sempre igual. Canviava i s’adaptava a les circumstàncies i “això em va la mar de bé”, comentava el pare amb la cara de son mentre l’emmantava cada nit. Aleshores, potser allò dels caps era veritat!

L’Oncle Barba era l’ancià més vell del poble on vivia en Bocamoll. Un poble característic, com tots els pobles ho són. L’oncle era tan vell que de vegades comentava que fins i tot era més vell que ell mateix. En Bocamoll no ho entenia, com podia ser més vell que ell mateix? Però quan mirava la seva barba la pregunta no se li feia tan estranya. Potser l’oncle ja havia nascut amb la barba posada. I és que tenia una barba tan llarga!!! Era llarguíssima. Cada any li creixia més i més, i mai se l’havia fet tallar. “Aquesta barba són els meus anys, està feta d’experiència, és fins i tot més vella que jo”, deia l’oncle, mentre posava part de la barba dins la maleta cada matí per tal de no ensopegar-hi quan es desplaçava.

L’Oncle Barba, quan tenia son i es trobava a l’aire lliure, on no hi havia res per protegir-se del sol, construïa una cabana amb la seva barba. I com ho feia? Plantava dues estaques i al capdamunt hi lligava la punta de la barba. Amb la resta de la barba cobria el sostre i les parets de la cabana. S’estirava a l’ombra de la seva pròpia barba i no trigava gaire a començar a roncar. Quan l’Oncle Barba es quedava afònic, s’entortolligava la barba al voltant del coll i en pocs minuts ja podia tornar a cantar la seva cançó preferida: “Tinc un avi amb la barba blanca i una pipa encesa que tan sols fa fum...” I aleshores, amb aquella veu tan profunda, sempre explicava contes als infants del poble. La història preferida d’en Bocamoll era aquella que contava que ja feia molts anys, un hivern molt fred, el Pare Noel no havia pogut arribar al poble perquè els seus rens s’havien quedat glaçats. Aleshores, l’Oncle Barba, havia substituït el Pare Noel a l’hora de repartir els regals la matinada del 25 de desembre d’aquell any. El pare d’en Bocamoll sempre explicava que per aquell motiu l’oncle vivia amb ells. S’havia gastat tots els seus estalvis per comprar els regals dels nens i nenes del poble i, ara, ja no en tenia ni per comprar-se el pa. En Bocamoll estava segur que si l’Oncle Barba moria algun dia, la barba li serviria de taüt. Encara que no creia que l’oncle s’hagués de morir mai... no sabia ben bé per què.

A en Bocamoll li encantava veure com el seu pare solucionava els problemes usant diferents caps. També li sorprenia admirar com l’oncle resolia els contratemps amb aquella llarga cabellera blanca que li sortia de les galtes. “Aquesta llarga experiència m’ho soluciona tot”, deia l’oncle picant-li l’ullet. I és que, fins i tot es remorejava que en un accident d’avió, l’oncle havia utilitzat la barba com a paracaigudes per salvar tota la tripulació. En Bocamoll pensava que si un dia el poble es quedés sense menjar, aquella extensa barba es convertiria en cabell d’àngel i la compartirien amb tota la gent del poble.

En Bocamoll no tenia ni barba ni diferents caps per utilitzar davant les dificultats. El que tenia ell era una boca molt gran. Això no li agradava gens. Alguns nens de l’escola se n’hi reien. Pensava que si tingués diferents caps es posaria el cap de la valentia per fer front a les burles... o si tingués barba taparia les boques dels companys, o si més no es taparia les orelles!! Però no. Què podia fer ell amb aquella boca tan gran? L’oncle i el pare l’animaven. Deien que la boca era el seu do, el seu tresor. Però ell, més que veure-la com una eina d’ajuda, la patia com si es tractés d’un malefici. I és que tenia la boca tan gran que li cabien a dins totes les paraules del diccionari. Quan algú l’insultava, les mateixes paraulotes sortien instintivament de la seva boca, com si les haguessin cridat. De vegades, a classe, badallava una miqueta i se li queien algunes paraules avorrides sense voler. D’altres cops es distreia amb algun amic i quan obria la boca, per riure, sortien paraules divertides quan potser no era el moment adequat. Li costava molt aguantar totes aquelles paraules dins la boca sense que sortissin. Això no l’ajudava gens en les hores d’estudi i menys quan el mestre demanava d’estar en silenci.

El dia que el mestre va canviar els nens i les nenes de la classe de lloc, la vida d’en Bocamoll va fer un tomb inesperat. Al començament en Bocamoll no estava massa content amb el canvi. L’havien apartat d’en Badoc, el seu millor amic, i ara seia al costat de l’Orelluda. “Som tan diferents”, pensava en Bocamoll mentre ordenava els llibres sota el seu nou pupitre. L’Orelluda sempre estava callada. Semblava que només sabés escoltar. Com que l’Orelluda no deia res, en Bocamoll tampoc sentia la necessitat de regalar-li cap paraula. Només la mirava i se n’adonava, a mesura que passaven els dies, del tresor de la seva nova companya: les orelles.

L’Orelluda estava tan atenta que responia en el seu quadern totes les preguntes que realitzava el mestre durant les hores de classe. Tot i això, com que era extremadament tímida, mai responia en veu alta. Així doncs, en Bocamoll va decidir usar el seu do per ajudar a la seva veïna de pupitre. Quan ella escrivia alguna resposta, ell aixecava el dit i la deia en veu alta al mestre per compartir-la amb la resta de companyes i companys de classe. Després, quasi sempre comentava que la resposta li havia donat l’Orelluda, encara que de vegades ella deixava que fos ell qui s’emportés tots els mèrits. Tots dos van acabar formant un equip fantàstic.

Aquell dilluns de primavera, l’Orelluda no havia assistit a classe. Estava malalta. En Bocamoll seia tot sol al seu lloc i es distreia recordant tot allò que havia fet durant el cap de setmana: el pare s’havia posat el cap de mariner i havien anat a navegar amb la barca de l’oncle. Utilitzant la seva barba com a xarxa havien pescat moltes sardines. Els encantaven els entrepans de pa amb tomàquet i sardines! De sobte, per davant d’en Bocamoll, van creuar unes paraules com si les portés el vent. En Bocamoll va tancar i va obrir els ulls creient que havia vist visions. Però no, altra vegada van creuar per davant dels seus ulls unes paraules com si fossin gavines voladores. En Bocamoll estava molt desorientat. Mirava al pupitre del costat però no hi havia l’Orelluda per ajudar-lo. Per primera vegada en molt de temps, a la boca d’en Bocamoll no hi havia paraules disponibles. Què podia fer ara sense les paraules que escrivia a la llibreta la seva companya?

“Què m’està passant?!”, es preguntava en Bocamoll mentre intentava caçar les paraules voladores que veia que sortien de la boca del mestre. “Si les agafo amb les mans me les podré menjar i després les podré escopir per respondre!”. Però mentre pensava el que faria amb les paraules un cop les agafés, se n’adonava que aquestes se li desfeien a les mans. No les podia agafar amb les mans! Aleshores en Bocamoll va intentar pensar com s’ho feia l’Orelluda per caçar les paraules que portava el vent. Quina trampa feia servir per atrapar-les? “És clar!!”, va exclamar en Bocamoll, “les orelles, l’Orelluda caça les paraules dels altres amb les seves orelles, amb el seu tresor”. Així doncs, en Bocamoll, va preparar-se: es va assentar ben assentat a la cadira, va recolzar l’esquena al respatller, va posar les mans sobre la taula, va dirigir els ulls cap al mestre i va obrir ben bé les orelles. Quan un nou vol de paraules va passar pel seu davant, va fer un gest ràpid i les va caçar amb l’orella dreta. Les paraules li van passar per dins del cap. En Bocamoll sentia com una veu estranya li anava desxifrant el missatge que portaven aquelles paraules: “Qui sap el nom d’un bolet molt bonic, però verinós?”. Després, les paraules li van sortir per l’orella esquerra i van seguir volant per l’aula. De sobte, dues paraules desconegudes es van dipositar per primera vegada sobre de la llengua d’en Bocamoll per fer-li pessigolles. Eren dues paraules que pesaven força i... tenien regust de bolet podrit!! Semblava que estiguessin a punt de sortir disparades quan en Bocamoll obrís la boca. Però en aquell precís moment, en Bocamoll va prémer fort les dents i va ajuntar els llavis. Va agafar ràpidament el bolígraf i va escriure les paraules a la seva llibreta. “Per fi les he caçat, no se m’escaparan!!”, es deia en Bocamoll mentre somreia satisfet. Les havia pensat ell aquelles paraules, i les tenia guardades a la llibreta. No sabia si les paraules eren correctes o no, però era la seva resposta a la pregunta del mestre i això l’entusiasmava. Ara ja no les tenia a la boca, ja que les paraules reposaven al seu quadern, tranquil·les i brillants com si fossin estrelles.

En Bocamoll estava tranquil, per primera vegada no se sentia obligat a treure’s les paraules de la boca. Ara ja no se li acumularien entre les dents perquè se n’adonava que també les podia guardar a la llibreta. En aquell moment, un soroll va sorprendre en Bocamoll. Era en Matusser, que se li havien caigut els llapis de colors a terra i gatejava mentre els recollia per la fila de darrera. En Matusser sempre tenia la taula plena d’objectes que el destorbaven. Aquells objectes semblava que estiguessin vius amb l’anar i venir de les mans d’en Matusser i distreien els alumnes de la lliçó que ensenyava el mestre. Per aquest motiu, en Bocamoll va agafar la llibreta, la va alçar i va mostrar les dues brillants paraules als seus companys de classe. Eren paraules d’un color vermell intens, amb punts blancs com si fossin taques de llet. Aleshores, en Badoc, que badallava al costat de la finestra, va veure la llibreta alçada d’en Bocamoll. Es va treure les lleganyes i mentre llegia les paraules amb la boca oberta, aquestes van volar molt ràpidament, com si fossin dos estels fugaços, i es van situar sobre la seva llengua. Aleshores, en Badoc, sorprès, va tancar la boca. Va pensar que com que encara no havia esmorzat, la millor solució seria menjar-se aquelles brillants llumetes que semblaven piruletes. Però de sobte, les dues paraules van començar a fer-li pessigolles damunt la llengua. Finalment, a en Badoc se li va escapar un fort esternut. I de l’esternut van sortir les dues paraules volant cap al sostre, com dos coets de Sant Joan. Quan van tocar el sostre, les paraules van esclatar fent sentir en l’aire un fort so:

- “Amanita Muscaria!!!!”
- “Exacte Badoc, el Reig Bord és un bolet molt bonic, però verinós”, va dir el mestre mentre ensenyava un bolet que ell mateix havia anat a caçar a la muntanya.

Ah, per cert!! Per si us interessa, us diré que en Bocamoll, amb els anys, va acabar d’enriquir el seu do, la parla, amb el de la seva companya, l’escolta. Va aprendre a escoltar tan bé que, fins i tot, en els insults d’algun company ja no sentia paraulotes, sinó un terrabastall sense sentit, com si fos el soroll d’un cotxe o d’una moto!! Això li feia gràcia i per aquest motiu ja no s’enfadava. De vegades, en les paraules ofensives sentia un crit que demanava auxili. Al principi no s’ho podia creure i amb cara de sorpresa mirava l’Orelluda. Ella somreia i assentia amb el cap. D’aquesta manera en Bocamoll va decidir començar a triar les paraules que sortien de la seva boca. I així va acabar l’últim curs escolar: amb una bonica paraula de regal per a cada company i companya de classe. Potser amb alguns ja no es tornarien a veure.

Bernat Mestre

Inspirat en les lectures de Joles Sennel ("L'Home dels Caps")
i Gianni Rodari ("L'Oncle Barba")
realitzades amb l'alumnat de 5è de primària
del C.E.I.P Duran i Bas.

Per en Josep Antoni,
gran mestre i persona.
I per a elles i ells, nens i nenes,
alguns parladors i parladores,
d'altres escoltadors i escoltadores...
totes i tots en camí de ser bones persones.

7 passos per aprendre a cordar-me les sabates:

2009-02-05T00:53:00.021+01:00

Per la Nuri i les seves preguntes. Agraeixo els teus dubtes, m’han ajudat a reflexionar sobre el que m’ha passat i em passa. Gràcies, també, a la Montse per parlar-me de la seva experiència, n’he pogut extreure algunes respostes.

Aprenent de mi mateix:

Ex-Jo: La veritat, no sé per on començar.

Jo: Doncs així mateix, amb la teva veritat. Si escrius “no sé per on començar”... és un començament. Si no ho escrivissis et quedaries enganxat en mil possibles maneres de començar i finalment t’estancaries sense haver escrit res. Et quedaries encallat com un vaixell en un moll sec.

Ex-Jo: Molt bé. NO SÉ PER ON COMENÇAR (allò que em passa ara a la vida), també serà el començament d’aquest escrit. Quina casualitat, no?

Jo: Res de casualitat. Tot allò que obstaculitza les nostres vides apareix durant el procés de creació (o l’aprenentatge d’una activitat) com una incapacitat per a assolir-lo, i pot ser descobert i transformat durant l’evolució d’aquest procés.

Ex-Jo: No sé si ho entenc.

Jo: Allò que has d’aprendre en un moment concret de la vida, se’t presenta en les activitats del teu dia a dia que no tens automatitzades. Com ara la creació d’un escrit, per exemple.

Ex-Jo: I què haig de fer?

Jo: Aprendre.

Ex-Jo: Com?

Jo: Primer de tot prepara’t per la pràctica. Corda’t les sabates.

Ex-Jo: Les sabates?

Jo: Sí, les sabates de l’aprenentatge, per seguir caminant.

Ex-Jo: Així doncs, NO SÉ PER ON COMENÇAR serà el meu PRIMER pas per aprendre a cordar-me les sabates?

Jo: Sí, i aquest començament et durà cap a un aprenentatge, pas a pas, que jo aniré llegint i “guiant” amb molt de tacte. Jo he viscut quelcom similar i puc entendre’t.

Ex-Jo: Gràcies. Feia molt de temps que no conversàvem, ara. Tinc ganes de parlar amb tu perquè sempre ets una injecció de positivitat. Tens les coses tan clares que em fa una enveja que no t’ho pots ni imaginar. No has tingut por de caminar per damunt d'un terra molt poc segur i sense garanties d'un demà remunerat, però és el que t'agrada i ho fas. T’admiro, saps?

Jo: Ens assemblem molt tu i jo. Potser per això dius que m’admires, perquè també t’admires a tu i et veus en mi. Hi ha qui diu que la gent som miralls. Potser veus en mi alguna cosa que encara no has tret a la llum, però que segur que és dins teu... sinó, no la veuries en mi. Això segur.

Ex-Jo: Però jo no tinc res clar. Per què em sento com si estigués en una gàbia just en el moment de la vida en què tinc més capacitat de decisió que mai? curiós, no?

Jo: Bé, la vida està plena d’etapes. Quan n’acabes una, de vegades et desorienta mirar endavant i veure un nou horitzó. Això no vol dir que tornis enrere, vol dir que t’has de buscar nous fars cap on caminar, ja que el paisatge ha canviat. Fins que no trobis els nous objectius potser et sentiràs una mica perdut, però en cap cas tancat en una gàbia.

Ex-Jo: I com sé que he acabat una etapa?

Jo: Perquè s’ha acabat el carrer i estàs donant voltes a la rotonda sense saber cap on girar.

Ex-Jo: Vull seguir caminant... o conduint. Vull marxar, volar... però tinc por que passi el temps i fer tard a una vida que vull però a la que tinc por. Deus estar al·lucinant que ara t'expliqui tot això. Però és una empanada mental a l'alçada de la qual només gent com tu i poquets dels qui tinc ara a prop podrien entendre, i perquè no reconèixer-ho... m'imagino el que em diràs i precisament és el que tinc ganes de sentir, llegir. Diràs que arrisqui, que confiï en la vida, que doni el primer pas amb fe.

Jo: No. Crec que el que necessites ara és aprendre a cordar-te les sabates.

Ex-Jo: Per què ara?

Jo: Perquè lo de tirar-te a la piscina ja ho saps fer!!! Ja saps que no pots controlar la vida.

Ex-Jo: Sé que la meva seguretat es basa en acceptar la meva inseguretat.

Jo: Veus, ho saps perquè ja has passat l’experiència de nedar en aigües desconegudes. Si ara hi seguissis nedant no seria cap acte de valentia, ni de confiança i molt menys d’evolució. No t’estanquis aquí, tria un dels camins d’aquesta nova rotonda. Lo d’anar a cegues ja ho has passat, no t’hi recreïs. L’aprenentatge de confiar ja el tens. Busca nous reptes.

Ex-Jo: Tens algun consell?

Jo: Doncs el SEGON pas per a realitzar un nus segur és: NO EM CREGUIS! ESCOLTA’M (LLEGEIX-ME), PERÒ NO EM CREGUIS! Això tingues-ho present. No creguis a ningú cegament. No sóc gaire partidari dels “consells”. Se n’ha de saber molt i totes dues persones han de voler mullar-se en l’anàlisi, ja que poden haver-hi moltes projeccions per part de qui aconsella i fer mal a qui, en un moment d’obriment, s’aferra a comentaris que no van amb ell. Una altra persona podria pensar que et passa el que li va passar al seu Ex-Jo fa uns anys, o a ella ara, i dir-te que has de fer tal o tal altra cosa moguda pel seu dolor. Potser amb bona intenció, et guiaria cap a un camí infernal per a tu.

Ex-Jo: Aleshores, millor no dir res?

Jo: Més que consells jo et parlaré de la meva experiència. Com si llegissis un llibre. Agafa el que vulguis del protagonista. Perquè cadascú té la seva veritat per viure la seva felicitat. Perquè cadascú està en un moment diferent. Perquè cadascú ha d’aprendre el que ha d’aprendre. Perquè no hi ha dos camins iguals, encara que arribin al mateix destí.

Ex-Jo: Ni millor ni pitjor, diferent... oi?

Jo: Sí, diferent. Per aquest motiu ningú millor que tu sap el que has de fer. Perquè ho escoltes en la teva ment, ho crees en les teves emocions i ho sents en el teu cos. Escolta aquesta brúixola que fa que et sentis malament o bé. És un indicador boníssim per saber si estàs pensant correctament, actuant correctament, CAMINANT CORRECTAMENT segons la TEVA vida .Per tant, del que et diré agafa’n el que et sigui útil i transforma-ho. Tu fas la teva màgia.

Ex-Jo: Ja t’ho he dit, tinc por. No sé de què. Potser que m’esclati l’encanteri a les mans!!

Jo: El TERCER pas arriba sempre en forma de por... sí, a mi també m’assalta. Perquè és la reacció inconscient (l’instin de supervivència) que em ve davant de quelcom desconegut. Davant del que sigui... una conversa inusual, un conflicte, un escrit de recolzament (com és aquest cas)...

Ex-Jo: ...un sentiment de retrocedir en la pròpia evolució personal per no fer el que m’agradaria...

Jo: Exacte, també en aquest cas la por avisa. És genial, no? Alguna cosa està canviant i cal estar atents, ser valents i no tirar enrere. No tinguis por de la por. És una amiga. Sinó, tranquil, tard o d’hora et tornarà a passar el mateix.

Ex-Jo: Per què?

Jo: Perquè les oportunitats d’aprendre allò que necessites per evolucionar en el teu moment vital mai es perden: l’aprenentatge es presentarà, rere diferents disfresses, fins que el desemmascaris.

Ex-Jo: Així és impossible no evolucionar? Doncs jo tinc tanta por de fer el que m'agrada que estic bloquejat i em dóna la sensació que camino, de nou, enrere com els crancs.

Jo: Doncs bé, l’has clavada: El QUART pas és retrocedir!!! I no creguis, moltes vegades és necessari refer el nus per subjectar-lo millor. Però no retrocedeixes, et reubiques. Com que no ho has fet mai camines d’una manera estranya (inusual), com un cranc. Realment enfoques els teus nous passos per apropar-te més al centre de la teva diana. Et poses nous objectius.

Ex-Jo: A veure, et seré sincer. Estic sol, sense feina i amb pocs amb qui pugui compartir inquietuds. Fins i tot n’hi ha que ni m’entenen!! Quins objectius m’he de posar en aquesta situació!! Ningú m’ajudarà o què?

Jo: És que el CINQUÈ pas ve en forma de soledat.

Ex-Jo: Carai quin pal!!! I he de fer aquest pas sol?

Jo: Sempre cal buscar la part positiva: més val sol que mal acompanyat. A mi és el pas que m’ha costat més. Quan et reubiques perds els referents i molts d’aquells qui t’envolten s’allunyen o tu t’allunyes d’ells. Així t’aniràs trobant amb aquells qui segueixen un camí similar. La gent qui t’envolta potser anirà canviant.

Ex-Jo: Però jo no vull allunyar-me de les meves amistats. No és culpa d’ells ni d’elles!!

Jo: És clar que no!!! Cadascú està en el seu camí. Ells ja estan bé. Ets tu qui t’has de buscar la vida per estar bé amb tu mateix. Ni millor ni pitjor, ja saps. És dur, però un cop fet et sentiràs lliure, a punt per caminar sense tant de pes emocional estancat. Preparat per pedalejar sense pals a les rodes.

Ex-Jo: I què passarà amb les meves antigues amistats?

Jo: Si eren bons amics segur que tornaràs a veure’ls. La relació serà diferent, potser no us uniran tantes coses... però tu et sentiràs bé i això és el que compte. És amb tu amb qui estàs les 24 hores del dia!!!

Ex-Jo: Molt bé, però segueixo sense saber què fer. No em dones cap resposta concreta!! Ara mateix estic en la recerca d'una resposta que vagi més enllà del "no ho sé", que és el que tinc últimament als llavis...

Jo: No donar-te cap resposta concreta seria dir-te: confia, deixa’t endur pel riu de la vida, viu l’aquí i l’ara, sent l’amor, flueix amb la teva ànima, mou-te en l’espai del teu ser superior... i segueix com sempre, sense fer res per canviar el teu dia a dia. Però jo no et dic això. Ara no et serveix. Ara ja no, perquè ho has vivenciat i has vist cap on vols anar... però no pots arribar-hi volant. Perquè ets un ésser humà no un àngel.

Ex-Jo: En sóc conscient.

Jo: No et dono la resposta però et faig una síntesis dels passos que se’t presenten a l’hora de cordar-te les sabates de veritat. Per caminar, ara que ets conscient de què ets i cap a on has d’anar.

Ex-Jo: Així doncs, no hi ha SIZÈ pas?

Jo: El SIZÈ pas “no el sé”. No en tinc ni idea. Un cop has perdut l’antic camí i t’enfoques cap al nou és normal no tenir-ne ni idea!!! Per això, lo millor és no preocupar-se. Senzillament cal ocupar-se del que vagi sorgint mentre camines cap als nous objectius. Què coi has de saber si mai has caminat el nou camí?!

Ex-Jo: Ostres, això no m’ajuda massa. És que per no saber, no sé si el nou camí serà un corriol, un sender, una autopista, una marca d’estels al desert o uns fars que em guiïn navegant pel mar.

Jo: No saber és un bon senyal que, definitivament, t’informa que no estàs fent el mateix de sempre!!! Per això t’ensenyo a fer un bon nus, perquè no saps per on caminaràs.

Ex-Jo: I aleshores com segueixo?

Jo: Amb el SETÈ pas i l’últim: “si vols quelcom diferent, no facis el mateix de sempre”. Hauràs de fer unes llaçades noves per acabar.

Ex-Jo: A veure, a veure. Amb tanta metàfora no m’aclaro.

Jo: Fes coses noves! Les antigues ja no serveixen.

Ex-Jo: I què vols que faci jo en plena crisis?! Fer, el que se’n diu fer, no puc: no hi ha feina, no hi ha oportunitats...

Jo: Quan dic “no facis” també dic “no pensis”. No pensis el mateix de sempre. No pensis com abans.

Ex-Jo: I com vols que pensi?

Jo: En positiu carai!! Crisi significa oportunitat de canvi, la crisis ens porta progrés. Ja veuràs que en aquest pas la ment hi tindrà molt a veure. Sense crisi no hi ha desafiaments i sense desafiaments la vida és una rutina. És en l’època de crisis quan neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies.

Ex-Jo: Reestructurar la manera de pensar és fonamental?

Jo: Sí, perquè ara ja no ets el d’abans, ets una mica millor. Per això cal que pensis també una mica millor si vols créixer. Pensa en els teus nous objectius i comença a caminar sense posar-te entrebancs d’entrada. Quan arribin ja els resoldràs. Potser t’hauràs de tornar a reubicar.

Ex-Jo: Suposo que és el que estic fent per enèsima vegada.

Jo: Sí. Ho faràs molts cops. Però cada vegada que ho facis recorda que primer cal que segueixis els passos per cordar-te les sabates de nou. En tots els camins no pots anar amb els mateixos nusos. Cada vegada les sabates t’han de subjectar millor els peus... perquè amb cada nou camí pujaràs cims més alts i baixaràs valls més profundes. Caldrà que trepitgis bé per deixar la ruta marcada amb les teves petjades.

Ex-Jo: Amb cada caminada se m’afluixen els cordons?

Jo: Exacte. Quan tanques un cicle hi deixes una part de tu i això et remou. Aleshores retornarà la sensació de desconcert. En aquest instant t’anirà bé mirar-te els peus, arrelar-te, tocar terra. T’anirà bé recordar els passos que t’he mostrat per no quedar-te massa temps parat, admirant badoc els milers de vents possiblement favorables. Recorda: mira bé els cordons abans de caminar cap al nou cim.

Ex-Jo: Així he d’aprendre a cordar-me les sabates com quan era petit?

Jo: Sembla una tonteria però porta temps i és necessari cordar-les bé per no patinar a la primera de canvi. Això no vol dir no canviar més de camí. Canviaràs mil cops de camí perquè un et portarà a l’altre per acostar-te amb més precisió cap a allò que vols. Patinar és caure i no voler aixecar-se.

Ex-Jo: No, si això ja ho faig: m’aixeco i aprenc de cada caiguda... però jo volia accelerar una mica els esdeveniments futurs, saps?!

Jo: Els somnis no s’aconsegueixen ràpidament. No realitzaràs un canvi radical d’entrada!!! A poc a poc, i tenint en compte el context que t’envoltava, aniràs dirigint-te cap als nous objectius. Per això cal que trepitgis fort, per seguir el camí progressivament d’acord amb les teves capacitats físiques, emocionals i mentals. El perill de voler volar és que t’hi pots quedar flotant allà dalt!!!

Ex-Jo: Però és que m’acosto als 30!!!

Jo: Estàs en un moment boníssim per aprendre a cordar-te les sabates i caminar cap on vulguis. No pateixis. A poc a poc. 29 anys és el teu moment adequat. Aquest és el teu moment ideal per reubicar-te de nou. A partir d’aquí, d’aquest pas, és important tenir present i pensar que passi el que passi tot està bé. Sempre estàs en el lloc precís i en el moment adequat. De tot es pot aprendre... de lo bo i lo dolent.

Ex-Jo: Aquesta és la veritat?

Jo: Aquesta és la meva veritat. És meva i m’ha costat la tira trobar-la. A mi m’és útil ara i per això puc dir que per a mi és veritat. Tu tens la teva. Però si una cosa ens uneix en aquests moments és la sinceritat. I crec que aquesta és essencial per evolucionar i construir coneixement nou cooperant entre els dos.

Ex-Jo: La sinceritat m’ajudarà a evolucionar.

Jo: Saber mostrar “allò que tenim dins” ens ajudarà perquè ens coneixerem millor. Digues-li ànima, energia, humanitat, força, sinceritat. És un gran tresor. A la vegada et dic que normalment tot això està molt relacionat amb la sensibilitat de la persona. Tu ets molt sensible. I això et fa sentir punible, potser dèbil. Però no, és un regal. Una brúixola que t’indica si segueixes el camí adequat. Tu no et conformes amb el camí que transiten els homes grisos a cegues. A tu no et serveix. Ho sento però potser la teva solució serà cercar-ne un altre. No ho sé. No em vull projectar en tu. Si creus que sóc massa radical o directe no em facis cas. Potser això m’ho estic dient a mi. Tu mira si et serveix i fes el que creguis.

Ex-Jo: No ho sé. La veritat és que t’envejo. Tens les coses tan clares que em fa una enveja que no t’ho pots ni imaginar.

Jo: Només dir-te que jo sempre pensava que els altres tenien les coses molt clares i jo no. I que si no fos pel si no fos seria molt feliç... i que tal cosa i tal altra... i que si em menjo mongetes màgiques em faré Súper-Guerrer... Però són històries xines, barreres que em posava jo mateix.

Ex-Jo: Aleshores?

Jo: Només tinc una cosa clara: evolució porta desorientació. Per això em cordo les sabates. Perquè són 7 passos que se’m presenten cada cert temps amb cada nou repte. Són 7 passos importants per poder seguir endavant còmodament en el meu camí i no quedar-me penjat. Perquè si no els tinc en compte quan se m’acaba un camí em quedo parat. Aleshores em desenganxo de terra i em quedo flotant en un mateix lloc, sense avançar. És per això que quan m’assalta el:

“NO SÉ PER ON COMENÇAR”, sé que necessitaré consell. Aleshores hauré de tenir en compte el “NO CREGUIS! ESCOLTA, PERÒ NO CREGUIS”. Seguidament vindrà la "POR", l’ansietat davant d’un nou horitzó on m’hauré de "REUBICAR" dibuixant els meus nous fars. Fars que m’allunyaran d’aquells qui tenia al costat per fer-me entrar en la "SOLEDAT". Aleshores vindrà un pas que "NO EL SÉ"... i només n’hauré d’inventar un de nou, per evolucionar i “NO FER SEMPRE EL MATEIX”.

Ex-Jo: I així no et perds?

Jo: Així prenc consciència d’on sóc, tenint en compte d’on vinc, per triar cap on em toca anar per arribar, a bon pas, on vaig. Tots estem perduts. Qui sap el que passarà a la vida? Qui sap el camí correcte? Qui té la solució? De milers i milers d’anys ningú n’ha trobat l’entrellat perquè ningú ho ha pogut demostrar científicament. Tothom s’espavila com pot. Cadascú té el seu camí, no n’hi ha dos d’iguals. Per tant, pensa el que tinguis que pensar. Si et serveix alguna cosa de l’experiència del altres endavant. Ves provant i fes-te la teva veritat. I que aquesta et sigui útil per ser feliç amb tu mateix!!!

Ex-Jo: La veritat, no sé per on començar!

Jo: És un bon començament.

Bernat Mestre

Ancià i infant alhora.

2009-01-25T23:01:00.017+01:00

Avui és el meu aniversari. 29. És un número que assenyala un altre que potser fa més respecte que aquest. Potser perquè, si amb els anys consumits no ho he aconseguit, amb els 30 sembla il·legal no haver assolit la integració personal en la nostra societat. Però què és aquesta integració personal? Penso.

És un tema que m’atrau. Més que res perquè m’agrada ser molt conscient de quins són els meus aprenentatges i de quina és l’evolució que se’n desprèn. Sóc doblement aquari, jo. I no és que m’hagin interessat massa els horòscops al llarg d’aquesta vida. Però em vaig assabentar que els aquari són força mentals i és aquesta característica la que més se’m presenta últimament. He de passar les coses per la ment per assolir-ne l’aprenentatge! Mira, sóc així. Segur que hi ha gent a qui no li fa falta. I segur que li va bé. Però a mi no. És el que té la diversitat. Per això aquest bloc. Per aprendre. Per ajudar-me a mi mateix... i si ajuda a algú altre, genial. No hi ha més.

Total. Llegint un llibre de Psicologia Evolutiva (del qual aquest article en fa un resum molt encertat: http://fisicomente.blogspot.com/2009/01/morfologia-sutil-del-hombre-y-las-cosas.html) vaig seguir intentant treure l’entrellat d’allò que m’assalta. Comenta que la morfologia de l’ésser humà està composada per diferents plans. En aquest sentit, està a la nostra mà desenvolupar-ne 3 per finalment integrar-los en un sol vehicle: el pla físic, l’emocional i el mental. Tres animals que cal domesticar. Quin gran repte!! M’encantava la idea: saber cuidar el cos perquè és la meva eina de treball, saber escoltar les emocions perquè són la brúixola que sempre em guia i, per últim, saber enriquir i controlar la ment per tal d’evolucionar com a ésser humà. Integrar aquests tres aspectes em permetria identificar els pensaments que em causen emocions nocives. Sentir les emocions que percebo (pròpies o no) i expressar-les a través del cos. En definitiva, fluir i saber treure les deixalles quan fos necessari. Perquè no quedessin estancades, enganxades a la meva pell o a qualsevol racó del meu organisme. Com un equipatge "mental-emocional-corporal", molt feixuc de carregar, que no em permetria caminar còmodament pel meu camí. I aquesta era la integració de la meva personalitat que tant buscava. Tres cossos que cal integrar per formar un vehicle capaç de circular feliçment per la vida. Cert, o fals? Per a mi, senzillament, útil.

Vaig començar a treballar. Primer, vaig reduir les dosis de verí que m’autoinjectava (alcohol i tabac), ja que el meu cos havia d'estar net, dúctil i saludable per poder utilitzar-lo. No em servia de res intoxicar-lo. En segon lloc vaig seguir endinsant-me en el món de les emocions. El teatre em va ajudar a identificar-les: expressar-ne algunes i a viure’n d’altres. I ara, m’entusiasma "saber", llegir les opinions dels altres i escriure les meves. I, fins i tot, medito per dosificar i calmar l’embranzida d’informació que, de tant en tant, m’assalta. A partir d’aquí, intento jugar el dia a dia per posar en pràctica els reptes que em van sorgint. El dia a dia vist com una escola de vida. Així, tot plegat, fa que m'aixequi cada matí del llit. Perquè li trobo un sentit... ja sabeu, sóc doblement aquari, jo.

I arribem novament a avui. És el dia del meu aniversari. Aquest vint-i-NOU any seguiré per aquest camí, a veure què passa. L’edat no m’espanta. El número 29 no em diu massa res. Sento que no sé quina edat tinc. Si faig cas al meu cor sóc un infant, això segur. I si, un cop integrada la meva personalitat, arribés a veure els peus de la meva ànima, segur que en tindria més de 10.000. Deu mil anys, quanta experiència, no?!

En resum: 29. Ancià i infant alhora.

diFÀCIL

2009-01-13T17:17:00.012+01:00

“Vaya lleig!!”, sento que diuen uns adolescents mentre assenyalen a algú altre a l’andana del metro. Dins del seu vocabulari preferit hi distingeixo un tret comú:

Vaya lleig, vaya notes, vaya fluix, vaya tonto, vaya vell, vaya marica...

Titllen a la gent usant allò “negatiu” que distingeixen a primer cop de vista. No veuen que potser el lleig té un gran cor. Potser el notes no coneix cap altre manera d’expressar allò meravellós que és capaç de sentir. Potser el fluix té una força de voluntat extraordinària i el "tonto", que s'entrebanca llegint en veu alta, té una intel·ligència interpersonal idònia per afavorir la cohesió d’un grup. Segurament el vell tindrà una experiència que en algun moment els podria ser molt útil. Experiència útil per evolucionar mentalment i prendre consciència que ser homosexual no és cap insult, sinó una persona amb una tendència sexual diferent a la seva, o no (a qui li importa?!). Però ells només veuen a través d’un filtre que tenyeix la vida de color marró fosc, quasi negre.

Jo penso que el llenguatge crea realitat. Moltes vegades la nostra primera acció és parlar dels nostres somnis abans de perseguir-los. Potser ho fem creient que la ment té la capacitat de crear aquella realitat representada o imaginada per cadascun dels nostres pensaments. No ho sé, però és una bonica manera de pensar, ja que així som nosaltres els responsables del devenir de la nostra vida. “No hi ha víctimes, hi ha creadors” diu Jodorowsky entre els seus missatges de desorbitada creativitat. Cada vegada estic més segur que allò que pensem és el que som. Aleshores potser les nostres paraules no defineixen tant els altres, sinó a nosaltres mateixos quan les usem.

Els últims anys he anat percebent que al llarg de la vida havia anat creant una sèrie de xarxes de pensament. I amb la seva repetició les havia anat reforçant constantment tenyint-les de color marró fosc, quasi negre. Aquest fet em va fer de factor limitant durant molts anys i em va condicionar la manera de percebre el món, els altres i a mi mateix. Per poder viure més o menys lliurement ha calgut que comencés a sortir d’aquest engranatge. I potser un primer pas, petit però indispensable, ha estat aprendre a triar i destriar les paraules. “No és difícil, és difàcil”, em deia la Marta quan assajava un personatge de Commedia dell’Arte.

Triar i destriar les paraules! Per poder comunicar i veure la vida sense cap obscur tel. És com quan volem fer un sopar als amics i triem els aliments al mercat. Ningú es queda amb les peces podrides!

Ho escric per recordar-m'ho i per a qui li pugui servir. M’agrada pensar que les meves experiències poden ajudar a algú altre i que les d’algú altre em poden ajudar a mi. Un intercanvi que fa la vida més lleugera i divertida. Això m’ho va mostrar el meu tiet, Federico Sopeña. Ja fa molts anys em va comentar que la Bíblia estava escrita amb metàfores. La grandesa de “la multiplicació dels pans i els peixos” es refereix a que cada ésser dóna les seves experiències a tota la humanitat i rep, a la vegada, totes les experiències d’aquesta. La veritat, ho trobo molt pràctic.

Potser no és senzill, però més que difícil, és difàcil.

La nena que va silenciar el món:

2009-01-12T17:53:00.002+01:00

http://www.youtube.com/watch?e=&eurl=http://video.google.es/videosearch?q%3Dla+ni%C3%B1a+que+dej%C3%A9+en+silencio+a+la+ONU&v=DLV6jaZFLro

Record a (els oblidats)

2009-01-12T17:41:00.013+01:00

A Oaxaca vaig conèixer un nen de 12 anys que venia droga als forasters a canvi d’unes monedes o una Fanta de taronja. Intentava, sense massa èxit, que els adolescents de la zona respectessin els seus “business” i li cedissin una zona de platja per disposar, així, dels seus propis clients. Calia portar un sou a casa fos com fos. “Tengo la berga bien parada”, deia amb un somriure que intentava aparentar virilitat i que camuflava el pànic d'una injusta i dura vida de supervivència.

Què se’n deu haver fet d’ell?

A Xiapas en René i en Salomón, de 14, em van regalar un punyal de fusta que ells mateixos havien realitzat. Al seu pare, comandant de la rebel·lió Zapatista, l’havien lligat a una pedra (després de tallar-li els braços) i l’havien llançat al riu. “Eso es lo que hace Fox”, deien mentre el seu mig somriure em mostrava el dolor dels infants d’un poble en lluita pels drets humans.

Què se n’ha fet d’ells?

A Guersiff vaig veure unes nenes que en deurien tenir uns 10 o 12. Vivien en una caseta de fang i escoltaven immòbils el so de la guitarra, les veus i les danses d’uns viatgers catalans. El seu somriure era humil, com la seva caseta, com els seus somnis, com els seus desitjos, com el seu futur.

Què se n’ha fet d’elles?

Al Rabal vaig explicar contes a uns infants de 2 a 4 anys que no paraven de somriure. En alguna ocasió també me’ls vaig trobar voltant per Les Rambles a altes hores de la matinada, aleshores no somreien tant. També a Barcelona, vaig treballar amb un grup d’educadors per “educar”, “ajudar”, acompanyar nenes i nens que no podien viure amb la seva família. Vaig intentar que la seva quotidianitat fos alguna cosa més encoratjadora i alegre que restar sols, a l’expectativa d’una decisió externa, en un centre d’acollida.

Nens i nenes de Barcelona, de Marroc, de Mèxic... de tot el món. Nenes i nens que mig somriuen perquè potser saben que si se’ls acut plorar, mai podran parar.

Què se n’ha fet d’ells i d’elles? Què se’n farà?

Potser l’educació social n’és una resposta. Una resposta a un problema de tothom: els oblidats. Personetes que seran el nostre futur. No sé per quin motiu no compten. L’educació social és una activitat que tracta amb els oblidats i està tan valorada com els seus destinataris. “L'origen o els antecedents d'aquestes pràctiques sovint es troben en l'acció dels voluntaris d'organitzacions molt diverses o com a actuacions més o menys espontànies dels líders o de persones significatives de les comunitats”, s’exposa a la web de la Generalitat.

Jo veig que el present de l’educació social no dista tant, per desgràcia, del seu passat. Sé que s’està professionalitzant el sector però crec que hi segueixen mancant recursos, tan humans com econòmics. Però sobretot, veig que potser el primer que hi falta és reconeixement. Reconeixement a aquells i aquelles que s’hi dediquen i a la gran tasca que realitzen. I sobretot, reconeixement, amor, comprensió i escolta per poder recordar aquelles i aquells que un dia van quedar oblidats.

Molts petons i una gran abraçada

Carta d'un amor d'estiu...

2009-01-11T20:10:00.009+01:00

Ja és la segona vegada que el post de la Marta (http://martaparreno.blogspot.com/2009/01/cartas-de-amor.html) m'inspira a publicar quelcom. "L'amor és un art de pau" canta Silvio Rodríguez. Així és com m'he sentit després de rellegir el que un dia vaig sentir:

Carta d'un amor d'estiu...

La veritat és que els últims dies han estat estranys. Notar com l’energia del grup es dissipava a poc a poc ha estat dur d’acceptar. Aquests dies compartits han forjat una amistat molt intensa en també molt poc temps. La vostra marxa va ser del tot desorientant. El dia anava passant i buscava per tot arreu l’energia de les ballarines. T’imaginava a tu, somrient amb mesura i molta educació, mirant-me mentre jo escoltava perdut aquelles converses que no entenia. M’encantava imaginar què deien aquelles paraules que no sabia.

Després de sopar va arribar el moment. Vaig agafar el llibre dels records i vaig plasmar-hi tot allò que havia sentit aquelles setmanes (no negaré que vaig llegir el teu escrit i que, de nou, vaig buscar-te sense èxit).

Després, vaig agafar la guitarra per encaminar-me cap a la petita església. Sentia que allà, al mig del bosc, alguna cosa més havia d’experimentar. Vaig entrar-hi. Em vaig asseure on tu t’asseies la nit abans. Així, vaig començar a tocar, assentat amb tu, notant-te present. D’aquesta manera me n’adonava que no t’havia de buscar a fora. No calia buscar-te. Tu ja eres amb mi. Estaves dins, dins meu, dins del meu cor. I ara m’ajudaves a cantar i a donar les gràcies a tothom per totes les experiències i aprenentatges compartits durant aquelles jornades. Les meves llàgrimes, que feia anys que estaven tancades amb pany i clau dins de l'indret més profund, van començar a sortir i a caure damunt la guitarra... aleshores, el so amic del saxofon apareixia per darrera meu i s’unia a la guitarra per expressar la nostra tristesa després de la vostra marxa. El saxofon i la guitarra, van plorar tant.

L’últim dia vam estar sincerant-nos. Xerràvem allò que tots dos havíem sentit per vosaltres dues. Veient i notant que de debò sentíem que la nostra energia buscava la vostra. Finalment, vam tornar a Barcelona. Vam preparar un sopar a casa meva per acabar d’aprofitar els últims instants junts. Vam parlar dels sentiments que havíem experimentat i vam tornar a tocar el saxofon i la guitarra per recordar-vos.

Avui hem estat per Barcelona observant els figurants de les Rambles, provant-nos roba hippie per les tendes del Gòtic i menjant unes tapes al Born. Hem parlat de tot i de res i ens hem adonat de la gran amistat que ens uneix. Finalment, ens hem acomiadat. De nou, tristesa. He anat a fer un te per reubicar-me en la vida d’abans de conèixer-te. Ara, només sé que vull tocar la guitarra, cantar, crear, fer de clown, teatre, jugar amb les màscares... donar alegria a la gent que m’envolta. També m’he parlat de tu i t’he recordat amb molta enyorança.

Finalment, m’he separat dels dies que et vaig conèixer i he anat a comprar cordes per la guitarra. M’he sorprès quan he vist que les que m’han venut són de marca francesa. I ara, em sorprenc de nou, escrivint-te aquesta carta i escoltant "La Vie en rose" d’Edith Piaf...

Em pregunto:
Què vol dir tot això?
Què haig de fer?
Quin és el meu paper davant la probable determinació del destí?

Intentaré saber sentir en mi mateix i en l’entorn (que sempre parla encara que normalment no el sàpiga escoltar) la resposta. Estaré atent als esdeveniments... no tot són casualitats.

Et sento molt a prop ballarina.
Un somriure optimista, la millor de les meves abraçades i el més carinyós dels meus petons.

Agost del 2007

Sin-Cera

2009-01-05T21:06:00.013+01:00

La nostra cultura ens ensenya a “sobreviure per sempre” i crec que el que cal buscar és “conviure amb un mateix per sempre”. D’aquí la lluita interior, la incomoditat que sento al seguir una roda que m’allunya del que realment vull: ser jo mateix. Sempre és més “intel·ligent” aparentar quelcom que no sóc. M'enganyo a mi mateix, com un pirata que enganya la seva pròpia tripulació. Molts currículums per a trobar feina en són un clar exemple. Així doncs, de vegades em pregunto: quan em mostro sincer, quan mostro l’ànima? I d'aquesta pregunta en va sorgir el rumb del meu primer destí en embarcar-me a fer teatre. Cercar els moments on mostro l’ànima. Mostrar-me sincer, d’una peça, “tal com sóc”, de cor, sensat... això no vol dir mostrar-me bé, agradable, bo... sinó abaixar barreres i deixar-me anar: sense controlar vergonyes ni pors.

Amb el viatge, me n’adono que els altres pirates mostren aquesta sinceritat en les petites coses: en les cantonades doblegades dels fulls d’un llibre que conté una cita que els agrada i la subratllen (per això m’agrada llegir llibres que m’han deixat, perquè en aquestes pàgines marcades conec més profundament el seu propietari), en un ball d’algú que creu que ningú l’està mirant, en un cant des del racó més obscur d’un amfiteatre (com faig jo amb la meva guitarra quan estic trist i vull ser jo mateix), en un respir profund entre bambalines (com fem els actors quan acceptem aquest moment que no podem controlar al sortir a escena, on només ens resta confiar en un mateix, en els altres, en la vida), en una pregària silenciosa (quan demanem, en un moment d’incomprensió total, que alguna cosa del més enllà ens ajudi a cercar el nostre rumb). En aquests moments som nosaltres. Són moments sincers de veritat. Espurnes de llibertat. Mostren la bellesa que tan anhelo. Els somnis romàntics i els estandards ètics de llibertat que residien, fins i tot, dins del cor del pirata més despiadat. La bellesa en les coses petites, en les petites veritats de cadascú que només es mostren en la intimitat.

Dues vegades m’han dit que m’han vist l’ànima. Les tinc gravades en ment perquè em condueixin a la meva pròpia recerca. En una ocasió m’ho va dir una noia quan li cantava la seva cançó. Cantava jo: una persona enamorada que cantava una cançó d’amor a la noia que li agradava. Res era “perfecte”, ni “genial”. La meva veu no era increïble, ni jo estava guapíssim. Els acords em tremolaven i els ulls se'm tancaven... però era sincer. Aquesta senzillesa era la bellesa. Acceptar aquesta imperfecció i fluir em va alliberar i em va fer perfecte.

Busco això, aquest moment, aquesta mirada, aquesta carícia, aquesta abraçada, aquesta paraula, aquest silenci, és a dir, aquesta acció sincera que no es pot forçar. Ho busco per tot arreu. Per reconèixer-ho... com si ho volgués agafar i guardar en una capsa de cartró. Per sort o per desgràcia, això que busco es pot sentir però no es pot agafar: és essència de vida. Surt com el cant d’un ocell que no té res concret a dir, però simplement té una sensació per expressar.

Crec que és vital cercar aquest sentiment, aquesta emoció, aquesta sensació. Una sensació que m'impulsa a voler "mostrar-me tal com sóc". "Reivindico el espejismo de intentar ser uno mismo" canta Silvio Rodríguez a "La Belleza". Jo ho faig a través de les cançons perquè encara em fa por dir o fer certes coses des del meu personatge social. Potser em fa por resultar massa "sensible" o "diferent" davant "dels altres". Aquesta contradicció, dualitat que porto dins em manté insatisfet. Insatisfet perquè sé que no sóc honest al 100% al meu cor o a la meva manera de veure les coses. L'única escletxa dins la pirateria que m’envolta la faig a base de cançons (tothom utilitza un mitjà per a fer-ho: pintura, música, escriptura, dansa, esports...). Les cançons són fars utòpics que em mostren on voldria realment arribar, encara que després jo (molt lícitament) solqui les onades i agafi els vents que em són favorables més o menys sensatament a la meva voluntat. No ho sé, vosaltres ja sabeu de què us parlo, oi pirates? Crec que és més senzill del que es vol fer entendre. No vull parlar d'egos o espiritualitat, ni d'ànima, ni de ment, ni de baixar al cor... vull parlar de la simple i senzilla sinceritat amb un mateix i/o amb els altres. Allò que fa vergonya i et fa punible, allò que mostra les pròpies "debilitats" als ulls dels altres però que a la vegada et fa posseïdor d'una gran valentia. Parlo de mostrar-se "tal com s'és".

Una vegada em van contar l'origen de la paraula "Sinceritat". La història diu que ve dels mots "Sin-Cera". "Sin-Cera" era un vocable utilitzat pels artesans que feien gerros amb fang. Hi havia artesans que quan se'ls trencava algun gerro l'arreglaven amb cera. Per això es van començar a separar els gerros. Hi havia els gerros "con cera" i els gerros "sin cera". Els gerros "sin cera" eren fets d'una sola peça, sensats, "tal com són". D'aquí la paraula ser una persona sincera. No hi ha massa més a dir.

No ho sé... potser tot plegat no deixa de ser una vella llegenda de pirates. Una faula plena de metàfores i bones idees perquè us inspireu, o no. Potser encara us heu perdut més en la vostra recerca, però no patiu massa, ja que com dirien els pirates:

“Cal perdre’s per cercar rumbs inaccessibles, si no fos així tot el món sabria cercar on són”

ABRAÇADES

2009-01-05T15:22:00.004+01:00

El 2008 ha estat realment profitós. Un any d'abraçar pors, dubtes, plors i vergonyes. Gràcies a tots/es els/les qui m'heu donat la mà i també gràcies a aquells/es qui us l'heu deixat donar, he après dues vegades.

Espero que el video musical de Badly Drawn Boy ens inspiri de cara a aquest 2009.

http://www.youtube.com/watch?v=D-M8EAzLLC4

Tal i com em comenta en Rafa, la solució als nostres problemes, en realitat, no sembla tan complicada: només es tracta d'ALIMENTAR-NOS millor entre nosaltres.

BON ANY

"nosaltres"

2008-12-24T18:06:00.012+01:00

Tinc un nen dins meu. No sé on resideix exactament. Em desorienta. De vegades en diria Ànima i d’altres l’anomenaria Cor. Però no. Crec que té existència pròpia. És un nen. Un nen d’uns 9 anys. Bé, de fet sóc jo mateix quan tenia aquella edat. És aquell nen del qual va començar a néixer una part adulta. Una part que mirava més enllà d’ell mateix i començava a tenir en compte “els altres”. Aquell infant va prendre consciència que una part seva el deixava, a poc a poc, de banda. El temps el va relegar a l’oblit i, aleshores, no va tenir més remei que restar sol, en algun racó obscur d’aquell cos que no parava de créixer sense tenir-lo en compte.

El nen riu, plora, somnia, s’amaga, s’empipa... i jo, l’escolto. Amb els anys he après a atendre les seves petites demandes. Perquè si no ho faig em fa mal la panxa. Es podria entendre que és un nen mimat i egoista. Contràriament penso que és la meva part incompresa. Aquella faceta que m’ha avergonyit i m’avergonyeix encara alguna vegada. Allò que m’ha fet i em fa por mostrar. La por, l’enveja, la inseguretat, la tristesa, el ridícul, el dubte, l’emoció, la ignorància..., la innocència i tot allò que em recorda qui sóc realment. No sóc tant ni tan poc, no sóc només bo ni solament dolent, no sóc jo, sóc “nosaltres” em diu ell.

Això, d’entrada, em va produir incertesa. Encara de vegades em sorprenc aturat, atent, observant què em passa a dins quan quelcom succeeix a fora. Aleshores, faig moltes coses que abans no hagués pensat i en desfaig moltes que abans sí que pensava. I és precisament això el que a tothom no agrada. I quan escric “tothom” no em refereixo a qualsevol. I és precisament això el que a mi em desagrada.

Vaig plorar molt el primer cop que el vaig veure. Estava dins meu, en un racó. Em mirava de reüll, amb la respiració entretallada s’esforçava per no trencar a plorar. Mentre esperava la meva reacció, mantenia aquell estat d’alegria i tristesa, entre el dubte i la certesa. Feia temps que m’esperava. Només vaig poder demanar-li “perdó”. Perdó per avergonyir-me d'ell i haver-lo deixat de banda més d'una vegada.

Ara, de tant en tant, el meu nen em somriu. Em guinya l’ullet i fa espetegar els dits quan estic trist. Quan em preocupo per no fer mal i que no me'n facin. Quan em desoriento perquè fa temps que no l’escolto. Aleshores és ell qui em parla. Em diu: “Bernat, no pateixis tant, recorda: no ets només dolent ni solament bo. Creu-me, no existeix ningú més llest ni més ruc que jo”.

somRIURE

2008-12-18T19:42:00.006+01:00

Sortiré al carrer i somriuré a totes les persones amb qui em creui la mirada. No sé què faran aquestes, però si els agrada i decideixen fer el mateix potser el món s'omplirà de somriures abans que acabi el dia 31 d'aquest mes.

No l'atureu.

Papallones Sufís

2008-12-17T17:12:00.013+01:00

Nacer Khemir intenta netejar la cara de l’Islam amb la seva última pel·lícula “Bab’Aziz”. Mostra de forma oberta, tolerant i amistosa la cultura islàmica, plena d’amor i de saviesa. Un Islam diferent al dels mitjans de comunicació arrel de l’onze de setembre. El fonamentalisme (entenent-lo com la interpretació literal d’un text religiós, en aquest cas el Corà), de la mateixa manera que el radicalisme, és una imatge distorsionada de l’Islam.

Era necessari, com diu Khemir, posar cara a cents de milions de musulmans que són habitualment les primeres víctimes del terrorisme causat per alguns fonamentalistes. I encara que la pel·lícula està basada en la tradició Sufí, també és una pel·lícula altament política. És una obligació avui en dia mostrar al món sencer un altre aspecte de l’Islam, tot i que, cadascun de nosaltres ens ofeguem en la nostra pròpia ignorància sobre ”l’altre”. Nacer diu que és la por allò que ofega a la gent, no la realitat. Hi ha quasi un billó de musulmans al món. El fet d’intentar tot el possible per conèixer millor els nostres veïns és una forma de mostrar hospitalitat.

El fonamentalisme i el radicalisme no representen l’Islam, de la mateixa manera que la inquisició no representa la fe de Jesús. Avui dia un es pot sentir bastant perdut i confós davant del desafiament i l’odi cap a l’Islam. El sufisme apareix oposat a totes les formes de radicalisme. El sufisme és l’Islam dels místics, és la part més sensible de l’Islam, assegura Nacer Khemir. Per donar una millor definició es pot citar una dita Sufí: “hi ha tantes maneres d’arribar a Déu com éssers humans sobre la terra”. Aquesta cita és una representació de la visió del sufisme que, també es diu, és el camí que pretén purificar el cor. Seguint una altra dita profètica Sufí veiem que “en l’ésser humà hi ha un tros de carn que si està sa, tot ell està sa, i si està corromput, tot ell està corromput, i aquest òrgan és el cor”.

Extret de l'entrevista:
http://www.lahiguera.net/cinemania/pelicula/3480/comentario.php

“Les persones d’aquest món som com tres papallones davant la flama d’una espelma. La primera s’hi apropa i diu: “Conec l’amor”. La segona rosa la flama amb les seves ales i comenta: “Jo sé com crema el foc de l’amor”. La tercera es llança al centre de la flama i s’incendia... Només aquesta sabrà el que és el veritable amor”

Monstres de Paper

2008-12-10T00:17:00.007+01:00

A la presó els malsons no em deixen dormir. Somio en monstres. Encara que tinc molta por no lluito contra ells...

perquè sóc com ells.

Dissabte 13 de desembre a les 20:45h començarà la projecció del curtmetratge i seguidament el making of a la sala 3 dels multicines Sucre de Vic. Entrada: 2 euros.

lo millor que he sabut

2008-12-03T18:00:00.013+01:00

Feia temps que havia deixat d’escriure. Massa coses tenia en ment: teatre, música, feina, estudis... Tants fronts oberts em produïen, més que acció, una paràlisi angoixant:

Mentre llegia un llibre sobre les propietats textuals (per a un treball de la Universitat) pensava que havia de mirar pel·lícules de la guerra civil (per preparar un personatge de l’estudi de teatre). Aleshores em posava “El laberinto del fauno” i mentre mirava la pel·lícula, em venien al cap versos de la poesia de Lorca, “La casada infiel”, que havia de memoritzar per la classe d’interpretació. Apagava la pel·lícula per assajar el poema... però aleshores veia la guitarra abandonada als peus del llit i cavil·lava sobre les meves cançons i l’examen per anar a tocar al metro. Entre acords cantava estrofes d’una cançó que vull compondre per una obra de teatre infantil i , amb la inèrcia de cada tornada, m’imaginava disfressat de Groucho Marx, actuant en la presentació dels premis “Julius” de curtmetratges, a Vic.

En definitiva: pensament creuat, en totes direccions!!!

Finalment, els dies han anat succeint-se i les actuacions no han sortit com jo esperava. Ara, vull parar i reflexionar. Aprendre del què ha passat en el passat. Perquè si una cosa és certa és que d’aquells moments durs a escena, fins i tot ridículs, ja no en queda ni rastre. Ningú no en recorda res i, al cap i a la fi, jo, ara, hauria de ser una mica més savi, no?! El més important, per a mi, és detectar què és el que fa que senti aquesta sensació de fracàs dins meu. No la vull. No em serveix de res aquest nus a l’estómac. Aquesta opressió al coll. Aquests pensaments autodestructius.

Sé que els errors són aprenentatges i, tot i això, em dol no fer les coses com imagino que les puc fer. Imagino massa o imagino malament? Cal imaginar? Calen els fars utòpics per evolucionar? Suposo que sí, i que no m’hi he de comparar.

De vegades penso que, senzillament, vull fer tantes coses que he perdut aquell art per fer les coses bé, gaudir-les, cuidar-les. Potser a tots ens passa una mica això d’anar tirant, no?! Anar traient-nos la feina de sobre a mida que va arribant. I un cop ha passat, es desintegra darrere nostre i l’únic que se’n percep és l’expressió que ens ha deixat al rostre. I aquesta, potser, és realment l’única cosa que podem controlar.

El món va corrent, fins i tot més ràpid que la velocitat dels meus pensaments, i jo us escric el que m’ha passat aquest temps de silenci que ha deixat una expressió entristida als meus ulls. Això és el que quedarà de tres setmanes amunt i avall, sense ni un minut per vosaltres. Això és el que tenia entre el coll i l’estómac. Escriure-ho em fa adonar que, malgrat tot, tinc ganes de caminar.

Només em resta donar-vos les gràcies per obrir-me els ulls i extreuren les llàgrimes. Per aturar-me un moment. Per fer-me asseure a la cadira i començar a escriure. No en tenia ganes i reconec que ho he fet més pels qui em llegiu que per mi mateix. Gràcies per fer-me reflexionar en veu alta i permetre'm, així, escoltar allò que ja ha quedat en el passat.

Ho he fet lo millor que he sabut.